M. Hernández: “No em tanco a cap gènere, però l’amor i l’erotisme sempre han d’estar presents”

Mireia Hernández sempre s’ha dedicat a la fotografia. Però darrera de la càmera sempre ha amagat un talent per l’escriptura. El 2019 va sortir a la llum una història seva que va fer créixer i va suposar la seva primera novel·la, ‘Mi mejor casualidad’. Poc després va treure la segona, ‘Atrapados por el deseo’ i ara ja té a punt de sortir la tercera, ‘Tú mi camino, yo tu destino’, el dia 23 d’abril. Tres novel·les que l’han endinsat en el món de la literatura

Revista de Ripollet: D’on neix la teva passió per escriure?
Mireia Hernández: Porto des de 2003 treballant de fotògrafa. Moltes vegades, mentre treballo, faig una mica de psicòleg i escolto les històries que la gent m’explica. Sempre recordes alguna anècdota en especial que se’t queda dins. Per altra banda sempre que hi ha hagut una celebració, una boda o un aniversari, els meus amics em demanaven que escrivís algun discurs, segons ells sempre toco la fibra. També escric pel blog de la feina, a cada foto que penjo escric una mica el sentiment que pot transmetre. Tot això em va portar a començar a escriure.

RdR: I com vas fer el pas a la novel·la?
M.H: Un dia vaig començar a escriure una història que em va venir al cap i no em deixava. Vaig començar-la, però es va quedar guardada a l’ordinador. Poc després d’aquest moment una amiga, mentre sopava, em va preguntar si mai m’havia animat a escriure una novel·la o res per l’estil, llavors em vaig quedar callada. De primeres li vaig dir que no i tot i que la meva amiga no s’ho acabava de creure vam deixar el tema. Però no vaig trigar gaire a confessar-li que sí. Ella tenia la curiositat per veure que havia escrit. Li vaig passar i tan bon punt la va acabar de llegir em va demanar més, volia saber com continuava la història. Així va ser com em vaig animar a seguir-la. Vaig contactar amb una clienta que és escriptora, la Tàmara Marín, per assessorar-me una mica. Després de la conversa ja vaig parlar amb l’editorial que treballava amb ella i em van dir que tenia sortida i així va començar tot.

RdR: Per tant, així neix ‘Mi mejor casualidad’?
M.H: Correcte. És la primera. Crec que és molt lleugera i alhora curteta. Després de rebre les primeres crítiques dels lectors vaig veure que havia de fer-la més llarga i explicar molts més detalls de la trama. Això ho vaig utilitzar per a la segona, ‘Atrapados por el deseo’, que just la vaig començar quan vaig acabar la primera. Gràcies al meu bagatge a les xarxes socials, per la feina de fotògraf, he pogut arribar a molta gent, i més aquest any passat que no va haver-hi Sant Jordi.

RdR: Com la descriuries?
M.H: Tracta d’una noia jove que ho tenia tot a la vida: parella, una gran posició en l’empresa de son pare… llavors decideix donar una sorpresa al seu xicot, com ell sempre havia insistit que anessin a viure junts ella es presenta al seu pis. Però la sorpresa se la va emportar ella, ell li era infidel amb la seva millor amiga. Després de tallar, la seva cosina, que viu a Chicago, l’ànima perquè passi una temporada amb ella. Al final marxa, desconnecta, es troba a ella mateixa… i acaba descobrint una aventura que no esperava.

RdR: I la segona, ‘Atrapados por el deseo’?
M.H: Sembla el títol d’una novel·la eròtica o simplement d’amor, i no ho és. Es tracta de dues persones que s’enrotllen. Com els dos han tingut males experiències no veuen futur entre ells tot i que se segueixen trobant. Però a poc a poc, amb empatia, van superant les seves diferències i alhora els obstacles de la vida. Resulta ser més una història de superació, encara que la portada pugui suggerir altres temàtiques.

RdR: I aquest Sant Jordi estrenes la tercera.
M.H: Això mateix. Es diu ‘Tú mi camino, yo tu destino’, i és una biologia de dues parts. És la vida d’una noia i el seu germà que viuen una dura vida familiar: el pare és militar i com el germà és homosexual el va fer fora de casa. La noia marxa amb ell i fan la seva vida. Però realment comença en una nit a València que a ella la troben despullada i inconscient. Desperta en un hospital sense recordar res per culpa de l’excés de drogues. Quan truquen a la seva parella ell diu que només la coneix de temes laborals perquè el seu pare és el seu soci. Així ella comença una trama per saber que ha passat i perquè. Arran d’això els dos germans comencen una recerca.

RdR: Les dues primeres són novel·les romàntiques, però en aquesta et desmarques del gènere.
M.H: He integrat dos gèneres, el romàntic i el d’intriga. Hi ha escenes policials que he fet informar-me amb agents internacionals, d’operacions especials, per no dir cap bajanada. També he introduït corrupció. Al final no em tanco a cap gènere, però l’amor i l’erotisme sempre han d’estar presents.

RdR: Has dit que per la teva feina coneixes a molta gent. Les històries estan basades en fets reals?
M.H: La primera va ser un rampell. Mentre escrivia m’anaven sorgint les idees. En la segona hi ha parts basades en la meva vida personal. En la tercera hi ha una barreja de tot. Per exemple, el meu pare era mecànic i quan era petita l’anava a visitar al taller. A més, el món del motor ens agrada tant a mi com al meu home, com també als meus amics. Per això era una part de la meva vida que volia que es veiés reflectida en una novel·la. També vaig entrevistar a persones que corren ral·lis per saber com funcionen les competicions i les categories o que se sent dins d’un monoplaça. Tot això per tal d’empatitzar més amb la protagonista.

RdR: Com han estat rebudes les dues primeres?
M.H: Molt bé, sobretot la primera. En menys de cinc dies vaig vendre 150 exemplars en paper. L’editorial es va sorprendre, mai s’havien trobat que una novel·la d’una autora autopublicada hagués venut tants llibres.

RdR: Com és l’experiència d’autopublicar?
M.H: Vaig buscar una editorial a qui agradés la meva història. Tenen els seus professionals (correctors, maquetadors, impremta…) i tu pagues pel servei que necessites. L’autopublicació, al principi, no és fàcil perquè ningú et coneix, per això has de moure’t molt per les xarxes socials. També estar a Amazon és molt important, pots arribar a qualsevol part del món. Primer que he traspassat la barrera dels meus amics i familiars, em poden llegir persones que no conec i el cert és que la novel·la ha volat per tot el món. Rebre el feedback dels lectors és un moment increïble. Hi ha de tot, gent que li agradarà i gent que no li agradarà. Al final el món de les lletres et fa conèixer a molta gent. Tinc lectores que s’han fet amigues com també altres escriptores. És sorprenent el suport que hi ha entre els autors autopublicats: ens donem suport i ens alegrem dels triomfs dels altres, no hi ha ni enveja ni competència. Això és el que més m’agrada.

FITXA EDITORIAL de Mireia Hernández