M. Ortega: “Gent privilegiada amb dits m’ha dit que és incapaç de tocar com jo l’steelguitar”
La història d’en Manny Ortega és única. Se’l considera el millor guitarrista d’steelguitar d’Espanya. Una fita que té doble mèrit si es té en compte que va perdre dits per una malaltia. No es va rendir i amb enginy i dedicació va seguir amb la seva passió. Acaba de treure el seu tercer disc, anomenat ‘Love songs’.
.
Revista de Ripollet: D’on neix la teva passió pel món de la guitarra?
Manny Ortega: Quan tenia set anys. A Ripollet hi ha un personatge molt carismàtic que l’anomenen el ‘Macanas’ que em va donar classes de guitarra a l’escola. Allà vaig conèixer l’instrument i vaig començar a comprar-me discos dels Beatles, Elvis i altres de l’època. Quan tenia catorze anys vaig formar la primera banda, ‘Rock Piraña’, un dels primers grups del poble.
.
RdR: Amb el teu primer sou et vas comprar la primera guitarra elèctrica.
M.O: Això mateix. Amb tretze anys vaig començar de missatger caminant d’una punta a l’altra de Barcelona. I amb el primer sou d’aquesta feina la vaig comprar.
.
RdR: Però la teva passió de veritat és la steelguitar.
M.O: Correcte. La vaig escoltar poc després de comprar-me la primera guitarra. Recordo que va ser en un tema de Santo&Johnny que es diu Sleep Walk. Aquell so em va atrapar. Era semblant a una guitarra però molt més brutal. Em vaig assabentar que era aquest trasto i vaig començar a indagar i saber-ne més. Vaig fer-me un i aquí va començar aquest amor.
.
.
RdR: Quines peculiaritats té aquest instrument?
M.O: Està fet de ferro i no es toca com altres tipus de guitarres. Es posa estirada sobre de les cames i amb una mà es toquen les cordes i amb l’altre un petit ferro. Com és complicat de tocar se li van introduir pedals als anys 50. No és un instrument que s’aprengui a tocar amb dos o tres anys.
.
RdR: Per saber-ne més vas anar a viure als EUA?
M.O: Vaig anar a viure als Estats Units amb 22 anys. Allà em vaig comprar un i a poc a poc vaig anar aprenent més. Boig per aprendre’n més vaig recórrer el país de costa a costa. Tocava per tavernes la música que realment em posa: swing, jazz, boogie, rock… Allà estan 20 anys al davant nostre en el món de la música.
.
RdR: Quan decideixes acabar el teu periple?
M.O: Trobava a faltar moltes coses de la meva terra, sobretot el menjar, i sis anys després vaig tornar. Quan vaig tornar vaig ja coneixia molts músics reconeguts com per exemple a Loquillo o Aurelio, baixista de Rebeldes, a qui l’he ajudat amb l’últim disc. Vaig aprofitar una casa que tinc a Granada per fer un estudi de música amb el meu cosí que és tècnic de so. La llàstima és que es mouen molts més músics per la nostra zona. Per això em vaig instal·lar aquí. Quan em vaig separar vaig tornar al meu poble, al barri on vaig néixer, i on conec a tothom. Al meu pis m’he fet un petit estudi on puc gravar sense problemes, com l’últim disc que he tret. Sembla fet en un estudi de Califòrnia i m’han ajudat músics increïbles com els millors saxofonistes actuals.
.
RdR: Quan i com et perds els dits i les cames?
M.O: Va passar fa cinc anys, el 2014. Vaig anar al llit com un dia qualsevol. I a les cinc del matí em vaig despertar amb un dolor espantós a la cama. Em vaig destapar i la tenia negra. Sentia que per moments em moria i vaig trucar a un amic perquè em portes a l’hospital. Mentre esperava que m’atenguessin vaig caure mort amb una parada cardíaca. Em van reanimar amb adrenalina però vaig estar sis dies morts. Quan em vaig aixecar ja m’havien amputat la cama. L’altra cama i els dits me’ls van amputar per culpa de l’adrenalina. La substància va a la sang i és tan viscós que es diposita als capil·lars més fins, és a dir els dels dits i els peus. No deixa que arribi la sang i s’acaba podrint. Vaig veure com perdia el tacte i es posaven grisos.
.
.
RdR: Què va ser exactament?
M.O: És un virus que tenim tots al coll. Es diu ‘sprecptococcus pyogenes’. Un de cada milió de casos muta dintre teu i es converteix en un virus carnívor que et devora per dins. És una malaltia poc coneguda però realment hi ha més morts de les que sembla.
.
RdR: Com va ser tot després?
M.O: Has d’aprendre a conviure amb les adversitats. Intento viure com si no res. No puc parar-me. En aquell moment no vaig deprimir-me i a l’hospital ja pensava com m’ho faria per seguir tocant. Només poden posar fi a la teva vida si et tallen el cap, gairebé tot té solució. Ara és el moment que millor toco l’steel tot i que no tinc dits, puc dedicar-hi més temps. En aquests anys he tret tres discos. I segueixo lluitant per la meva filla, per ella sóc un heroi.
.
:
RdR: Com ho has fet per poder seguir tocant?
M.O: Em vaig fer un guant especial amb tres dits postissos però acabo tocant només amb el dit gros. Al ferro li he afegit un anell perquè no s’escapi. Vaig anar a un sabater perquè m’ho preparés. Per sort em van quedar la part baixa dels dits, sinó tot això hagués estat impossible. M’han calgut moltes hores per tornar-me a adaptar però en la vida tot és esforç i dedicació. Ja de per si és molt complicat tocar-lo amb els dits. Molta gent ‘privilegiada’ amb dits m’ha dit que és incapaç de tocar com jo l’steelguitar.
.
ESCOLTA LA CANÇÓ ‘MELLOW SAXOPHONE DEL SEU NOU DISC – 01 MELLOW SAXOPHONE (1)
.
