M. Romero: “Les Spartan són com la vida, l’obstacle sembla insalvable però el pots superar”
Travessar un foc, rebolcar-se entre el fang o penjar-se a cinc metres d’alçària… així de boges són les Spartan Race. Un ripolletenc s’ha aficionat a l’adrenalina que donen aquest tipus de carreres, en Miguel Romero. Tant és així que va aconseguir guanyar una Spartan i va quedar segon a una Ninja, una altra modalitat.
Revista de Ripollet: Explica’m, com et pot agradar fer una carrera en la qual ho passes tan malament?
Miguel Romero: Per l’adrenalina i la superació. Conec a molta gent que li ha passat el mateix que a mi: una vegada ho proves no pares. És un reflex de la vida, es tracta de superar els problemes, però en aquest cas els obstacles que et posen mentre corres. En les Spartan Race et trobes en situacions que et porten al límit: hi ha moments que et falta l’aire, altres que tens ganes de vomitar, que et veus perdut en una muntanya quan no tens forces… però t’adones que pots superar-ho.
RdR: Travesseu obstacles realment surrealistes.
M.R: A les Spartan Race hi ha de molt bojos. Per exemple, he acabat carreres saltant una foguera, que si ho fas malament et cremes! També hi ha tir de javelina i l’has de donar a una alpaca de palla, és molt temuda perquè necessites molta tècnica i molta gent es menja els 30 ‘burpees’ de desqualificació. Gràcies a un bon amic, l’Albert Soley, vaig entrenar-ho fins que ho vaig dominar. També has de travessar una ‘slackline’ a cinc metres, has de tenir l’equilibri d’un funàmbul si no te’n vas a terra. És veritat que hi ha matalassos, però si tens vertigen ho passes malament. La veritat és que totes són inversemblants. Una altra es tracta de carregar una cadena de cinquanta quilos durant 200 metres. Podria donar exemples tot el dia.
RdR: Quins t’han portat més a l’extrem?
M.R: Un dels pitjors va ser travessar un tram nedant amb una xarxa de tres metres que es trobava arran de l’aigua. Això feia que només poguessis treure la boca i a vegades sentia que m’ofegava. Hi ha un altre que és més fastigós que extrem. En les carreres, a vegades, travesses bassals de fang que t’arriben al coll. En la primera carrera que vaig participar recordo que feia una pudor horrible. Quan ja havíem acabat, que no podíem ni tancar les pestanyes, vam preguntar a l’organització que hi havia a dins i ens van dir que eren ‘fems’. Has de preparar-te mentalment per poder-ho superar tot.
RdR: Després d’aquests exemples, com animaries a la gent perquè les proves?
M.R: Per començar és un esport on té cabuda tothom, tant per gent que està molt en forma com per la gent que no ho està. T’ajuda a evadir-te dels problemes del dia a dia, i més en el moment que estem ara mateix. És veritat que al final l’objectiu és acabar el més ràpid possible per ser el primer, però es crea un binomi d’esport i amistat molt gran. Gràcies a aquest esport he fet grans amistats, com per exemple el José Martín i l’Adri Martín, dues persones que s’han fet indispensables. Inclús he fet un equip, OCR Titan’s. És individual com ho pot ser el tenis, però en el tenis jugues i te’n vas. En canvi aquí es crea una família que enganxa.
RdR: Tu com arribes a les Spartan Race?
M.R: Tota la vida havia jugat a futbol. Quan vaig deixar l’Escola Futbol Base, en el 2016, un dels meus millors amics, Juan García, em va proposar participar en una. Amb un altre amic, José Gordillo, ens vam animar.
RdR: Com va anar la primera?
M.R: La primera experiència va ser curiosa, no només per l’anècdota del fang. Teníem els nervis per ser la primera vegada. Estava acostumat al món del futbol i per mi va ser xocant. Em vaig trobar amb 3.000 persones, molt bon rotllo, els ‘speakers’ i l’animació. Va ser molt dura perquè no estava acostumat. És veritat que és important tenir una bona base de córrer, si no la tens no la gaudiràs igual. Com també estar en forma, al final els obstacles se superen amb més facilitat. Però justament això ens va enganxar més: no anar preparats, patir-la i voler preparar-nos millor per la següent que féssim. Vam fer la distància curta i quan vam sortir ja volíem més nivell. Ens vam posar nous reptes i vam fer proves cada vegada més difícils. Hi ha molta varietat per anar a més a poc a poc.
RdR: I de repte en repte acabes guanyant una?
M.R: Quan vaig travessar la meta de la primera carrera els hi vaig dir als meus amics: “el meu objectiu és guanyar una Spartan Race”. Sabia que en categoria elit era gairebé impossible, el nivell és altíssim. Justament el meu amic Albert Soley, que ve del triatló, és qui les guanya totes, és un semidéu! Per sort per als més mortals, més endavant, ens van obrir la modalitat d’elit per edats. Segueix essent difícil tot i que en participar menys gent és més accessible guanyar. Al final l’any passat vaig conquistar la primera a Andorra. Imagina’t, des del 2016 entrenant-me gairebé cada dia, sacrificant hores de son, de famílies, d’amics o oci… es va convertir en un somni. És la contrapart d’aquestes carreres, et posa metes que t’obliguen a ser metòdic, cuidar-te i esforçar-te. Sabia que si m’ho pencava ho aconseguiria.
RdR: Cal una preparació gairebé militar per guanyar una cursa d’aquestes?
M.R: Més o menys. Jo, per sort, la part de força la tinc ben coberta. Des dels divuit anys que vaig al Gimnàs Bunkay, és com la meva segona casa. Gràcies a això la part de superar obstacles sempre l’he dominada bé. Per això vaig tenir tan bon resultat a la Ninja Race. Que em feia falta millorar? Córrer. Em vaig buscar plans per treballar-ho, em van donar consells per tenir una tècnica més depurada, vaig fer ‘trail’ per la muntanya… així agafes nivell. És veritat que per guanyar una carrera així calen moltes hores d’entrenament, d’una setmana entreno els set dies, la que menys entreno potser sis.
RdR: Quina és la diferència entre Spartan i Ninja?
M.R: La Ninja Race són deu obstacles en 100 m, l’objectiu és veure qui arriba abans a la campana final. En la que vaig fer segon era la primera que es feia a Espanya, per sort la van fer a Catalunya. La van muntar el Soley i l’Adrià Puig. Té tanta acceptació que van veure que era una bona idea fer-la. A qui no li agrada veure Usain Bolt fent els 100 metres? El món s’atura. Doncs això és el mateix però amb deu obstacles, dins d’una caixa en línia recta. En canvi les Spartan són set quilòmetres i hi ha trenta obstacles.
RdR: Content de la plata en la primera Ninja Race?
M.R: La veritat és que sí, i més per com va anar tot. A mi m’al·lucinen les Ninja i suposo que em vaig posar molta pressió per intentar guanyar-la. Per això el dissabte em vaig classificar pels pèls. Només es classificaven els vuit millors i jo vaig acabar el vuitè. En aquesta posició em tocava ballar amb la més lletja en els quarts. El meu rival tenia el millor temps, em treia nou segons. Però ho vaig donar tot i vaig guanyar. En les semifinals em va tocar un duel fratricida, contra el meu amic, Adri Martín. Per dècimes vaig passar. Les casualitats van fer que dormís en el mateix bungalow que el semifinalista i el finalista, en Pau Nacenta. El dia abans fèiem càbales per si ens trobaríem a la final i així va ser. L’última carrera no va ser tan espectacular, vaig entrebancar-me. En Pau es va parar per veure que estava bé. Si no hagués caigut potser no hauria guanyat, però s’hagués viscut una carrera èpica.
Fotografies: Cedides per l’entrevistat. Algunes són obra de MediaRace Fotografia