Maese Pérez: “Allò fonamental en la vida i en l’art ésla curiositat. Si ets curiós, ets viu”

‘No ho faré més’ és l’exposició de pintura que Maese Pérez ha instal·lat a la Sala d’Art del Centre Cultural. Una vintena d’obres “austeres”, sense adorns, “espartanes”, que no estan fetes per ser “boniques” però que atrapen, transmeten i conviden a mirar-les, a desentrellar el missatge i pensar en els conceptes que mostren i que amaguen. Val molt la pena visitar l’exposició i tant de bo aquesta xerrada amb l’autor, Maese Pérez, us ajudi a gaudir-la encara més.

Revista de Ripollet: Per on hem de començar la visita a l’exposició?
Maese Pérez: Té un itinerari ben clar. Comença amb una gòrgona que dona la benvinguda, les gòrgones a l’antiguitat es posaven a les entrades i les sortides dels pobles.

RdR: Llavors segueix amb les obres fetes al 2020 i es nota que va ser l’any de la pandèmia.
M.P.: Sí, en la mateixa paret hi ha la zona pandèmica, que dic jo. Són fetes durant el confinament i poc després. Hi ha mascaretes, es veuen guants, tempestes, hàbits d’higiene, es nota que era el que estàvem vivint. I apareix també la mort, hi ha cranis, vanitas, es veuen coses així. A més va coincidir en aquell moment també la mort del meu pare i vaig començar a pensar i fer obres amb la idea del llegat, del llegat que deixem les persones a la vida i del llegat artístic.

RdR: I seguint l’exposició es veu aquest canvi en les obres fetes en els anys següents.
M.P.: Hi ha obres que inclouen picades d’ullet a la història de l’art. Hi ha referències a Goya, apareix Ramon Casas, Duchamp, Gaudí, Cervantes, Jorge Manrique… I en les següents obres que es poden veure tracto també altres temes que m’interessaven, per exemple, hi ha d’actualitat com el volcà de la Palma o el maltractament, de fet la imatge de l’exposició és un cor trepitjat i té relació amb això. El vaig fer en una època que apareixien contínuament notícies de maltractaments i assassinats.

RdR: I tanques amb l’obra que dona títol a l’exposició, ‘No ho faré més’. A què es refereix?
M.P.: Correspon a una sèrie en la qual reflexiono sobre la idea d’estil. En el quadre la frase es repeteix com quan un alumne copia per un càstig. Una repetició continua que és un d’aquells mantres de la creació artística que acaben no sent certs perquè sovint són autoimposats. I a la sala aquesta obra queda enfrontada al quadre del cor trepitjat, així que guanya un altre significat més.

RdR: Presentes l’exposició com “un dipòsit d’intencions, de propòsits d’esmena, de despropòsits”, volies transmetre cap idea unitària?
M.P.: Jo treballo per series. És a dir, quan tinc una idea l’exploto al màxim, l’exprimeixo fins que no li queda suc i em deixa d’interessar perquè arriba una altra idea i em capfico amb aquesta altra cosa. I després són les obres les que s’entenen entre elles, no soc de repetir un mateix clixé. I la selecció és com un florilegi emocional, un conjunt d’inquietuds, són els elements que he anat treballant que es reuneixen en una espècia de taula rodona, que és la sala d’exposicions, a dialogar entre elles. I com dèiem abans aquest diàleg pot inclús fer canviar el missatge. Passa també amb el quadre de la pipa de Magritte, que és una pistola, i que està al costat d’un altre on es veu una guineu i que és un quadre que fa referència al passatge del Quitxot sobre el pintor Orbaneja, una reflexió sobre la posteritat. I són quadres que els vaig fer en èpoques diferents però dialoguen, em sembla divertit.

RdR: Com és el teu procés creatiu. Com comences una obra?
M.P.: Podríem dir que soc un inventor conceptual, en el meu cas pesa més el concepte que la mateixa obra. Al final el quadre és material fungible, és paper, és ràpid de treballar, no em preocupa en excés el resultat estètic perquè no busco quadre molt bonics, m’interessa la idea. M’agrada dir que són un petit hort, no un jardí perquè un jardí està fet per a la contemplació. A l’hort es planten coses que han de créixer i que alimenten, que sigui bonic o lleig depèn dels ulls que el miren. Així la meva idea és fer un hort plantant idees, i n’hi ha moltes sepultades darrera de cada quadre. Em diverteix el joc de ficar en cada creació moltes idees i presentar-la sovint amb una estètica gairebé publicitària.

RdR: I et preocupa molt que l’espectador pugui entendre totes les idees que vols transmetre?
M.P.: Vull arribar a l’espectador però no a tothom. Si un vol alimentar al món sencer farà hamburgueses, és això gastronomia? Busco a l’espectador agraït, m’agrada dir-li així. Un espectador que vingui net d’esperit, amb ganes de jugar. Són quadres que necessiten d’una implicació però tampoc soc gaire hermètic i deixo moltes claus en els títols. El quadre de la guineu que parlàvem abans es diu Orbaneja, només cal buscar aquest nom a Google per trobar el passatge del Quitxot o si mires un on s’està matant una mosca i veus que el títol és Mosca depicta també podràs trobar més significat. Només demano que l’espectador hi dediqui uns minuts davant de les pintures per trobar que vull transmetre. Però tornant a una metàfora de la natura, les meves obres són com uns testos que tenia al meu anterior estudi. Eren uns testos on jo hi havia plantat uns esqueixos i començaven a créixer però amb el pas dels dies al mateix test sortien també altres fulles i altres plantes que potser havien portat ocells o el vent, anava agafant vida pròpia. En l’art passa el mateix. Jo planto unes idees als quadres però els espectadors hi aporten d’altres.

RdR: Ets professor de pintura i, entre d’altres llocs, fas tallers al Centre Cultural. Quina és la idea principal que t’agrada transmetre als alumnes?
M.P.: Allò més fonamental a la vida i en l’art és la curiositat. Si tens curiositat, el món es mou, ets viu. Entre els meus alumnes sé que hi haurà gent que quan acabi el taller no tornarà a pintar però només per haver passat pel taller i haver escoltat parlar d’art sempre que passin per davant d’un museu, una sala d’exposicions o vegin l’últim minut d’un informatiu, quan parlen d’exposicions, guardarà silenci i escoltarà amb plaer. Si mantenen la curiositat estic satisfet i si a sobre segueixen fent art imagina’t.

RdR: Suposo que ja han vingut molts d’aquests alumnes a veure l’exposició. Què et diuen?
M.P.: Saben que no em poden dir “qué bonic” (riu) perquè els meus quadres no estan fets per decorar res. No se si em diuen o no la veritat, però tothom m’ha dit que ha agradat bastant. I quan més els hi va agradar va ser l’altre dia que vaig fer una visita guiada i vaig anar explicant els quadres però això no ho farem més. Explicar l’obra és absurd, no té sentit. Les obres han de brotar en cada espectador.

Fotografia de Maese Pérez: Cedida per l’entrevistat