Maite Martín: ‘Les entitats veïnals ens volem reunir de forma regular per tractar qüestions locals’
Des de fa un any, Maite Martín és la presidenta de l’Associació de Veïns (AV) del barri de Sant Andreu, una entitat que el proper 11 de juliol celebra la seva pròpia festa.
És també una de les víctimes ambientals de l’amiant, i ha patit càncer de peritoneu en conseqüència. A causa d’aquest càncer, afirma que ja no té por a res, i que les AV necessiten gent jove que lluiti i es reivindiqui, que no tingui por. “Els polítics diuen ‘vigileu, que ve el llop, però en realitat són ells els llops que anuncien l’arribada del llop, la por”, explica.
RevistadeRipollet: Maite, com va tot al barri de Sant Andreu?
Maite Martín: Doncs ara mateix estem molt enfeinats! Estem preparant la Festa del Barri, que la farem el proper 11 de juliol.
RdR: Quines activitats realitzareu a la vostra festa?
M.M: Farem moltes activitats, i penso que algunes seran molt engrescadores, malgrat que no disposem de gaire recursos, i hem de buscar col·laboradors que ens ajudin monetàriament o materialment.
Al matí, primer vindran els trabucaires, que obriran la festa. Tot seguit, tindrem una cercavila per part dels tambors del Centre Aragonès. A dos quarts de deu comença el torneig d’escacs, i una hora més tard comença el concurs de dibuix.
A les 12h es donaran els premis d’aquest concurs. La guinda del matí, però, serà de 12 a 13h: hi haurà la festa de l’espuma. Serà una activitat molt atractiva per als nens, i suposo que amb la calor vindrà de gust.
A la tarda tenim actuacions, des de les 19h fins les 21h aproximadament, i a les 23h tindrem la revetlla. Hi ha activitats per a tots els gustos!
RdR: Déu ni do! Parlem ara de les problemàtiques que viu Ripollet. Sempre hi heu estat molt involucrats. Què és el que més us preocupa?
M.M: Bé, ens preocupa sobretot el tema impostos, que n’estem fins als nassos. Cada any la contribució és més alta. També estem lluitant pel transport públic: volem que Ripollet sigui zona 1, així el transport seria més barat i podríem tenir la targeta rosa, destinada a persones minusvàlides o jubilades. Aquestes persones pagarien el transport segons el que cobrin, cosa totalment justa.
Una altra problemàtica ens la va plantejar una senyora en una assemblea passada. Ens va comentar que les persones amb problemes de mobilitat que volien accedir al Parc Gaudí no podien fer-ho. Llavors vam demanar que ho arreglessin d’alguna manera. Ara ja han acabat la primera part, la més grossa, i una persona amb problemes de mobilitat pot anar d’un costat a l’altre amb cadira de rodes perfectament. Crec, sincerament, que no estem conscienciats, i que les persones que no tenen problemes no se n’adonen dels problemes que tenen les persones que realment en tenen.
També hem comentat per activa i per passiva el problema de la pujada del Pavelló fins al carrer Federico Garcia Lorca. El terra té molta pendent i està ple de pinassa. Jo mateixa tinc por de relliscar, i sempre baixo per la carretera. Com jo, moltes persones més. Això se solucionaria posant unes voreres especials, d’aquelles vermelles que no rellisquin.
RdR: I quina és la vostra opinió sobre l’Ecoparc?
M.M: Estem en una societat on, si fem residus, evidentment els hem de tractar. El que passa és que nosaltres no tenim l’Ecoparc, el tenen els de Montcada. Nosaltres paguem els perjudicis, i ells cobren els beneficis, si és que n’hi ha. Diuen que l’electricitat de les escoles es paga amb l’Ecoparc; d’acord. Això no obstant, la merda que en pugui sortir, i les olors, qui les paga?
Què penso jo? Que els ecoparcs són necessaris, però controlats. Jo sóc una persona que ha tingut càncer de peritoneu, i saps de què? De la Uralita! De l’amiant! Jo no hi he treballat, però era a Ripollet. Sóc una malalta ambiental. Fa poc va tenir lloc el judici, i ens han desestimat. Volen que ens cansem. Però recorrerem. A mi m’han enverinat i han acabat amb la meva vida laboral, i gairebé també amb la meva vida.
L’únic que volem és que ens ho reconeguin, que no ens diguin que no. A mi no m’ho poden dir. Per mi i per totes les vides de tantes pesones que ja no hi són i que no poden lluitar, com a mínim que ho reconeguin.
I escolta, això de l’Amiant queda patent 20 anys, i a partir dels 20 anys surt tot. Imagina’t què penso jo de l’Ecoparc…
RdR: Parlant ara de col·laboracions amb altres entitats, existeix comunicació permanent?
M.M: Aquest passat Nadal per primera vegada vam fer un matí solidari totes les associacions de veïns. Tampoc no està encara massa consolidat, però pretenem que representants de totes les AV es reuneixin cada un o dos mesos per tractar els principals problemes. Ja ens hem reunit pel tema del transport públic. Fins ara tots hem assistit a totes les reunions. Si anem tots a una, estic segur que aconseguirem avançar.
RdR: Quins són els avantatges de ser socis de la vostra associació de veïns?
M.M: Tenim el nostre taller, on fem coses per a nosaltres, o pels socis quan arriba el nadal. Es pot accedir al taller si s’és soci (8 euros l’any).
Així mateix, els socis poden participar als campionats de cartes i de domino que realitzem. Més avantatges? Fem el dia del soci, i fem també una excursió en la qual paguem l’autocar al soci i a la seva parella. També tenim un pica-pica per Nadal, la Castanyada, i d’altres excursions.
Tenim moltes idees però no tenim espai. Si en tinguessim, voldríem ajudar els nens a fer els deures o a aprendre a llegir. La condició seria que els pares fossin socis.
On són els joves?
La Maite Martín porta quasi 10 anys a la Junta de l’Associació de Veïns de Sant Andreu, i un any com a presidenta. Durant aquest temps, ja ha aconseguit que entrin dones a la seu (gràcies al taller) i que els socis se n’adonin que una associació és un lloc on es diuen els problemes que hi ha i es lluita en la mesura que es pugui.
Hi ha, però, un objectiu que encara no ha assolit: “Vull portar gent jove a les associacions de veïns, per lluitar”, explica. “Qui lluita actualment? El problema és que tenim por. Els polítics l’únic que fan és inferir-nos por, però no se n’ha de tenir. El poble és sobirà, i ho ha demostrat amb els atemptats de l’11M i quan van matar Miguel Ángel Blanco. Llavors el poble va dir prou. Si enlloc de queixar-se tan sols una persona, ens queixéssim tots, als polítics se’ls acabaria la ximpleria”.
.
.