María José Codosero: “La joieria d’autor artesanal és més específica i personalitzada”
L’any passat va ser la primera vegada que es va celebrar el Mercat de Nadal. Un esdeveniment pensat per donar a conèixer productes únics que fa gent de Ripollet. Enguany s’ha repetit i entre els paradistes es trobava María José Codosero amb el seu projecte, Grita Joyas. Fa tres anys va arrencar la seva marca de joies d’autor fetes a mà, un concepte curiós que és difícil de trobar. Des del seu taller prepara joies d’alta gamma de forma més personalitzada i més propera als clients que desitgen una peça única.
Revista de Ripollet: Cap de setmana dur amb el Mercat de Nadal?
María José Codosero: No diria dur sinó d’estar al cent per cent, però això sí, de conya. La sort que tenim a Ripollet és que quan s’organitzen esdeveniments així el veïnat respon de meravella. Val a dir que a mesura que es consolidi aquest ‘market’ vindrà més gent. També hauran de venir més paradistes. Tenim gent al poble com jo, que gairebé no se la coneix perquè no té negoci a peu de carrer, però que fan coses molt interessants. Si sumem més artesans d’aquí segur que vindrà més gent. Aquest mercat té molt recorregut i encara s’ha de consolidar com una data important. En el meu cas crec que ha anat molt bé. L’any passat era el primer que fèiem i com estava establert el confinament perimetral sabíem que l’èxit estava assegurat. En canvi, aquest any no, i per això teníem una mica de por per si la resposta era pobra. Crec que tots els paradistes vam acabar contents.
RdR: Quant d’important és per a negocis com el teu aquests mercats?
M.J.C: Per mi ha sigut vital. Et donés a conèixer. Jo utilitzo les xarxes socials per arribar al públic, com la majoria de companys paradistes, per això no arribes a tanta gent com t’agradaria. Arribes a un determinat sector de la població. Quan tu et poses al carrer del teu poble aconsegueixes que més veïns et coneguin. Per mi l’any passat va ser molt important, i aquest també. Et fa molt més visible i això va molt bé pel negoci.
RdR: Entenc que també va bé per crear xarxa amb altres negocis.
M.J.C: Molt. En aquests esdeveniments es crea molt bon ambient. A més, ens ajudem entre nosaltres i mirem de crear sinergies. Com la majoria som artesans i, a més, del poble ens alegrem molt dels èxits dels altres. Conèixer altres projectes com el meu et fa veure que no estàs sola. S’acaben creant vincles molt interessants, sempre va bé. I si a tot això se suma potenciar la plaça de l’Onze de Setembre, que a vegades sembla una mica abandonada del centre neuràlgic, personalment em sembla l’enclavament idoni.
RdR: Per a qui no conegui el teu projecte, què és Grita Joyas?
M.J.C: Faig joieria d’autor feta cent per cent a mà. Faig petites col·leccions de tirada curta, prefereixo fer poca quantitat. Cada any trec dues col·leccions. El meu valor és fer-ho a mà, amb molt poques eines. Sobretot treballo amb plata.
RdR: El concepte joieria d’autor feta a mà no s’escolta gaire.
M.J.C: Hi ha més gent de la que sembla. Però és veritat que s’allunya de la joieria més convencional que treballa amb motlles i tirades grans amb moltes peces. És tot el contrari, es crea menys quantitat o es fan encàrrecs personalitzats. És molt més proper perquè pots venir al taller amb una idea, fem un dibuix, mirem com pot quedar millor. I sobretot fas col·leccions petites que potser arriben a cent peces. A la joieria convencional, on també es fan peces molt maques, les col·leccions arriben a quantitats al voltant de les mil peces. Nosaltres treballem de forma específica, en el meu cas treballo amb plata pura. Té pinzellades diferents.
RdR: Per què el nom de Grita Joyas?
M.J.C: A vegades és més difícil del que sembla posar un nom a un negoci. En el meu cas és un joc de paraules. Buscava un que fos sonor, fàcil, curt i que es quedés. Com tinc una filla que es diu Rita el joc de paraules ve per aquí.
RdR: Abans del nom ve la idea, com comença aquest projecte?
M.J.C: Abans d’aquest tenia un projecte amb una altra noia, però fa un parell d’anys vam decidir aparcar-lo i em vaig animar a arrencar la meva marca pròpia. Porto dedicant-me a la joieria des de fa cinc anys. Tres anys amb una marca compartida i dos amb la meva.
RdR: No fa molt que vas començar en aquest món, què feies abans?
M.J.C: Durant molts anys vaig treballar a una perruqueria, però paral·lelament a la meva feina havia fet escultura com també joieria. Inclús havia arribat a fer exposicions al Centre Cultural, a Cerdanyola i a Sant Cugat. Mentre treballava havia après a fer joies perquè sempre m’ha agradat fer coses, en especial artístiques, al marge de la meva feina. Mai m’havia dedicat al meu hobby. Mentre treballava de perruquera ja havia fet alguna joia que agradava als meus coneguts. Llavors, cinc anys enrere, vaig decidir fer aquest gran pas de dedicar-me al món de la joieria. Quan vaig deixar la perruqueria volia fer un any sabàtic, però tot va anar prou rodat i em vaig embarcar amb el projecte compartit. Tot això no neix del no-res.
RdR: És arriscat fer de la teva afició una feina?
M.J.C: És fantàstic. No va ser gaire pensat, em vaig adaptar a les circumstàncies, el risc era veure si realment funcionava. Et passen els anys i et veus treballant sempre en el mateix ofici, mentre sents que t’agradaria provar coses noves, sense veure’t capaç fer el salt. No sé si va ser un acte de valentia o no, allò que sí que sé és que necessitava un canvi. Pot ser arriscat, però treballar del teu hobby és molt satisfactori. Cal dir que hi ha una feinada al darrere, però m’agrada fer-ho.
RdR: Com funciona el teu negoci?
M.J.C: Normalment, em contacten pel meu compte d’Instagram (@gritajoyas), en el qual tinc una mostra de la meva feina. Llavors concertem una cita en el meu taller on mirem la peça que busquen o preparem la que volen.
RdR: I quina feina hi ha darrere de fer joieria artesana?
M.J.C: És qüestió de molta feina, al final dediques un munt d’hores, i d’imaginació. Jo mateixa faig el disseny, faig la peça i la distribueixo. Al final és com qualsevol treball manual, has de tenir molta paciència. Hi ha dies que tot et surt rodó i altres que ho has de deixar, perquè et tremola el pols o directament no estàs al cent per cent. És un procés lent. En el meu cas compro planxes de plata, com un DIN A4, i, a part, turbines de fils de diferents gruixos. A partir d’aquí decideixo com ho faig: retallo la plata, gravo el dibuix, soldo, l’escalfo, martellejo… així es dona el volum i la forma per arribar a fer la peça que t’imagines.
