Maria José Codosero: ‘Qui més gaudeix en una exposició no és algú que l’està mirant, sinó qui la ha fet’
Maria José Codosero és una de les dues artistes ripolletenques que han participat en l’exposició En blanc, que es pot veure al Centre Cultural fins al proper 29 de setembre. A l’exposició hi ha diverses obres dels Tallers de l’Escola d’Arts Plàstiques de l’Ateneu de Cerdanyola. Ja sigui ceràmica, pintura, escultura o joieria, la galeria mostra diferents formes de treballar el blanc, el tema principal dels tallers d’enguany. La Maria José ha treballat la disciplina de la joieria.
Revista de Ripollet: Fa molts anys que participes a aquests tallers artístics?
Maria José Codosero: Fa 16 anys que estic a l’Ateneu. Vaig començar fent ceràmica, però no em va acabar de convèncer i em vaig passar a escultura. Vaig practicar l’escultura bastants anys i, després d’uns anys sense fer res, vaig recuperar-la. Després d’un parell d’anys fent escultura de nou, vaig passar a la joieria, que és el que faig ara. A l’Ateneu hi ha molta varietat; pots fer joieria, escultura, ceràmica, pintura, etc.
RdR: Què et va cridar l’atenció de la joieria?
M.C: Necessitava un canvi, i la joieria ara també està molt en auge. La professora també m’animava. El primer any va ser terrible, ja que vaig canviar de material i no aconseguia aclarir-me. A poc a poc, però, vaig anar coneixent els materials. Ni la plata ni el coure són tan durs com em pensava que eren.
RdR: Sempre hi ha un tema que us uneix? Aquest any ha sigut el blanc.
M.C: Sí. Cada any, quan comences el curs a l’Ateneu, es planteja un tema per a que totes les disciplines el treballin. Llavors, a mitjans de curs i a finals es fa una petita exposició. Aquest any el tema, com dius, va ser el blanc, i tots l’estem treballant.
RdR: De quina forma treballeu?
M.C: No se’t diu en cap moment el que has de fer. Primer presentes un petit treball i preguntes als professors què els sembla. Ells t’ajuden a la vegada que vas aprenent, però tens bastanta llibertat a l’hora d’escollir el teu propi projecte.
RdR: De totes les disciplines que has tocat, amb quina et quedes?
M.C: La ceràmica és força interessant, tot i que només la vaig fer un any. Crec que és qüestió de quin material t’agrada més; el fang, per exemple, és un material molt agraït a l’hora de treballar-lo. El metall, en canvi, ja sigui plata o coure, és més dur i difícil de treballar. El concepte és diferent. Això no obstant, no deixen de ser tres dimensions; m’ha anat molt bé passar a joieria després d’haver fet escultura, ja que tenia el concepte dels tres volums clar. Jo ja havia tret, d’un plànol, una escultura en tres dimensions. Tot és complementari.
RdR: Com va néixer la Primavera blanca?
M.C: Partint de la idea que el tema era el color blanc, l’únic que tenia clar era que volia fer servir la plata. Tampoc m’acabava de convèncer que el meu projecte fossin unes joies que es poguessin posar. Està molt bé que algú pugui dur les joies, però a l’hora d’exposar-les la idea no em deia massa. Així va ser com vaig decidir fer una “joia-escultura”, inspirant-me en els meus coneixements previs sobre escultura. He acabat realitzant un parell de peces, combinant la plata amb altres materials. Aquestes joies han rebut el nom de Primavera blanca, i són una al·legació a la primavera.
Fins a arribar a la idea final, però, la idea madura i va canviant. A més, l’execució és diferent. Quan soldes, has de donar calor a la peça, de manera que és complicat fer composicions; pots espatllar la peça. Es tracta d’anar sumant calor, però quan soldes per un costat se’t pot dessoldar per l’altre. Per això s’han de pensar quins materials combines. N’hi ha que es poden cremar i, per tant, no els pots utilitzar amb la plata.
RdR: S’han de tenir, doncs, moltes coses en compte.
M.C: Exacte. Com en qualsevol altra disciplina artística, tot és arriscar-se i equivocar-se. També és així en l’escultura; pots estar tres mesos fent una peça i que et quedi molt bé. Després de deixar-la assecar, pot ser que la fiquis al forn i, en tenir una mica d’aire, et peti.
RdR: T’ha passat?
M.C: M’ha passat i em passarà. Són tres mesos de feina per a res, però així aprens. Per això estàs a l’Ateneu. El que està bé de l’Ateneu és que, jo, per exemple, porto tres anys fent joieria. Això no obstant, hi ha una companya que acaba d’entrar. El que fan els professors és encarregar-se d’atendre’t a nivell personal segons el teu nivell. No és una classe col·lectiva, malgrat que a vegades s’expliqui alguna cosa que pugui servir a tothom. Això requereix molt esforç per part d’ells.
RdR: L’escultura i la joieria com a hobby?
M.C: Sí. L’escultura i la joieria són una cosa que m’agrada, em diverteix, m’ocupa temps i també el pensament. Va arribar un moment en el qual, d’escultures, en tenia bastantes per casa. També, de tant en tant, vaig detallets a amics o familiars; sempre a un nivell molt proper.
A més, tenir disciplines artístiques com a hobby genera que tinguis un entorn de gent al teu voltant que també li agradi fer aquest tipus de coses i tingui les mateixes inquietuds que tu. Ho faig per amor a l’art, i t’asseguro que, quan algú està mirant una exposició sobre pintura, escultura o una altra disciplina, aquest algú no és qui més gaudeix. Qui més gaudeix és qui ho ha fet. Tot i això, l’art és com una muntanya russa: tant t’ho pots passar bé com pensar que t’ha sortit fatal.
A alta i baixa temperatura
“Quan fas una peça d’escultura o de ceràmica, l’has d’assecar i ficar-la al forn. Segons el material que usis, ho cous a una temperatura o a una altra”, explica Maria José Codosero, recordant els anys que va dedicar-se a l’escultura. Enguany, amb el tema del blanc com a rerefons, els alumnes d’escultura i ceràmica han investigat a baixa i alta temperatura amb pastes, engalbes i esmalts.
A baixa temperatura (980ºC) han pogut experimentar, per exemple, amb esmalts blancs opacs, brillants o mats, sobre diferents textures. A alta temperatura (1200ºC), en canvi, han treballat amb pastes blanques com el refractari albí, el gres i la porcellana. Tot plegat els ha permès conèixer diferents tons de blanc, apropant-se així al número de tons que poden arribar a distingir els esquimals: 67.
.
.
