Mercè Ordeig: “Era el pas natural però deixem enrere 400 anys de tradició de forners”
És difícil trencar amb la tradició familiar, però la Mercè i en Jaume Ordeig s’han vist obligats a fer-ho. Han traspassat l’establiment, el Forn Ordeig, això sí, mantenint tot el personal. A la Rambla es pot continuar comprant pa però ja no té la firma dels Ordeig.
Revista de Ripollet: Ha sigut un pas difícil traspassar el forn?
Mercè Ordeig: Ha estat una decisió molt madurada. El clic va ser l’edat, el meu germà acaba de fer setanta anys i ja és hora que descansi. Regentar un forn de pa tradicional una persona sola és gairebé impossible. Si tens una família que et dona suport es pot arribar a fer tota la feina. Pot no semblar-ho, però t’ocupa moltes hores. Són gairebé 22 hores de treball, només apagàvem les llums dues hores diàries. No conec cap persona que sigui capaç de fer aquest horari tota sola. Era un pas que es veia, per diferents situacions no hi ha hagut continuïtat per part de la família, només un dels fills tenia ganes, però el tipus de negoci demanda més gent.
RdR: Podem dir, doncs, que ha estat un pas natural.
M.O: Sí. No deixa de ser difícil. És la feina que han fet els meus avis i els meus pares, he dedicat tota la meva vida al forn. És un gran canvi que al principi em va suposar certs dubtes: Ara què faig? Però si hi ha salut de tot te’n surts.
RdR: També és un pas difícil per la tradició familiar.
M.O: Després de fer els nostres estudis sabem amb exactitud la data de quan va començar la tradició dels Ordeig amb la fleca. Prèviament a la Guerra dels Segadors la família ja es dedicava a comercialitzar i fer pa. Segons les investigacions que hem pogut fer va ser en els principis del segle XVII, l’any 1622. Són 400 anys dedicats a un mateix ofici.
RdR: Quan arriben els Ordeig a Ripollet?
M.O: Van ser els nostres pares qui van obrir el primer forn aquí. L’any 1973 van comprar el forn de la Rosalia, que estava davant de l’escola de les Monges. En aquell moment jo seguia amb la meva mare a l’establiment que teníem a Badalona, va ser el meu germà, la meva cunyada i el meu pare qui es van encarregar d’obrir-lo, després tota la família que funcionés.
RdR: Per què a Ripollet?
M.O: L’origen de la família es troba a Oristà a Osona, on encara hi tenim parents. A principis del segle XIX es van traslladar a Balsareny. Després els meus pares i els meus tiets van obrir un forn a Badalona, en el qual vaig créixer. Com va ser que en el 1973 s’obre a Ripollet? Perquè el meu pare era molt xerraire i coneixia a molta gent, així es va assabentar que es venia el forn aquí, al poble. Antigament, no podies instal·lar el forn on tu volies, a part de ser un establiment adaptat, entre forn i forn havien d’haver-hi uns metres de distància. Per això quan el meu pare va saber que es venia va veure que era una bona oportunitat i així vam arrencar aquí. Vam estar poc temps allà, en el 1977 es va fer l’edifici de la Rambla Sant Esteve i ens hi vam canviar.
RdR: Com ha estat treballar a Ripollet?
M.O: Sempre ho dic de conya, però en part és així: quan estàs darrere del taulell estàs a primera línia de mar. A tu et coneix tothom i el veïnat t’acaba coneixent a tu. Aquest fet fa que creïs un vincle amb la clientela, sempre m’ha agradat molt aquesta sensació de caliu i proximitat. Estem molt agraïts per la confiança dels nostres clients.
RdR: Quines han estat les claus perquè l’establiment funcionés durant tants anys?
M.O: Crec que no hauria de ser jo qui respongués aquesta pregunta, però diria, primerament, el producte, i també tenir una bona ubicació i haver cuidat la clientela. Si tens constància i no tractes a la gent com si fossin números, tenint ofici amb humilitat segur que te’n surts. Cal aprendre’s el nom de la gent, així la fas sentir com a casa. En quin lloc et sents més còmode que a casa teva? En una feina com la nostra és molt important perquè el client ve cada dia a buscar el pa, és diferent, per exemple, a una botiga de mobles, justament per això cal saber el nom de qui confia en tu, la gent ho nota.
RdR: Creus que aquesta manera de fer s’està perdent?
M.O: Totalment. El client agraeix entrar a l’establiment i que sàpigues quin pa li agrada, quant vol, inclús depenent del dia de la setmana que és… i anar més enllà, si ha tingut una visita al metge preguntar com li ha anat. Si això li sumes una feina que has mamat des de ben petit és difícil que et surti malament.
RdR: Una altra clau ha estat treballar amb obrador propi i fer el procés del pa de forma artesanal?
M.O: Això suma. A poc a poc també s’està perdent el forn amb obrador propi.
RdR: Per què?
M.O: Pel mateix fet que nosaltres no podem continuar, la dedicació que hi comporta. Per exemple, un diumenge estàs dinant en un restaurant i no estàs tranquil perquè has d’anar a escalfar el forn perquè s’ha de mantenir a una temperatura adequada per poder fer bé el pa. Al final un forn tradicional significa pencar, pencar i pencar.
RdR: Tota aquesta feinada per fer el pa com l’heu portat?
M.O: Amb la família. Per poder arribar a cada hora cal tenir gent suficient i que s’encarregui de portar a terme totes les feines: elaborar el pa, repartir, despatxar… en aquests últims anys la feina de quatre l’hem fet entre dos. Podríem seguir, però a canvi de què? Les hores que hem fet es podrien comparar a les d’un esportista d’elit.
RdR: Amb el traspàs que quedarà del vostre llegat?
M.O: Quan vam decidir vendre-ho el primer que vam intentar és que qui s’ho quedés mantingués el personal que teníem amb nosaltres, era molt important. No sabem com s’ho gestionaran, però la certesa és que hi seran. El nom ha canviat, però espero que l’essència del bon pa segueixi perquè la idea era que mantinguessin la mateixa línia i l’obrador.
RdR: En aquesta societat li donem la importància que té al pa?
M.O: Moltes vegades la gent tendeix a buscar el preu més barat. Dintre de la mateixa gamma pots comparar, el que no es pot fer és comparar un forn petit artesanal amb una cadena. Saps que el cost és una mica més alt, però t’assegures un millor producte i, a la llarga, la qualitat afecta el nostre organisme. A més, de professionals hi ha de moltes classes. Tots volem cobrar, però hi ha gent que també treballa per passió. Durant aquests anys per mi no ha tingut preu que reconeguessin la meva feina, això val molt més que tots els diners que puguis aconseguir.
RdR: Per tota la gent que us coneix, què fareu després del forn?
M.O: Poden estar tranquils. En Jaume gaudirà de la jubilació, de la manera que continuarà actiu, té molts plans per fer. Jo ja estic treballant, no he estat ni mitja hora sense feina. Som gent activa que no sabem avorrir-nos. El canvi podrà fer-se una mica estrany. Des dels 11 anys que no sé que significa descansar un dissabte, són 44 anys darrere d’un taulell. L’únic dia que vaig agafar festa les amigues em van dir que no em volien perquè no parava de pensar en la botiga, a part de la meva boda i quan vaig ser mare, no he fet festa cap més dia. Cultura de l’esforç que en el nostre cas, ve de tradició familiar.
Fotografia: Cedida
