Mireia Ingla: ‘Amb la dació de pagament la gent es queda a 0 de deute, però també es queda al carrer’

Mireia Ingla, advocada voluntària del Servei de Mediació de l’Habitatge de Càritas, ubicat a la seu de la Creu Roja, ha explicat les solucions que el servei pot oferir a les persones que corren el risc de ser desnonades. Com a testimoni de la realitat per la qual està travessant el país, considera que les mesures preses fins ara són insuficients. Si bé és cert que les entitats financeres s’han tornat més permissives, opcions com la dació de pagament continuen deixant les persones sense un sostre on viure.

RdR: Mireia, quines són les persones que poden accedir al vostre servei?
M.I: El nostre servei està obert a totes aquelles persones que viuen en els tres municipis que formen la Mancomunitat, que són Ripollet, Cerdanyola i Montcada. Han de ser persones que estiguin en risc de perdre el seu habitatge familiar habitual, o també en alguns casos que ja l’hagin perdut. No tractem les situacions, que alguna vegada ens ha passat, on algú també té un altre habitatge. Estem parlant d’usuaris que estan en risc d’exclusió social, o en situacions que ja són autèntics casos d’exclusió. Si tens dos habitatges, potser tens un patrimoni que per al dia a dia no et soluciona res, però sempre el pots posar a la venta. 

RdR: Quin suport els podeu proporcionar a les persones en risc de ser desnonades?
M.I: Una intermediació entre aquesta persona i l’entitat financera. A vegades també ens vénen famílies que encara estan pagant, però que preveuen que deixaran de pagar molt aviat: són persones que han perdut la feina, la qual cosa començarà a repercutir automàticament en el risc de perdre l’habitatge.
Primer analitzem quina és la seva situació familiar; és a dir, els ingressos i el tipus i nombre de gent que la formen, tenint en compte si hi ha gent gran o menors, i si aquests menors tenen menys de 3 anys. Llavors el que plantegem és una dació de pagament, que vol dir que la negociació amb el banc és que la família pugui entregar l’habitatge a canvi que el banc li perdoni el deute.
També intentem que la mateixa entitat financera li permeti quedar-se en el mateix domicili pagant un lloguer social, tot i que això moltes entitats no ho permeten. Una altra possibilitat és la reestructuració del deute; d’aquesta manera es disminueix la quota de la hipoteca i la família pot seguir mantenint el habitatge.

RdR: Com està sent l’aplicació de la dació de pagament, aprovada després de la sentència del Tribunal dels Drets Humans de la UE?
M.I: He de dir que, des que estem aquí fa un any i escaig, hi ha hagut una evolució brutal; les entitats financeres s’han posat les piles i permeten més dacions de pagament. Però no hem d’oblidar un tema: aquí el problema és que molta gent es queda sense habitatge. És cert que amb la dació de pagament es queden a 0 de deute, però també es queden al carrer. Llavors, com aconsegueixen un habitatge que puguin pagar?

RdR: Aquí volia arribar. Què fem quan ja han desnonat algú?
M.I: No ho sé. Aquí nosaltres no tenim una borsa de pisos. En canvi, Càritas, el servei de Barcelona, sí que en té, però hi ha molt pocs pisos si es compara amb la demanda que hi ha. Tenim actualment el problema que hi ha molts habitatges buits en aquest país, i moltes famílies sense habitatge. Viure en aquesta paradoxa és el pitjor que li pot passar a una societat.

RdR: Així doncs, la situació ha millorat després de la sentència?
M.I: Les mesures són insuficients, ja que els usuaris que tenim aquí ens demostren que la gent al carrer ho està passant molt malament. Arran d’aquesta sentència, és cert que ara es poden denunciar davant dels jutjats aquells contractes que contenen clàusules abusives. Això, però, no és fàcil per a famílies amb dificultats i en risc d’exclusió social, que no només tenen problemes per pagar la hipoteca, sinó per menjar cada dia.
També s’ha aconseguit millorar el tema de les clàusules sòl. La majoria d’entitats financeres les han tret totes. Però si estem parlant d’una família que guanya 426 euros al mes, per molt que li treguin aquesta clàusula no fem res.

RdR: Què entenem exactament per clàusules abusives?
M.I: Les més evidents són els interessos de demora excessivament alts, ja que n’hi havia per sobre del 19%, i les clàusules sòl. El problema que tenim ve de lluny realment, i és la mala praxi que s’ha fet amb la gestió de les hipoteques. Les famílies han signat hipoteques i no tenien ni idea del que estaven signant.

RdR: Tinc entès que Càrites pot oferir ajudes econòmiques.
M.I: Sí. Oferim ajudes en aquelles situacions on un pagament d’una quantitat puntual pot significar per a una família superar un moment dolent, evitant interessos de demora i que els interposin una demanda d’execució. Això no obstant, ajudem sempre i quan la situació tingui sortida; Càritas no es pot permetre de fer pagaments al banc per acabar perdent igualment aquest habitatge.

RdR: Què és el que més et revolta de les famílies que ateneu?
M.I: El que a mi més em costa és quan em trobo famílies amb fills d’una edat que pot coincidir amb la dels que tinc jo. Aquí estem hipotecant el futur d’una generació. Això tindrà unes repercussions socials brutals, ja que estem parlant de nois i noies que tindran moltes dificultats per poder accedir a la universitat o a altres estudis superiors. Érem un país que venia d’una societat que semblava haver arribat a la del benestar, però això s’ha trencat. Hi ha una fractura social brutal i una diferència molt gran entre uns i altres.

De pis de propietat a pis de lloguer
Mireia Ingla considera que la societat hauria de canviar la concepció del que vol dir tenir un habitatge. “Durant molts anys en aquest país ens van fer creure que si no tenies un pis en propietat no eres ningú”, comenta l’advocada, que defensa que es pot tenir una vida completament digna anant de lloguer. Això no obstant, també considera que els pisos haurien d’abaixar preus, ja que va arribar un punt que llogar o hipotecar costava si fa no fa el mateix.
Un altre dels problemes de la situació actual de l’habitatge és la poca transparència que fins ara han tingut les entitats bancàries. Per aquesta raó, Mireia Ingla reclama que els bancs haurien d’oferir unes clàusules comprensibles per a tothom i, sobretot, “no recomanar a ningú que s’endeuti pel percentatge que s’endeutava”.