Montse Frisach: ‘Vull que els meus lectors gaudeixin de l’art de la mateixa manera que jo en gaudeixo’

La ripolletenca Montse Frisach, periodista especialitzada en arts visuals, acaba de rebre el premi GAC (Galeries d’Art de Catalunya) en l’apartat de crítica, juntament amb els seus companys Jaume Vidal i Maria Palau. El guardó és un dels més rellevants en el món de l’art, i culmina una trajectòria de gairebé 25 anys de dedicació a la crítica i la difusió del sector, primer a través de l’Avui i, després, d’El Punt Avui.

RevistadeRipollet: Montse, moltes felicitats. Com has encaixat aquest reconeixement?
Montse Frisach: Moltes gràcies. Ho he encaixat amb molta emoció. Per a mi el premi és com si fos un colofó, un reconeixement individual. Això no obstant, també és un reconeixement col·lectiu; no l’he guanyat sola, el premi també l’han guanyat els meus companys: en Jaume Vidal, el meu cap, i la Maria Palau. Aquest equip és fruït de la fusió dels dos diaris. També tinc molt a agrair a en Jaume, que em va deixar fer la feina que jo ja feia abans. D’aquesta manera vam reforçar tot el que fos informació i crítica d’art, tant a la secció diària de cultura i espectacles com al suplement Cultura.
A més a més, tothom pot anar treballant, intentar fer les coses el millor possible i estar content amb el que fa. Però quan veus que des de fora això s’ha vist, fa molta il·lusió.

RdR: Als premis es va agrair la vostra feina de difusió del galerisme. Són els galeristes els oblidats del món de l’art?
M.F: Déu ni do. Jo crec que són bastant oblidats. El que a mi més m’agrada són els artistes, així com parlar amb ells i veure els seus tallers. El paper dels galeristes és de mitjancer entre l’artista i el col·leccionista, però també el públic. No oblidem mai que les galeries són gratuïtes; fan una feina comercial, però també de difusió de l’art i de la cultura. És en aquest sentit que són oblidats. Hi ha galeristes que els agrada molt l’art i els artistes, i creuen en el que fan. Aquestes persones inclús fan exposicions de les quals saben que no vendran cap obra. Són uns mecenes.

RdR: Per això heu intentat que se’ls reconegui la seva feina.
M.F: Sí. Vam tenir clar que volíem difondre aquesta tasca que fan. L’origen del premi va ser quan vam inventar una sèrie, al suplement Cultura, anomenada De cara a la galeria, fa dos anys. Vam intentar entrevistar el màxim nombre de galeristes possibles, de tot Catalunya i de totes les tendències i nivells. Tots els galeristes s’hi han sentit representats.
La seva feina és de valents. Alguns galeristes viuen d’una altra cosa, però d’altres només d’això, a un nivell molt petit. Per a mi, aquests són els veritables herois.

RdR: El premi GAC que vas rebre va ser en l’apartat de crítica. Què ens en pots dir de la teva feina?
M.F: Això de la crítica és un llarg debat. Per ser crític o periodista en art n’has d’haver vist molt. A mi, quan vaig començar, em van colar molts gols. Això no obstant, quan has vist molt, l’ull s’educa. Evidentment, molt millor si llegeixes sobre el tema. Però el més important és veure molt art; arriba un moment que acabes distingint de forma natural. Allò dolent també ho veus de seguida. Després hi ha el gust personal també. Hi ha coses bones que no m’agraden.
A més, a l’hora d’escriure sobre el tema, els meus companys i jo intentem apropar el que hem vist a la gent. Som divulgatius i expliquem les coses de forma clara. De la mateixa manera que jo gaudeixo de l’art, vull que els meus lectors també en gaudeixin, i traspassa’ls-hi així l’experiència. Hi ha hagut una crítica d’art en els últims anys molt críptica; ho llegies i no entenies res. Sovint, quan s’escriu d’aquesta manera, s’està amagant un desconeixement.
Una altra cosa molt difícil d’aconseguir és que les persones que no van mai a exposicions, llegint un article nostre, diguin: “hi aniré”. En algunes galeries ens han dit que hi ha anat gent amb un retall a la mà del nostre diari. Això fa tanta il·lusió gairebé com el premi.

RdR: Periodista d’arts visuals. Ho vas tenir clar sempre?
M.F: El que jo tenia clar era que volia ser periodista de cultura. Vaig tenir molta sort, ja que en acabar la carrera de Periodisme vaig demanar una beca a Tv3, a la secció cultura. Hi vaig estar sis mesos, i al cap d’un any estava treballant al diari. Algú em va dir que faltava gent a la secció de cultura, de manera que vaig enviar el currículum i em van agafar. L’especialització en art és degut a que no hi havia redactor d’art.

RdR: Et descrius com a eclèctica.
M.F: La veritat és que sí. Quan dic eclèctica, em refereixo a que m’agraden molts estils diferents. Al món de l’art hi ha gent que només li interessa el contemporani. A mi m’interessa moltíssim, però tu no pots interessar-te en el que està passant ara sense conèixer el que ha passat abans, perquè el que ha passat ho podràs trobar en l’art contemporani també. L’escriptor J.V. Foix té un vers molt maco que diu així: “M’exalta el nou, m’enamora el vell”; les dues coses es complementen.

RdR: El periodisme viu moments difícils. És bo especialitzar-se?
M.F: A mi m’ha funcionat. Si ho fas sempre tindràs una diferenciació que en moments determinats et podrà anar bé. Avui en dia, però, has d’estar obert igualment a la resta de coses; s’ha de ser transversal. Els diaris encara conserven aquest valor, aquestes especialitats; però els altres mitjans ja no. Cada vegada et demanen més que facis altres coses, normalment per una qüestió de necessitat empresarial.
Nosaltres abans érem molts més al diari, ara en som molts menys. Jo mateixa he de fer altres temes quan companys meus estan de vacances. No m’importa, però t’adones que has d’estar obert a fer de tot.

Del periodisme local a la crítica d’art
Ripolletenca de tota la vida, Montse Frisach va iniciar-se en el món del periodisme al mateix municipi, quan encara estava estudiant. A Ràdio Ripollet dirigia un programa anomenat Gent d’aquí. També va treballar a la Revista de Ripollet. Entre d’altres funcions, entrevistava ciutadans amb alguna cosa a dir, tal com aquesta secció segueix fent.
En acabar els estudis, i després d’estar a TV3 sis mesos, va aconseguir treballar en la secció de cultura de l’Avui, en l’especialització d’art. D’això ja en fa 25 anys.
Recentment, ja a El Punt Avui, la seva labor, tant en la defensa del galerisme com en la difusió d’informació i crítica d’art, ha propiciat que les galeries d’art catalanes li hagin atorgat el premi GAC en la secció de crítica.