Montserrat Gorina: ‘Vam començar l’any 1963 amb un fogó pagat per terminis i vint bombones de butà’
Montserrat Gorina, propietària de la homònima botiga pel que fa al cognom, ha decidit que ja ha arribat l’hora de jubilar-se. D’aquesta manera, doncs, un dels establiments més emblemàtics del nostre municipi tancarà les seves portes el proper 16 d’octubre, després de 50 anys al servei dels veïns. És la botiga de disfresses. És la botiga de Nadal. D’utensilis de cuina, d’objectes de regal, de decoració i de vanos. La seva fidel clientela ja li ha preguntat on podrà aconseguir ara els productes que ella sempre els ha ofert.
RevistadeRipollet: Gorina, és hora de tancar un cicle. Ha sigut difícil prendre la decisió?
Montserrat Gorina: La veritat és que sí; va arribar un punt que vaig haver de dir prou. Esperar 5 anys més per arribar a l’edat de jubilar-me no valia la pena. A més, també es jubila la Consol, la meva dependenta, després de 24 anys treballant amb mi.
RdR: El negoci sempre ha anat passant de pares a fills. No hi havia ningú per passar-li el relleu?
M.G: No, no hi ha ningú més darrere meu. Cadascuna de les nebodes que tinc ha fet carrera, treballa del que li agrada i es guanya bé la vida. Pleguen els divendres i tenen els caps de setmana lliures. Un botiguer mai té lliure, ni tampoc fa gaires festes. Els dissabtes també ha de treballar. I, a vegades, com és el meu cas, els diumenges els has de dedicar a fer la feina de casa que no has fet durant tota la setmana, o tens feina a la botiga que has de dur a terme per poder obrir el dilluns següent.
RdR: I ara, què?
M.G: Ara a viure la vida. Sempre he volgut viatjar, així que em dedicaré a això. Es riuen de mi perquè diuen que, en realitat, em tocarà fer de tieta perquè tinc una neboda que té dues criatures molt petites. Jo els dic que hi ha estones per a cada cosa.
RdR: Oberts des de 1963. Heu anat evolucionant al llarg dels anys?
M.G: Si es compta que nosaltres vam començar l’any 1963 amb vint bombones de butà petites i un fogó de butà pagat per terminis, hem evolucionat una miqueta. Més tard, però, els veïns van començar a demanar a la meva mare que per què no els hi mirava una vaixella o una coberteria, entre d’altres coses. Al principi va oferir tres coberteries, que tenien una cullera, una forquilla i un ganivet de cada model, i servien per mostrar-los. Si a algú els agradava, llavors els ho anava a buscar. Avui en dia no pots començar una botiga d’aquesta manera. En aquella època, en canvi, no hi havia res. Per això la gent era pacient, i volia també coses de qualitat. I si era car, pagaven a poc a poc.
A nivell d’articles, n’hem anat afegint en funció de les temporades, i del que la gent demanava. També n’hem descartat d’altres que passaven de moda, o n’he incorporat per gust personal. Al Nadal, per exemple, mai he pogut fer el pessebre, tot i que a mi m’encanta, arran de l’afició que ja tenia el meu pare. Per això vaig afegir productes del pessebre a la botiga. Quant als articles de Carnestoltes, se’m va ocórrer de sobte afegir-los quan una de les botigues que hi havia a Ripollet, portada per la Nuri, va plegar.
També he incorporat altres articles. Ara mateix el que funciona és la cuina; per això vaig començar a deixar la decoració i a dedicar-me als estris de cuinar.
RdR: La qualitat dels productes és la raó per la qual Gorina s’ha convertit en referent?
M.G: Jo crec que sí. Encara avui en dia hi ha gent que em parla de peces que van comprar en aquella època i que tenen guardades com si fos un tresor. Fa uns 30 anys vaig vendre mitja dotzena de gots de whisky, a 9 mil cinc-centes pessetes. Avui en dia demanes 30 euros, que en són 5 mil, i et diuen que estàs boja. Imagina’t a quin nivell la gent es gastava els diners.
També he venut jocs de cafè xinès a 15 mil pessetes. Tot i que avui en dia els productes de Xina s’associen a un preu barat, llavors els articles xinesos eren cosa de qualitat, i sovint eren de porcellana pura. Recordo que a vegades et venien còpies d’un gerro amb el certificat conforme eren d’una dinastia determinada.
RdR: En tots aquests anys heu aconseguit una clientela fidel?
M.G: Oi tant. De fet, les filles de la primera clienta que va venir a comprar encara vénen aquí a la botiga.
RdR: I com han encaixat el tancament els més assidus?
M.G: Uns em diuen que ja m’ho mereixo, i d’altres em diuen que on aniran a buscar els articles que venc. Al principi els clients aniran una mica perduts, però jo crec que a poc a poc els productes que ofereixo se’ls repartiran entre diferents botigues, i així la gent aconseguirà allò que busca. Els articles nadalencs, però, no crec que els agafi ningú, ja que t’ha d’agradar molt per fer-ho.
RdR: Com veus el teixit comercial de Ripollet?
M.G: Jo el veig bé. Si no ets molt especial, trobes de tot. Però vaja, jo m’he fet tota la casa nova i tot ho he comprat al poble. Tot el que necessitava m’ho podien oferir clients meus, i jo tenia molt clar que si ells eren clients meus jo ara n’havia de ser d’ells.
RdR: Què passarà amb l’estoc del local?
M.G: Intentaré vendre tot el que quedi per Internet, a un preu rebaixat. No sé com sortirà ni quant trigaré, perquè encara no sé gaire bé com es fa. Hi rumiaré quan vegi el que quedi, i llavors pensaré si ho venc per segona mà, o faig una pàgina web. Fins i tot potser m’animo i veig que funciona molt millor, sense fer tantes hores a la botiga.
Per casualitats de la vida
En uns inicis, l’establiment de la Gorina era tan sols una carboneria. Va ser per casualitat quan, l’any 1963, la companyia de butà va oferir el negoci d’aquest hidrocarbur als seus avis. Això no obstant, van ser els pares de la Gorina qui finalment van acceptar l’oferta de l’empresa i van tirar el negoci endavant. Ella va afegir-s’hi amb 19 anys. Des de llavors ençà ha passat 40 anys darrere el taulell.
Provant localitzacions
Tres vegades el negoci va canviar de localització. Això sí, no es va moure 10 metres a la rodona. La carboneria estava actualment on hi és ara la Gorina. L’any 1966 el comerç va traslladar-se a la botiga del costat. El 1979 es va traslladar a la Rambla Sant Jordi, número 7. L’any 1989 va tornar, finalment, a l’antiga localització.
.
.