Montserrat Navarro: ‘Els nostres alumnes són autònoms. Han pres decisions sobre el seu itinerari’

Montserrat Navarro és la directora de l’escola pública El Martinet, un centre que compleix 10 anys de vida. Durant aquest curs l’escola ha organitzat diverses propostes per celebrar-ho amb la pròpia comunitat, amb el territori i amb aquelles persones interessades en l’educació. És una comunitat dividida en microcomunitats, on es barregen edats i on cada alumne aprèn al seu ritme. “Som del parer que els processos profunds requereixen molt temps”, manifesta Navarro.

RdR: 10 anys d’un somni fet realitat. Com va néixer el projecte?
M.N: Fa 10 anys jo estava treballant a una escola de Ripollet. Era un moment de molt creixement, a causa de la immigració. La situació, per tant, va propiciar l’ampliació de l’oferta de l’escola pública.
L’inspector que teníem en aquell moment va informar a les diferents direccions de centres del poble, tot buscant una persona que pogués tirar endavant el projecte. Jo em vaig presentar com a portaveu d’un grup de 9 persones que ja ens coneixíem, i que teníem bastants anys d’experiència. Conjuntament vam presentar un avantprojecte que els serveis territorials van trobar adequat.
A partir d’aquí, ens vam anar reunint per convertir-lo en projecte, amb uns eixos pedagògics que definissin com seria la vida a El Martinet. Vam tenir molt clar que volíem una escola molt arrelada al seu entorn, al barri de Can Mas. De fet, la planta baixa és també un espai cultural: una sala d’exposicions permanent. També volíem una escola pedagògicament del segle XXI, que plantegés més preguntes que no pas respostes, així com un centre obert al barri, en un temps en el qual Can Mas no gaudia de gaires serveis i equipaments.

RdR: Per al curs 2003-2004 encara no teníeu l’edifici construït.
M.N: Per al primer curs vam tenir dos grups de tres anys. Un el vam ubicar a l’escola Ginesta i l’altre al Tatché. Va ser una realitat molt difícil: els pares no havien escollit l’escola, ja que vam acollir aquelles famílies no havien pogut entrar a altres centres. Això generava inquietud, però jo mateixa els vaig anar engrescant. Vam constituir l’AMPA i el Primer Consell Escolar, així com també vam concebre els espais que necessitaria El Martinet. Vam aconseguir també contactar amb l’arquitecte: una persona sensible i innovadora, amb el qual vam establir un diàleg entre arquitectura i pedagogia.

RdR: El vot de confiança d’aquells primers pares va ser clau.
M.N: Sí. Jo els agraeixo molt profundament la seva acollida, el seu respecte, la seva paciència i els seus dubtes. Ara som una escola completa, amb 10 anys al darrere, però al principi vam ser una petita família: ho parlàvem i ho compartíem tot. Ara tenim 480 alumnes.

RdR: Com és el dia a dia?
M.N: L’escola és una gran comunitat. Això no obstant, ja vam preveure que aniria creixent, per la qual cosa vam crear tres microcomunitats: la dels petits (3-5 anys), la dels mitjans (6-8 anys) i la dels grans (9-11 anys). Cada comunitat té els seus serveis, les seves estructures i el seu equip de mestres i famílies que gestionen el dia a dia.
Cadascuna també té els seus espais d’autonomia i llibertat. Això permet posar els escenaris que necessiten els nens d’aquestes edats de forma molt propera al seu moment de creixement. El Martinet és una escola amb espais dispensadors de respecte i benestar, que té en compte cadascuna de les persones; sabent que tothom és diferent i que tots hi tenen cabuda. Ens considerem aprenents, i el dia a dia ens dóna oportunitats de créixer a través de l’observació, el diàleg i la reflexió.

RdR: Aquesta forma d’entendre l’ensenyança no xoca amb el funcionament dels estudis superiors d’altres centres?
M.N: No. En ser una escola no només formada per alumnes de Ripollet, a causa del seu creixement progressiu, tenim alumnes que han fet l’ESO a molts llocs diferents. Les direccions d’aquests centres sempre ens comenten que són uns nens autònoms, ja que han pogut prendre decisions sobre el seu itinerari. També són uns nens compromesos amb la feina: quan un pren una decisió i pot decidir què fa, es compromet molt més. Així mateix, són uns nens solidaris, que saben posar-se al lloc dels altres i demanen respecte als seus mestres. Ells diuen que mai han tingut uns professors que els hagin cridat. A alguns professors això els sorprèn, però quan veuen que són capaços d’argumentar-ho, els acaben donant la raó.

RdR: Com es plantegen les inscripcions d’enguany?
M.N: Des de fa temps tenim llista d’espera. A més, cada cop tenim més demanda de persones del poble. Quan va sortir la primera promoció es va tancar un cicle, i la gent ara pot veure que els nens van a l’ESO amb seguretat i se saben situar gradualment al que se’ls demana.
En els darrers cursos, hem anat comprovant que les famílies cada cop tenen més clara l’escola que desitgen pels seus fills. De fet, em sembla molt interessant que a Ripollet hi hagi models diferents d’escoles. Cadascú es pot situar on sap que el projecte li mereix confiança per a l’educació dels seus fills.

RdR: Amb tanta demanda, aquest proper curs s’esperen aules sobresaturades.
M.N: Des que vam començar nosaltres, ara fa 10 anys, a Ripollet sempre hi ha hagut un bolet: un grup d’alumnes més, per sobre de les línies existents. En ocasions, inclús dos.
Hem estat molt saturats, però confiem que aquest any serà l’últim. És clar que la situació no afavoreix desenvolupar els projectes a l’escola. Ja fa dos cursos que vam haver d’augmentar les ràtios a 27 o 28 nens. Això és un handicap. D’acord amb els estudis demogràfics, però, sembla ser que retornarem a un estat una mica més racional i sostenible. Ara els que s’ompliran seran els Instituts.

10 anys de vida
El Martinet compleix 10 anys. Deu anys de somnis, idees i projectes fets realitat. Al març van fer unes jornades, anomenades “Consonàncies”, a les quals hi van assistir més de 350 persones, procedents de tot Catalunya i Espanya. També van organitzar una exposició sobre els eixos del projecte i han publicat un llibre. Sempre posant la mirada en alguns aspectes  del dia a dia a l’escola.
El dijous, 12 de juny, al Teatre Auditori de Ripollet també van projectar un documental sota el nom “Verd dolç jazz, tres mirades vers El Martinet”. Al reportatge hi apareixen tres veus, un professor, un pare i una alumna, que parlen d’aquests deu primers anys d’història, del que genera l’escola actualment i de possibilitats futures.

.

.