Naila Calderón: “En el futbol català encara sorprèn una dona entrenant homes, només som tres”
En un partit de categoria sènior masculina de qualsevol esport és molt difícil trobar-te una dona fent d’entrenadora, i encara menys una noia més jove que alguns dels jugadors, per això Naila Calderón pot semblar una ‘rara avis’. L’Escola Futbol Base Ripollet va apostar per ella aquest principi de temporada per portar a l’amateur B del club i els resultats estan arribant. Calderón és una de les poques dones a Catalunya que està transgredint un fet que és norma dins del món de l’esport.
Revista de Ripollet: Ens hauria de sorprendre que una noia entreni a un sènior masculí?
Naila Calderón: Fa poc a Twitter vaig veure una publicació que deia que només som tres noies en tota Catalunya entrenant a un equip de futbol masculí entre les categories de Primera a Quarta Catalana. Jo entenc que sorprengui perquè hi ha moltes noies que exerceixen d’entrenadores, però tiren molt més cap al futbol base o el femení.
RdR: Aquesta dada ens demostra que el gènere importa per escollir entrenador, però a la realitat no és cap problema.
N.C: Totalment. Fins ara no he tingut cap dificultat ni cap impediment per ser una noia. A més, en el meu cas és doblament estrany perquè tinc 26 anys, tinc jugadors que són molt més grans que jo. Però cap de les dues condicions importen als meus jugadors, estan amb mi a mort. No tinc cap problema ni amb el meu equip ni amb els rivals. A la majoria de camps que visitem m’animen i s’alegren que sigui la primera entrenadora, sobretot amb aquells jugadors que he coincidit en altres equips.
RdR: Sense problemes amb l’equip.
N.C: Sense ells no estaria on estic. És increïble com em donen suport a totes les meves idees. Sóc molt pesada i sempre em fan cas. Estic molt agraïda perquè el primer que em van preguntar en coneixe’m va ser: ‘Quan entrenem?’. És un orgull l’equip que tinc.
RdR: Quan et contacta el club per donar-te les regnes de l’equip?
N.C: L’any passat era la segona entrenadora del Can Mas. Amb aquest equip vam tenir un problema i quan quedaven cinc jornades per acabar la temporada vaig marxar juntament amb alguns jugadors. Un temps després l’Alberto Aranda, el president de l’Escola, em va trucar perquè no volia que, tant jo com aquests jugadors, ens quedéssim sense equip. Ell sabia del potencial que teníem i no volia que marxéssim a un altre club que no fos el seu. I així he tingut l’oportunitat de crear un equip de zero, estic totalment agraïda al club per donar-me un projecte esportiu.
RdR: Va ser una aposta valenta o ho hem de veure com un fet normal?
N.C: Ho miris com ho miris era una aposta valenta. Jove i inexperta com a primera entrenadora d’un sènior ja eren prou hàndicaps, més enllà que fos noia o no. El club sabia del meu perfil, podia sortir o molt bé o molt malament, però en cap moment van pensar en el meu gènere, sinó amb les meves aptituds. Sóc molt treballadora, si el dia té 24 hores en passo 20 pensant en futbol. M’implico al màxim: com millorar a un jugador, com aconseguir que vingui més gent a veure’ns, quina jugada encaixa millor amb l’equip…
RdR: Al final per un entrenador és independent edat, gènere, procedència o orientació sexual.
N.C: Al final el que realment importa és com veu el futbol i com el transmet, a més d’allò que planteja i com treballa. Personalment, mai he vist les persones per com són per fora sinó per com són per dins. Animo als clubs a apostar, hi ha noies amb molt de talent entrenant, i a les noies les animo també a apostar pel futbol masculí, és molt més agraït d’allò que una es pot imaginar al principi.
RdR: Quin és el teu projecte?
N.C: El projecte té unes bases molt clares. Estem a Quarta Catalana, una categoria molt complicada, en la majoria de partits hi ha algun problema extraesportiu. Nosaltres fugim de tot això i fomentem el respecte a tots els integrants d’un partit. Els altres dos punts són el compromís amb el club i el treball. Treballem com si fóssim un club professional amb les limitacions d’un equip de Quarta. La clau de l’èxit és donar el cent per cent de cadascú encara que estiguis en la categoria més baixa, amb aquesta idea els resultats acabaran arribant.
RdR: Amb mitja temporada disputada com veus el rumb de l’equip?
N.C: Vam començar bastant malament, el projecte era totalment nou i els jugadors gairebé no es coneixien entre ells. A més, era el meu primer any d’entrenadora. Tots teníem moltes, però moltes i moltes coses per aprendre. Ens hem creat com a equip des de zero i hem hagut de veure com volíem jugar, quin estil utilitzar. Durant cinc o sis jornades vam estar a la zona baixa de la classificació fins que va arribar el novembre. A partir d’aquest mes va començar a canviar la dinàmica, vam començar a guanyar partits i puntuar. Des de novembre que no perdem un matx. Ara mateix anem setens, però no tenim cap objectiu d’on volem arribar. La prioritat és crear un bon equip de cara a temporades vinents amb un estil de joc atractiu.
RdR: En l’àmbit més tàctic que us ha funcionat?
N.C: El primer que vaig fer quan vaig començar amb l’equip va ser veure quins jugadors tenim i quina manera de jugar els podia beneficiar. Quines són les nostres fortaleses i les nostres debilitats. Tinc un equip que la toca perfectament, que sap fer transicions a poc a poc per arribar a porteria i, sobretot, hem creat un bloc defensiu molt sòlid perquè defensen molt bé. El nostre joc es basa en una bona defensa i mantenir control de pilota.
RdR: Quina era la teva experiència prèvia?
N.C: Tota l’experiència és en futbol amateur. Vaig començar al Polinyà, allà recollia les dades i portava les xarxes. Després vaig marxar al Can Mas, en el que vaig estar dues temporades com a segona entrenadora.
RdR: Has estat en dos clubs de futbol a Ripollet. Et sorprèn que hi hagi quatre?
N.C: Sóc de Palau i no sé com van sorgir ni per què. Són dos clubs amb base (EFBR i Ripollet) i dos sense (Pajaril i Can Mas), cal esmentar que és un prestigi que els dos que no tenen estiguin a Tercera, això dóna més nom al futbol ripolletenc. No veig que sigui un problema. Sí que és estrany perquè a localitats semblants hi ha un o dos. Entre els quatre hi ha una relació cordial i cadascú té la seva manera d’entendre el futbol.
RdR: Per tant, no caldria una unificació?
N.C: No ho crec. Tots tenen una filosofia tan diferent que per això funcionen i no els hi falta gent. Jo, ara per ara, no la veig.
