Neus Parralejo: “M’agradaria deixar el compromís i la idea de no abaixar mai els braços”
Capitana del primer equip femení del CB Ripollet i referent dins i fora de la pista, la Neus deixa el bàsquet l’any de l’ascens. Ho fa ara per decisió pròpia i es nota que ho fa satisfeta amb les experiències viscudes i les persones amb qui les ha compartit. Tornarà al pavelló com a espectadora i allà podrà veure la seva samarreta, la primera que el club retira d’una jugadora.
Revista de Ripollet: Què t’emportes de la teva carrera esportiva?
Neus Parralejo: Fer un esport en equip et forma com a persona. Jo vaig començar amb 6 anys a jugar a bàsquet i l’esport serà part de mi sempre. A més t’emportes la gent que coneixes, ja sigui dins l’equip com fora, també contrincants. El bàsquet va més enllà del que és jugar a la pista i això queda.
RdR: Per què ho deixes?
N.P.: Perquè una por que tenia era no poder escollir, no poder deixar-ho quan jo volgués per una lesió o perquè el cos no donés més de sí. Poso punt final trobant-me bé, ara que encara estava a gust. Al final quan tens certa edat, no recuperes igual. Notes que no arribes el dilluns a l’entrenament com les jugadores més joves. I també perquè hi ha nenes que venen per darrere, que ja tenen edat per pujar al primer equip, que han de començar a rotar i les hem de deixar lloc. La Marina, l’Alba i jo hem estat les primeres però en els pròxims anys arribarà el moment de deixar-ho a altres companyes com la Tania o la Meryam, això té data de caducitat.
RdR: Més de 25 anys de bàsquet.
N.P.: Vaig començar jugant al món escolar fins que vaig arribar a l’ESO i aquí ja vaig fer el salt al Bàsquet Ripollet. Quan tocava fer el salt a sènior el club no va poder fer equip i vaig estar un any jugant fora, però després vam aconseguir tornar algunes de les que estàvem jugant fora i vam poder fer equip amb més gent. I dels 20 als 32, 12 anys seguits.
RdR: No t’has repensat deixar-ho després d’haver aconseguit l’ascens a Copa?
N.P.: No. Tenia clar des del primer dia de la temporada que aquesta seria l’última i ja li vaig dir a l’equip.
RdR: Abans esmentaves companyes amb qui fa anys que comparteixes equip. És la bona entesa entre vosaltres una de les claus dels ascensos viscuts?
N.P.: Que hi hagi química amb l’equip dins i fora la pista és molt important, és clau perquè t’has de poder dir les coses bones i les no tan bones i si hi ha confiança és més fàcil. A l’equip som un bloc que portem molts anys i que som amigues fora de la pista i també altres jugadores que han anat rotant i que crec ens hem adaptat força bé.
RdR: Ara arribeu a la mateixa categoria que tenia el masculí. És també una forma de reivindicar-vos?
N.P.: La comparativa amb el masculí sempre està sobre la taula. Però les categories, per les que hi ha per dalt i per sota, són diferents i a sobre ells ara han pujat també. I més important que està on estan ells és fer-ho amb la nostra gent i arribar al màxim on puguem. És cert que l’esport femení en els últims anys ha guanyat pes i visibilitat però queden moltes coses encara per arribar a la igualtat. I sé que en el club s’està intentant i que no és fàcil, però jo sempre he sigut d’empènyer i de queixar-me per aconseguir les mateixes condicions per a tots.
RdR: Les noies abandonen abans l’esport. Ho teniu més difícil.
N.P.: Crec que sí per diversos motius. Primer perquè quan s’arriba a certa edat hi ha menys oferta i pot ser un problema fins i tot trobar un equip. Els horaris d’entrenament i partit dels equips femenins també acostumen a ser pitjors, nosaltres aquest any no però altres cops hem entrenat a partir de les 22.30h i això ho fa més complicat. I després afegeix que si vols ser mare també és una aturada i compaginar-ho més difícil encara.
RdR: Seguiràs vinculada al bàsquet amb algun rol diferent al de jugadora?
N.P.: De moment no. Seguiré anant a veure bàsquet perquè la meva parella juga i perquè vull continuar veient els partits de les meves amigues però no vull tenir cap ancoratge, necessito descansar d’aquest ritme de tres dies d’entrenament i partit el cap de setmana. Una de les coses que em ve de gust és no tenir aquesta obligació.
RdR: I quina és la recepta per seguir aquest ritme tants anys?
N.P.: Perquè agrada. T’ha d’agradar, ho has de passar bé. Lògicament hi ha dies que no et ve de gust entrenar però al final hi has d’anar i és amb aquest compromís que creixes amb l’equip. Amb els partits n’hi ha que t’agraden més o menys però sempre ho passes bé. Inclús tenir mals dies, derrotes o lesions t’ajuda a gaudir més dels ascensos i de les victòries.
RdR: Per què agrada tant el bàsquet a Ripollet?
N.P.: És un poble amb molta cultura de bàsquet, crec també que és un poble on la majoria de la gent practica algun esport. Hi ha un munt d’esports, també equips femenins i això ajuda. També penso que és important que als primers equips jugui gent del poble, això no s’ha de perdre. En el nostre cas moltes jugadores són o han estat entrenadores de la base i aquest fet genera un vincle amb l’afició i les jugadores més joves.
RdR: Amb la retirada de la teva samarreta es vol fomentar la idea de referent per a les més joves. Tu vas tenir referents?
N.P.: Quan jo vaig començar al club hi havia un equip sènior però no vaig trobar aquesta filosofia, jo no em sentia identificada. No tenia una jugadora o grup de jugadores que em servís de referents, llavors hi havia també molta rotació. Potser ara sí que som referents per a les més petites. Esperem que això també ajudi a mantenir equips i que segueixin al club. Jo si hagués tingut equip aquí no hauria marxat mai, si no t’has de guanyar la vida amb això crec que el millor és jugar al club de tota la vida.
RdR: Deixes la samarreta al pavelló. Què més penses que deixes al club?
N.P.: No ho sé. M’agradaria deixar la idea de compromís. Juguis més o menys minuts, vingui un entrenador o un altre, si et compromets amb l’equip has de complir. Al final és una actitud en la vida, si et compromets en alguna cosa durant un any, ho has de fer. I m’he queixat molt perquè no em callaré mai davant coses que em semblen injustes però també he estat la primera quan ha calgut ajuda o col·laborar en organitzar qualsevol cosa. I també que mai s’han d’abaixar els braços i s’ha de voler guanyar o fer-ho el millor possible en qualsevol situació de partit.