Nico Seoane: ‘Per desgràcia, a Ripollet no hi ha hagut una cultura de futbol sala fins fa 10 anys’

Nico Seoane és l’entrenador del FS Ripollet, l’equip de futbol sala que acaba de pujar a Segona B. Amb 8 punts d’avantatge respecte el segon, l’equip ja prepara amb motivació la propera temporada, en la qual té previst mantenir l’estil de joc actual i reforçar l’equip amb un parell o tres de jugadors. La competició serà tot un repte per a Seoane, ja que l’equip campió probablement no pujarà de categoria per motius econòmics.

RdR: Quan va néixer la teva afició pel futbol sala?
N.S: Vaig començar a jugar amb 5 anys a Santa Coloma. A més, sempre he jugat a futbol sala. Amics meus, en canvi, han passat pel futbol també.

RdR: Què se sent en veure com el teu equip puja de categoria?
N.S: Molta satisfacció. Crec que va ser una mica injust que baixéssim de categoria fa uns anys, a causa de la reestructuració de Segona B, on van baixar 8 de 16 equips. Va ser una pena, ja que era el meu primer any i vam obtenir el millor resultat de les quatre temporades anteriors. L’any que vam baixar, el club havia decidit que era important canviar la forma de jugar de l’equip, i això va fer que no competíssim al màxim nivell.

RdR: Quins canvis hi va haver amb la teva arribada?
N.S: L’equip venia de jugar amb una estructura diferent a la que jo tenia concebuda com a joc, sobretot en la part tàctica. Aquest canvi va fer que l’adaptació fos llarga. Ara, vulguis o no, ja portem 3 anys amb el mateix model de joc. Els jugadors el coneixen bé, i que ja no has de dedicar temps a ensenyar-lo.
La nostra identitat actual es basa en defensar pressionant, a dalt. A més, també vam implantar alguns mecanismes tàctics que els jugadors no coneixien. Pensa que a Ripollet per desgràcia no hi ha hagut una base i una cultura de futbol sala fins fa uns 10 anys. Ara, amb la base, tots els nois juguen amb el sistema implantat après des de ben petits. Abans els jugadors venien del futbol, i hi ha molts conceptes que no són els mateixos.

RdR: I com se senten els jugadors?
N.S: Se senten molt bé. De fet, l’aposta va ser forta des del principi. Quan vam començar en pretemporada, l’objectiu ja era aquest. Amb una sèrie de retocs i alguns reforços, l’equip està content, motivat i amb ganes de tornar.
El periple aquest de la segona divisió va ser difícil, i hi ha hagut renovacions. Això no obstant, el mix que ara forma l’equip del FS Ripollet, amb jugadors de fora i jugadors del poble, és el que ha donat com a premi l’ascens.

RdR: Quines són les claus per mantenir-se al més alt nivell?
N.S: Treballar al màxim. Els nois són molt disciplinats. Tots vénen a entrenar, malgrat que no és una categoria professional, i està lluny de poder-ho ser de moment. La veritat és que el meu nivell d’exigència és màxim, i el seu també. Jo no puc demanar més: el grup és el millor, i hi ha una unió i una motivació important. Això fa que els resultats puguin sortir bé.
És veritat que quan guanyes tot és molt bonic, però costa seguir la dinàmica. Aquest ha estat, precisament, l’exigència que hem perseguit durant la primera volta, els resultats de la qual s’han vist a la segona.

RdR: Tot esforç recull els seus fruits.
N.S: La veritat és que a principis de gener la lliga va estar molt igualada. Va ser a partir de la segona volta que ens vam distanciar. La primera volta va ser molt forta, i això va posar els fonaments de tota la resta. Només ens hem hagut de mantenir, no despitar-nos i no perdre massa punts on no tocava.

RdR: Tot i això, algun punt se us va escapar a últims moments.
N.S: Va ser a fora de casa, al camp del Manlleu. No vam passar de l’empat. L’equip estava una mica nerviós, ja que si aconseguíem la victòria ja érem campions. Massa ansietat. A més, l’equip contrari es jugava el descens. De totes maneres, sabíem que si no ho aconseguíem llavors, ho faríem al següent partit. Al final, hem aconseguit 8 punts d’avantatge sobre el primer i només hem perdut un partit a casa.

RdR: Què esperes de la següent temporada?
N.S: L’objectiu de cara a l’any que ve és seguir en aquesta línia, així com reforçar l’equip amb dues o tres incorporacions i mantenir la forma de jugar.
Es planteja, així mateix, complicada. El campió d’enguany ha hagut de renunciar a pujar de categoria pels costos econòmics que comporta. Això vol dir que la lliga serà molt competitiva i igualada.

RdR: És important la preparació prèvia després de cada partit?
N.S: El més important per a mi són les dues fases de pretemporada: una és la pròpia d’abans que comenci la competició, i llavors en tenim una altra de més breu, que fem per Nadal.
Aquest any, però, haurem de pujar el nivell físic, així com també les vegades que entrenem, que passaran de dues a tres.

RdR: Quina és la millor qualitat per a un entrenador?
N.S: Sobretot paciència. Pensa que un entrenador sempre es basa en els resultats; d’això viu. A vegades, però, els resultats no arriben. L’equip el formen 14 o 15 persones. Cadascun és diferent, i cadascun té uns nivells de motivació, unes exigències i unes expectatives, que a vegades no coincideixen amb el que l’entrenador vol. És complicat gestionar un grup de gent, sobretot amb persones ja fetes i dretes. Un d’ells ja es pare de família. Saber dur el grup és, per tant, important, per a que els resultats després vagin bé.

Currículum esportiu
Nico Seoane ha sigut aficionat al futbol sala des de ben petit. Va començar a jugar-hi amb tan sols 5 anys a Santa Coloma de Gramanet. En concret, va pertànyer a dos clubs: al CFS La Unión i, ja a la categoria cadet, al FS Marfil Santa Coloma. Després de passar per la resta de categories i ser un any campió de Catalunya i jugar dos campionats d’Espanya, amb 19 anys aproximadament va saltar a la Divisió de Plata, on va estar amb 3 equips: el CFS La Unión, l’Epic Casino (Terrassa) i l’Alfa 5 (Barcelona).
Les últimes 4 temporades, ja competint a Nacional A, les va passar a Ripollet. Això no obstant, Seoane es va trencar la tíbia i el peroné, i la recuperació va ser llarga. Va ser llavors quan es va plantejar ser entrenador de futbol.

.

.