Ona Osuna: “M’expresso composant; vull dir-li alguna cosa al món, parlar amb les cançons”

L’Ona Osuna és una cantautora de Ripollet que recentment ha participat al programa emès a Telecinco La Voz Kids, on els concursants menors d’edat són escollits per les seves qualitats vocals sense que la seva imatge influeixi en la decisió del jurat. En aquesta entrevista parlem amb ella per conèixer el seu pas pel programa i els bons records que se n’emporta. També ens explica els propers projectes musicals en els quals està implicada: “Farem una gala benèfica a Màlaga per ajudar a nens crònics i terminals”.

RevistadeRipollet: Ona, des de quan ets aficionada a la música?
Ona Osuna: Jo abans no cantava, sinó que m’agradava tocar la guitarra. Sempre idolatrava a Benja Villegas de petita, que és il·lustrador gràfic i l’autor del vídeo de la Generación perdida. Era amic de la meva germana, i m’agradava imitar-lo. Si ell dibuixava jo dibuixava, i si ell tocava la guitarra jo també la tocava. Com que ell i la meva cosina van veure que m’agradava tocar la guitarra, quan vaig complir els 6 anys me’n van regalar una.

Així vaig començar de forma autodidacta a aprendre’n, amb Internet i Youtube. Cantar va venir després. Si tocava la guitarra, ho havia d’acompanyar amb la veu, no? Ara fa un any que vaig començar amb el cant, i tinc 14 anys.

RdR: I et deu agradar molt, també. Has concursat a La Voz Kids.
O.O: Sí. Jo el solia veure a la televisió i crec que és un dels pocs programes d’aquest estil que m’agrada. El trobo molt màgic. A més, també em feia molta il·lusió conèixer la televisió i d’altres nens que els hi agradi el mateix que a mi: la música. Volia saber què era un càsting i què era un concurs.

RdR: Ara ja ho has descobert.
O.O: Exacte. Et donaven molt poc temps per preparar-te les cançons. Era una mica estressant. Vaig haver de passar uns 5 càstings. En total vam ser 95 nens que vam ser participants del programa. D’aquests 95, finalment es queden 45 dins. Això no obstant, en una primera selecció hi ha 12.000 nens, i d’aquí passen a 1.000. Llavors a 120, i després als 95.

RdR: Déu ni do! Com va ser la preparació prèvia per als càstings?
O.O: Me’ls preparava a la cuina! (riu).Quan canto la meva mare em crida molts cops per tal que li canti a ella. La meva mare és com un Risto Mejide (riu), m’agrada molt que m’ajudi i que em critiqui de forma constructiva.

RdR: Vas estar contenta de passar tots els càstings?
O.O: Oi tant, no em creia ni que anés a passar el primer càsting ni que em truquessin. Hi participen molts nens. No m’ho acabava de creure quan passava un càsting i un altre. Em posava molt nerviosa sempre, perquè no sabia si passaria. I sempre estava esperant que truquessin al telèfon. Primer els vaig enviar material meu, i després més material on cantava a capella. Després ja van venir els càstings presencials.

RdR: I un cop dins, David Bisbal et va seleccionar per al seu equip. Hauries preferit un altre?
O.O: M’era bastant igual si se’m giraven o no a les audicions a cegues. Això no obstant, per a mi ja era suficient haver arribat fins allà. Sí que m’agradava molt, però, Manuel Carrasco; crec que m’identifico més amb ell perquè toca la guitarra i composa. Igualment, considero que David Bisbal és un dels millors cantants que hi ha actualment a Espanya.

RdR: Valores positivament el teu pas, doncs, al programa?
O.O: Claríssimament. Sobretot el fet de conèixer gent nova i també passar una bona estona amb la meva família; ha sigut una experiència molt maca. També és una gran experiència pujar en un escenari tan gran, i endur-se tants bons moments com els que m’emporto.

RdR: A quins moments et refereixes?
O.O: La concentració, per exemple, sempre era en un hotel de Madrid, ja que Estudios Picasso està allà. Un cop a l’hotel cantàvem tots els companys. Érem uns 20 en total cantant pels passadissos de l’hotel. Un cantava flamenc, l’altre soul; era divertit. Els de l’hotel ens esbroncaven però igualment seguíem.

RdR: Seguiràs compartint moments així amb els companys de La Voz?
O.O: Suposo que sí. De fet, tenim un projecte en marxa: farem una gala benèfica a Màlaga. Es tracta d’una fundació de petits desitjos, que ajuda a nens crònics o terminals. El nostre objectiu és recaptar diners i complir un desig en concret de cada nen.

RdR: T’agradaria acabar-te dedicant a la música a nivell professional?
O.O: Sí, m’agradaria seguir cantant, seguir composant les meves cançons i seguir tocant la guitarra. I sobretot també voldria seguir aprenent. A la música mai deixes d’aprendre. Seguiré estudiant, ja que el més important és tenir una base d’estudis musicals. També m’agradaria tocar el piano i el baix… De fet, tots els instruments! M’agraden molt. Si pogués tocar-los tots ho faria.

RdR: L’altre dia vas col·laborar en la reivindicació per al Quart Institut de Ripollet. Com va anar?
O.O: Va anar molt bé i, de fet, em va sorprendre molt positivament. Moltíssima gent va venir a felicitar-me i inclús vaig veure que algunes persones ploraven de l’emoció, sobretot quan vaig cantar la cançó Hallelujah. Com he dit anteriorment, les cançons parlen.

.

Primer single com a cantautora
“Considero que la meva forma d’expressar-me és composant; la meva finalitat és dir-li alguna cosa al món, parlar amb les cançons”, explica l’Ona Osuna, que admet que composar és el que millor se li dóna, molt més que parlar o escriure una història. A més, els millors moments d’inspiració li vénen per la nit i, sovint, quan està trista; llavors, s’asseu a l’escriptori i comença a escriure idees.
Actualment, l’Ona ja està treballant en el seu primer single, una cançó que porta el nom d’Errors i que parlarà sobre algú que està immers en la droga. “Errors tracta sobre veure algú que t’importa que està ficat en la droga i que ho passa malament”. Tot i que encara no té data de sortida, ja la va interpretar a la passada Nit Jove de l’Estel.

.

.