Óscar Villar: ‘Vivim una contradicció, volem viure la joventut però hem de ser responsables’

Al 2020 l’Óscar Villar va celebrar el seu vintè aniversari. És estudiant de tercer de matemàtiques i com a jove ripolletenc té el seu grup d’amics a la vila, amb algun d’ells té una banda d’ska. A més, participa activament amb el Col·lectiu l’Aresta o Kanyapollet, com fa un temps ho va fer amb l’Esplai Estel. A més, des de fa poc, entrena amb el Joventut d’Handbol. Una vida de jove que seria molt normal si no l’hagués capgirat la pandèmia que estem patint tots, també ells

Revista de Ripollet: Com us afecta als joves la situació actual?

Óscar Villar: Crec que estem enmig d’una gran contradicció. Ens trobem entre les ganes de viure la nostra joventut: sortir de festa, quedar amb els amics i que ens importi tot certament poc, perquè és el moment de fer-ho. D’altra banda ens trobem que formem part d’un món en plena crisi i tenim una responsabilitat, no podem actuar com si això no ens concernís. Es crea una contradicció que ens ho fa passar malament. Jo sóc bastant conscient de la realitat que vivim, ja sigui perquè la meva mare és sanitària o realment perquè sóc com sóc. Però tinc amics que ho viuen molt diferent i els hi costa conviure amb les restriccions i mesures.

RdR: Les restriccions i mesures potser no topen de ple amb el moment en el qual us trobeu?

Ó.V: Xoquen per complet. Sento que la joventut és una etapa bastant més llarga i espero que sigui més llarga que aquesta pandèmia. Jo, personalment, acato aquestes restriccions perquè espero que això en algun moment acabi. Quan arribi aquest moment espero no haver perdut cap ésser estimat ni tampoc cap dels meus amics.

RdR: Sents que aquesta situació no sembla tenir final?

Ó.V: Jo estic amb diverses entitats del poble i treballant amb elles és com millor ho puc exemplificar. Quan veus que hi ha llum i que pots preparar algun tipus d’activitat sota les condicions que es pacten, la comences a preparar amb molta il·lusió. Quan ja pren forma i creus que es pot fer de cop torna a empitjorar tot i et trobes que no la faràs. Amb els locals d’assaig ha passat quelcom semblant. Es van recollir declaracions de responsabilitat, quan ja semblava que es podia tornar a començar, van empitjorar els casos. Al final això desmotiva com a banda perquè sents que no avances. Podries quedar a un parc, però no és el mateix ni de lluny. En una entitat com l’Aresta la situació és molt semblant.

RdR: Fins a quin punt és important que tingueu espais d’oci?

Ó.V: Al final cada jove acaba trobant el seu espai. Ja s’ha vist que hi ha joves que fan ‘botellón’ on sigui. Si posen el toc de queda de 22 a 6h, aniran a casa d’amics per evitar-lo. Crec que si oferissin un espai amb certes condicions els joves ho veurien com una alternativa factible. Potser acceptarien aquest espai i, així, no crearien el seu espai sense tenir en compte les restriccions. Tot i això hi hauria gent que seguiria muntant les seves festes, però moltes s’evitarien si s’oferís una alternativa més segura. Com ho podrien haver sigut aquest estiu els concerts d’Obrim l’estiu.

RdR: També són importants els espais per fer música.

Ó.V: El Govern posa unes mesures que l’Ajuntament intenta que tothom segueixi. Però crec, dins d’aquest marc, l’Ajuntament hauria de vetllar perquè es fessin activitats i, personalment, crec que li costa molt. Suposo que per la por que surti malament i l’oposició se’ls tiri al coll. Això sí, amb respecte per la feina que fan. Els locals d’assaig de Kanyapollet és un exemple. És bo que es responsabilitzin i evitin rebrots, però no a qualsevol preu, limita molt la vida del poble.

RdR: Per tant cal reivindicar que s’organitzin activitats?

Ó.V: Estic a favor que la cultura és segura i, més, a l’aire lliure. El risc és molt més baix i més si sumes la distància i la mascareta. S’hauria de fomentar perquè hi ha sectors que viuen d’això que ho estan passant molt malament. M’agradaria veure que es fessin activitats a Ripollet. 

RdR: Com n’és de difícil ser estudiant en aquest moment?

Ó.V: No es pot assegurar que tots els casos siguin iguals, he vist estudiants amb formes de fer molt dispars. Per exemple, a mi m’ha afectat bastant. Per la meva forma de ser sóc poc disciplinat amb mi mateix i em costa fer-me horaris. Intento complir els objectius que em poso, però acabo per no complir-los perquè em distrec. A mi m’afecta no tenir la rutina d’anar a classe. Em va molt bé per tenir les coses al dia. A més, el professorat no s’ha preparat per fer classes en línia i en molts casos es nota. Tot plegat acaba desmotivant i et pot fer perdre les ganes. Per altra banda hi ha estudiants que els hi va molt bé fer les classes telemàticament. S’ho preparen com a ells els hi agrada i aprofiten que no es poden fer gaires coses fora de casa per preparar-s’ho millor, així no es distreuen. Al final hi ha molts casos i no sé fins a quin punt és tan dolent.

RdR: No trobeu a faltar la vida universitària?

Ó.V: Evidentment. Però crec que qui més ho nota és la gent que acaba d’entrar a la universitat perquè no acabes d’entrar en el món universitari. La gent que ja ha estudiat un any o dos ja ha tingut temps de fer els seus amics o no fer-los si no vol. Crec que el primer curs és important poder viure’l a la facultat.

RdR: Entrar en el mercat laboral a aquesta edat és més difícil?

Ó.V: Jo ara mateix no treballo i no tinc una opinió gaire formada però sí crec que la cosa s’ha complicat. Com falten diners en certs sectors claus per al treball d’estudiants o gent jove les empreses s’estalvien incorporar a personal nou. Caixers en centres comercials, cambrers, monitors de menjador… són llocs de treball que es veuen afectats per restriccions d’horari o d’aforament i els que ens veiem perjudicats som els que tenim menys experiència.

RdR: De totes les crisis en les que ens veiem immersos quina creus que afecta més als joves?

Ó.V: Tot s’ha derivat de la sanitària, però la que realment mou la societat és l’econòmica. D’aquesta neix la crisi social. Crec que una millor economia ens permetria tenir treball i així experiència. Per sort, en el meu cas, en el món matemàtic mai faltarà treball. Però entenc que hi ha carreres que et passes quatre o cinc anys per anar directe a la cua de l’atur. Al final és una crisi que amb la COVID-19 s’ha accentuat.

RdR: Creus que es vetlla pels joves?

Ó.V: Gens. Toc de queda, confinament perimetral… tots són pegats que intenten arreglar quelcom que fa aigües. Crec que els joves no som els culpables. Un dels espais més perillosos és el transport públic, suposo que estan lligats per l’economia. No sé si està bé o està malament, però sí que sé que a la joventut ens cansa molt com ens tallen les ales i que tot duri tant. El jove busca un oci que és inviable, però se’l pot tenir en compte. Això sí,  tots joves haurien de tenir consciència. Jo tampoc entenc coses com la ‘rave’ de Llinars.

Fotografia cedida. Sala Dresden – Artur Gavaldà