Oskar Pareja: “Necessitava treure la ràbia de la pèrdua sense fer mal, ho vaig fer escrivint”
La història rere el llibre ‘Cuentos malditos’ neix de la pèrdua. L’escriptura va ser una forma de sanar per a l’Oskar Pareja. Un educador que va escriure contes de por per fer brollar del seu dolor. Ara, més o menys quinze anys després, els cinc contes han vist la llum en forma de llibre.
Revista de Ripollet: El llibre que has tret es diu ‘Cuentos malditos’, què vols dir amb el fet que un conte està maleït?
Oskar Pareja: El nom del llibre ve de la carpeta de l’ordinador en la qual tenia guardada els contes, la vaig anomenar ‘Cuentos malditos’. Com eren cinc contes de terror i de fantasia fosca era un bon nom. Els vaig escriure en un moment molt determinat de la meva vida, fa uns setze anys, amb ells volia descarregar la ràbia que sentia en aquell moment i el meu dol. D’aquests sentiments i d’algunes lectures que vaig fer en aquella època va sortir directament la fórmula del terror per mostrar aquell mal que sentia.
RdR: Escriure aquests contes va ser terapèutic?
O.P: Necessitava bolcar el malestar que jo tenia en aquell moment sense fer mal a ningú, d’aquesta manera l’escriptura em va ajudar a col·locar aquest dolor en un altre lloc.
RdR: És normal que la ràbia et porti cap al gènere negre?
O.P: Kafka deia que per fer comprendre a una persona un sentiment que mai ha sentit l’has d’haver viscut per explicar-li. Jo entenc que vaig agafar el terror per tot el que et provoca mentre el llegeixes, sobretot algun canvi. De fet, la gent que ha llegit els contes i no sap el context que em va servir per escriure’ls simplement els entén com contes que produeixen por, no veuen el rerefons.
RdR: Quin és aquest context? Per què tenies aquest dolor?
O.P: Amb la meva parella vam sofrir diferents pèrdues gestacionals. Amb la primera pèrdua em va sorgir una ràbia que necessitava bolcar. El resultat del primer conte va ser molt positiu, em vaig sentir tan bé que cada vegada que vaig sentir aquesta ràbia vaig fer el mateix. En la segona vaig seguir el mateix procés i ho anava guardant en la mateixa carpeta. Cada vegada que escrivia em sentia molt millor, és com si aconseguís descarregar el dolor. Així van sorgir els cinc contes.
RdR: Què hi ha de tot això als contes?
O.P: El que més em va sobtar mentre vivia aquelles pèrdues van ser les respostes que ens donaven les infermeres, em sorprenien i em removien. Llavors vaig agafar aquests fets i amb l’escriptura els vaig anar transformant. En el primer conte es diu ‘Huecos’, el conte tracta sobre un embaràs buit, se segueix tot el procés gestacional, però dins no hi ha ningú, no creix cap vida. El personatge femení és una fantasma, però la resta són forats, són persones buides per dins. Amb els altres contes passa més o menys el mateix, els personatges sorgeixen de les respostes que rebíem en aquells moments.
RdR: Tot i que cada vegada hi ha més contes per adults, aquest tipus de relat sempre s’ha relacionat amb l’infant. Per què esculls aquest tipus de narració?
O.P: De fet, la gent que em coneixia i s’assabentava que havia tret el llibre de contes em deia: ‘Per fi has tret els teus contes infantils’. Els havia de contradir i explicar que estaven escrits per a adults. La por està molt arrelada en el procés de l’adolescència, és una època de canvis que a molts els hi fa por, és un moment molt fosc. Mentre escrivia va sortir sol que els contes estiguessin dirigits per als més grans. Gent que ha llegit els dos primers contes se sorprenen i em diuen que els ha trobat molt ‘gores’. La idea és aquesta, provocar al lector, intentar fer reflexionar sobre la pèrdua.
RdR: Un conte pot arribar a fer mal quan el llegeixes?
O.P: La intenció és provocar un malestar al lector, per a mi aquesta és la idea de com el conte pot fer mal. Volia transmetre quin era el dolor que estava vivint en aquell moment. Si aconsegueixo fer mal provocaré quelcom que li farà reflexionar, aquest és el mal, entendre com de malament ho ha passat l’escriptor. Això vist des del vessant masculí d’una pèrdua gestacional, crec que en el cas de la part femenina pot ser molt pitjor.
RdR: Per què la gent coneguda es va sorprendre que no fossin contes infantils?
O.P: Per la meva feina. He explicat contes quan participava en esplais, ara als centres educatius on treballo i als meus fills. La gent que em coneix s’esperava que aniria en aquesta línia per la meva trajectòria. Tinc idees per escriure contes per infants, moltes nits acompanyo a dormir als meus fills o als nens del centre amb un conte que jo m’invento. Però en aquest primer llibre no són aptes per a nens, fa poc la meva filla va intentar llegir el primer i es va sorprendre pel gran nombre de paraulotes i exabruptes, que en el meu dia a dia no utilitzo.
RdR: D’on neix el teu plaer per la lectura i els contes?
O.P: Des de sempre, ja de ben petit escrivia guions de les aventures amb els clics o els Playmobils. Sempre he escrit contes, he explicat històries, tant com a recurs per la meva feina com per plaer. En un moment es va convertir en una teràpia per la necessitat, per no fer mal a ningú, ni a mi mateix. Escriure pot ser terapèutic per a qualsevol, sempre t’ajuda a conèixer-te i plasmar les teves idees en un paper.
RdR: En tots aquests anys d’escriptura el gènere negre va sorgir únicament de les males experiències?
O.P: Sempre he estat consumidor del gènere negre, sobretot dels autors més clàssics com Lovecraft o Poe. També m’havia agradat molt la fantasia fosca. Però mai havia arribat a escriure això, havia escrit històries del Far West o medievals amb algun personatge fictici com un monstre, però fins en aquell moment fosc que vaig viure mai havia escrit aquest gènere.
RdR: Tot i tenir molt escrit aquests contes són el teu primer llibre.
O.P: Mai vaig tenir la intenció que sortissin a la llum, però vam anar a Girona i vam veure una exposició sobre el dol gestacional. Ens va commoure, aquella entitat feia una cosa que jo mai vaig fer, agrair la vida d’aquelles persones que no havien arribat a néixer. Aquest fet em va animar a presentar els contes a l’editorial Ortografia, que buscava nous autors. Ells s’han encarregat de l’edició i la correcció. Properament, es podrà trobar a llibreries físiques.
RdR: L’actualitat parla molt de l’avortament, que xoca amb la situació que heu viscut vosaltres.
O.P: M’agradaria que es reflexionés en un moment que aquest tema està tan candent. La baixa per risc a l’embaràs no s’acostuma a donar fins passades les 21 setmanes de gestació mentre que el percentatge més alt de pèrdues en la gestació és durant el primer trimestre. Enmig d’aquest debat social estaria bé que també es possés sobre la taula aquest fet.
