P. García i M. Ramos: ‘‘Una llar d’infants és un lloc de creixement igual que una escola o un institut’’
La història de la Pili Garcia i la Magda Ramos és d’aquelles que demostren que amistat i feina poden anar agafades de la mà. De ben joves, tot just acabar la universitat, les dues es van proposar obrir una escola bressol a Ripollet, Xiquilàndia. Amb molts alts i baixos la llar d’infants ha arribat a la xifra rodona de trenta anys que ara celebren.
Revista de Ripollet: Bufeu 30 espelmes. Tants anys es diu de pressa, però segur que no han passat tan ràpid.
Pili García: Han passat moltes coses en aquest temps i és difícil de resumir. Vam sortir de la universitat amb moltes ganes d’iniciar el projecte. Allà va ser on ens vam conèixer, a l’Autònoma. Des del principi la resposta del poble va ser molt grata. Ben aviat ens va conèixer i va apostar per nosaltres. En aquest temps vam arribar a tenir tres escoles, dues a Ripollet i una a Cerdanyola. L’expansió del projecte va ser molt gran, però a mesura que vam créixer nosaltres vam anar recollint els fruits de la feina i ara ens hem quedat amb l’escola del carrer Afores.
RdR: Va ser difícil per a dues noies joves obrir una llar d’infants en aquella època?
Magda Ramos: Sí, tot i que vam tenir molta sort perquè la gent va apostar per nosaltres. En aquella època no hi havia el currículum d’educació infantil, per tant, vam sortir amb el títol d’educació primària. El dia a dia no tenia res a veure amb allò que ens havien ensenyat a la universitat.
P.G: Per sort les dues havíem treballat abans en llars d’infants i vam poder agafar una mica d’experiència.
M.R: Una altra de les dificultats que hem tingut es deu a la nostra aposta per la inclusió. Hem tingut personetes amb problemes bastant forts i és difícil que et donin ajudes per molt que les demanis. Per tant ens hem esforçat per adaptar-nos a la seva realitat i que no perdessin la sociabilitat. Lluitar perquè tinguin els recursos que es mereixen i alhora puguin adaptar-se millor per acabar no rebent res fa que t’hagis d’esforçar el doble com a educadora. La sensació és que l’exigència és gran i l’ajuda mínima, però tirar la tovallola mai no ha estat una opció. Per sort està el Dapsi, una institució que assessora els centres educatius per ajudar les personetes que no segueixen els cicles d’evolució com la resta d’infants.
RdR: La legislació educativa és, moltes vegades, una dificultat?
P.G: Es podria dir que sí, però sempre ens hem esperonat davant d’això. Quan vam obrir la primera llar just va sortir la normativa europea que establia unes ràtios que en el local en el qual estàvem no podíem complir. Sis mesos vam durar.
M.R: Ens vam haver de mudar en un cap de setmana amb l’ajuda de la família i els amics. Pintant, mudant, arreglant local… Fa la sensació que tot són traves, però la il·lusió sempre ha pogut amb tot. A part del suport mutu, quan a una li donava una baixada d’ànims l’altra li donava suport. Al final tot local que obris tindrà dificultats.
RdR: Quin diríeu que és el secret per aguantar tants anys?
M.R: És la il·lusió per complir els somnis, sens dubte. Està clar que tothom treballa per guanyar diners i poder viure, però nosaltres estem orgulloses de poder dir que ho fem amb un treball que ens omple, que és una passió. A més no hem volgut anar de pressa, sinó que a poc a poc i personalitzant molt a cada personeta que venia, mai hem exigit a un infant, sinó que l’hem acompanyat en el seu procés. A vegades els pares se sorprenen quan els hi diem que estem aquí per ajudar-los i complementar-los, perquè puguis conciliar molt millor. Què estàs enmig d’un embús, no et preocupis que ens quedem una mica més.
P.G: Si el teu fill necessita quelcom en específic, com un biberó a certa hora, no has d’obligar-lo a menjar com els altres. Per nosaltres és l’eix central de la nostra filosofia. Volem que cada persona sigui única i especial.
RdR: Per tant, el tracte personalitzat a l’infant és cabdal en el vostre projecte educatiu?
P.G: El projecte educatiu d’un centre reflecteix la manera de veure la vida que tens. Per aquest motiu el nostre projecte ha evolucionat perquè les persones que hi estem al darrere també hem evolucionat. L’enfocament que teníem de la petita infància fa vint-i-cinc anys quan vam obrir l’escola és diferent al que tenim ara. Com també l’entorn que envolta l’escola.
M.R: Actualment, busquem desenvolupar les capacitats de la persona. Volem que quan l’infant surti de l’escola Xiquilàndia tingui una seguretat en si mateix que li faci menjar-se el món. Que quan arribi a P3 no tingui por de fer res d’allò que li proposin. Que sàpiga què li agrada, que sap fer i què pot fer. Hi ha nens que són uns grans escaladors, però no uns grans constructors. Cadascú té les seves capacitats. Per nosaltres és molt important l’acompanyament emocional. Nosaltres dotem de recursos a la personeta perquè pugui fer aquelles coses que de primeres li poden fer por, sempre acompanyant per reforçar l’autoestima.
P.G: No ens adherim a cap mètode educatiu, per això no parem de formar-nos, adquirir coneixements que ens interessin i aplicar-los en el nostre propi projecte. I apliquem únicament allò que a ells els hi val, treballem molt des de l’observació. Sempre estem obertes a aprendre i per això tenim un projecte obert. Fent feina així hem al·lucinat amb molts infants pels progressos que fan sense nosaltres proposar res, únicament acompanyant.
RdR: Aquesta idea de llar d’infants xoca molt amb la que molta gent té. Que l’escola bressol només serveix per deixar el nen. Què els hi diríeu?
M.R: És un error veure-ho així. La llar d’infants és un lloc de creixement equiparable a l’escola primària i la secundària. En una llar aprenen a establir relacions emocionals i connexions més enllà de la família. Així aprens a comunicar-te amb els altres. Obrim molt aquests camps convidant l’infant que ho faci al seu ritme.
P.G: Per exemple, nosaltres els proposem de fer ioga, no hi ha cap edat establerta per començar, i descobreixes quant et poden sorprendre. Al final no hi ha límits en el coneixement, i això ho bolquem en el nostre projecte. És un moment de descobrir més enllà de la mare o el pare.
RdR: Què esteu preparant per a l’aniversari?
P.G: Estem demanant als exalumnes que ens enviïn fotografies que tinguin per intentar fer una exposició, al Centre Cultural serà complicat fer-la, però intentarem trobar el lloc adequat. A més intentarem fer una festa oberta a tothom, però en especial per als exalumnes.
M.R: Tenim moltes ganes perquè tenim exalumnes que ens han portat els seus fills, és curiós. Una mestra d’una altra escola bressol també va ser exalumna i va fer les pràctiques amb nosaltres. Serà un moment molt preciós. Encara hem de tancar dia i manera de fer-la. Mantindrem a tothom informat.
