Pau Vinyals: “S’ha d’acceptar el passat amb responsabilitat però sense culpa”
El divendres 26 a les 20.30h es podrà veure l’obra ‘El gegant del pi’
L’Associació d’Espectadors oferirà la possibilitat de gaudir al Teatre Auditori d’una obra que ha resultat un fenomen i un descobriment. Premi BBVA al millor muntatge teatral, aplaudida per públic i crítica, l’estrena com autor de l’actor Pau Vinyals és un monòleg sorgit de les reflexions sobre la influència que ha tingut en ell que el seu avi fos un franquista. Una representació que s’inclou també en el programa de les Jornades de Memòria Històrica. Vinyals ha atès a la Revista de Ripollet per explicar més detalls de ‘El gegant del pi’.
T’esperaves tan bona acollida?
Ha funcionat i estic molt content. Quan va arribar el moment de tirar endavant alguna cosa com a autor, volia tractar el tema del feixisme i vaig trobar una forma pròpia de fer-ho. Des de la intimitat, des d’un lloc molt humil i sobretot pensant en què era el que podia aportar explicant-t’ho.
Una història amb ficció però molt personal. Per què decideixes escriure-la?
Com actor sempre estic darrera d’un personatge i m’agradava la idea de fer veure que aquest cop no n’estava fent cap, malgrat que el Pau de l’obra també ho és, no és el Pau real. Acabo sent un miratge de mi mateix.
A l’obra dius “la història és la que és, no la que ens agradaria que hagués estat”, això pot ser difícil d’acceptar.
Sí perquè demana una gran responsabilitat d’assumir qui som i fer-ho sense culpa. Fer-ho escollint amb què m’he de quedar perquè el mon sigui millor. Puc canviar la missió que m’ha enviat la meva família i no deixar d’estimar-los i de formar-ne part? I per altra banda també cal trencar mantres que escoltem sovint i que no són veritat com que els catalans som tots d’esquerres. Cal acceptar que no és veritat, que som racistes, aporofòbics… a vegades barregem moltes coses per autoenganyar-nos.
El públic se sent interpel·lat perquè tots tenim traumes en el passat, relacionats o no amb la Guerra Civil?
És difícil que algú no tingui un avantpassat col·laboracionista amb el règim perquè va durar molts anys i hi ha moltes maneres de col·laboració. Tothom estava sota la por i va ser un règim absolutament violent i ferotge que també moltes vegades ens oblidem i en parlem com si hagués estat una dictadura blanda. Però sí és cert que tots tenim ‘realitats’ que ens venen de família i el que està implícit en aquesta obra és la idea de trencar amb tot això.
La posada en escena enriqueix l’explicació d’una història que recorre diferents moments i diversos llocs. Va ser més difícil crear-la o interpretar-la?
No va ser un procés fàcil però si plaent. Totes les parts van tenir el seu moment. I un cop va entrar la posada en escena el text va millorar perquè vaig entendre millor què volia dir. Ho vaig fer amb la Júlia Barceló (direcció), l’Arnau Vallvé (disseny de l’espai sonor), la Judit Colomer (escenografia i il·luminació), la Júlia Simó (producció)… Tots ells amb uns grans currículums vitals i m’hi vaig comunicar molt amb ells i escoltant-los va ser que va acabar apareixent el que tenia al cap.
Fotografies: Tantarantana
