Pere Riera: “El secret és l’entesa familiar i ser curosos amb la feina, per això celebrem els 50”
Des de fa cinquanta anys, en el número 10 de la Rambla Sant Esteve, es troba la Joieria Riera. Mig segle d’història apropant les millors joies i rellotges. Pere Riera, acompanyat de la seva família, va ser l’encarregat d’obrir aquest negoci i amb molt de treball han arribat a celebrar aquesta xifra rodona. Una joieria que ha aportat molt més que joies al poble, ha posat també el seu gra de sorra en el creixement de Ripollet durant tot aquest temps. Un negoci familiar que està de celebració i que espera complir molts més.
Revista de Ripollet: Ha estat complicat arribar als cinquanta anys?
Pere Riera: Es tracta de tenir constància i fer bé la feina dia a dia. Els anys ens han portat a sumar aquesta xifra.
RdR: Per què us decidiu per obrir una joieria?
P.R: El fet que ens va empènyer a obrir una joieria ve lligat a què la nostra família treballava en l’hostaleria a Montcada. Durant cinc anys jo vaig estar treballant a un taller de joieria, que a més tenia botiga, a Masrampinyo. Vaig estar una temporada fins que decideixen edificar uns terrenys de la meva mare, en els quals van reservar un espai per fer el local, que és on estem ara mateix. En aquell moment ens vam plantejar si seguir amb el negoci familiar o apostar per les joies, i la decisió final ens ha portat fins aquí. Parlem que la joieria fa 50 anys que està oberta, però jo em dedico a aquest ofici des de fa 55.
RdR: Poca gent s’hi dedica a aquest ofici.
P.R: És un ofici que necessites, com a mínim, un aprenentatge de cinc anys. Una vegada estàs preparat has de fer molt bé les coses perquè la gent confiï en tu i vulgui comprar a la teva joieria. Al final tot autònom necessita una bona clientela per seguir endavant.
RdR: A Hollywood surten molts atracaments a bancs i a joieries. És una realitat també aquí?
P.R: Cinematogràfic no perquè en tot aquest temps hem patit dos atracaments i un intent, a més d’un robatori nocturn. Ens van rebentar la persiana i amb una llamborda van trencar el vidre. En aquest cas ens van sostreure les peces de més valor.
No és una fantasia, no, és una realitat. Són imprevistos i has de procurar posar el màxim d’impediments perquè no passin, com ara alarmes, persianes molt resistents o vidres irrompibles. Tot això et fa menys vulnerable, però ho segueixes sent.
RdR: Deuen ser moments molt durs de viure.
P.R: Són moments que sents desànim i molta decepció. Potser et replanteges si has escollit bé, però al final aquest és el teu ofici. És cert que he conegut casos de persones que per aquestes raons han canviat d’ofici. Però és molt complicat canviar la teva vida quan la teva vida està tan encarrilada i, al final, totes les feines tenen les seves dificultats.
RdR: Davant de les adversitats heu seguit, però quines coses creus que heu fet bé per aguantar tant de temps?
P.R: Crec que el nostre secret és la dedicació, som molt curosos en els petits detalls. Un altre fet important és, i ha estat, el suport familiar. Des del principi he tingut al meu costat a la Teresa, la meva dona, que ha sigut un pilar fonamental que ha estat gairebé aquests 50 anys. Més tard es van unir els meus fills, la Sílvia i en Jaume. I la nissaga segueix amb el meu net, en Sergi, que fa un parell d’anys que s’ha unit. Això m’omple d’il·lusió, veus que tot el meu esforç segueix i seguirà endavant. Els meus fills fa vint anys que s’hi dediquen, això demostra que jo no ho he fet tot sol, sinó que sense ells hagués estat molt més difícil, entre tota la família hem arribat a aquesta xifra. Ara ens toca fer de consellers i ajudar des de fora, el relleu generacional ja s’ha produït del tot.
RdR: Es diu que treballar amb la família és complicat. Com ho veus?
P.R: És qüestió d’acoblar-se. Salvant les distàncies també passa amb les eines, hi ha algunes que semblen difícils que s’acoblin, però ho acaben fent. Quan treballes amb els teus familiars has de buscar el màxim d’enteniment a través de consensos. És important que no es produeixin disconformitats perquè no es trenqui la cadena, per sort és un problema que no hem tingut.
RdR: Més enllà de la venda tothom us coneix per ambientar el carrer amb les nadales.
P.R: Les nadales van venir a través de la Unió de Botiguers. Soc un dels membres de la unió, fa potser trenta anys, soc el soci número u. Els enllumenats de Nadal venen per demanda nostra, en aquell temps cada negoci pagava entre 5.000 i 10.000 pessetes pels llums. M’encarregava de passar a buscar els diners i la col·laboració era de prop del 95% dels botiguers. Gairebé recollíem 200.000 pessetes que donàvem a l’Ajuntament. Amb el temps ja va ser l’Ajuntament qui es va encarregar de finançar l’enllumenat. I d’aquí surt la idea de posar les nadales. És una tradició que hem continuat, això sí, vigilant amb el volum per aquelles persones a qui els hi pugui molestar.
RdR: Com d’important és que existeixi una Unió de Botiguers, ara Unió de Comerciants de Ripollet?
P.R: Moltíssim. És una entitat que tracta d’unificar la veu dels botiguers. La junta de la unió s’encarrega de mantenir una comunicació més senzilla i directa amb l’Ajuntament, cap als botiguers, i a l’inrevés. Per això es va crear i la Unió ha mogut iniciatives per tal que el poble creixés i millorés.
RdR: En els temps que corren quina és la situació de les joieries.
P.R: Crec que s’han anat reinventant amb el temps i totes ofereixen la possibilitat de reparar rellotges, a part de qualsevol classe de joia. Una situació que ens ha fet evolucionar són les joies que pots rebre en una herència. Les persones que les reben les volen portar, però potser el disseny no els convenç i busquen algun més actual. En el nostre cas ho fa la Sílvia, presenta esbossos originals i en Jaume s’encarrega de portar-ho a terme. La gràcia és que la joia es fa al gust.
RdR: Heu preparat alguna celebració?
P.R: Familiarment hem fet una celebració i per als clients hem preparat un petit detall. Els hi volem agrair la seva confiança.