Pere Soms: ‘Els judicis de faltes són complicats. El 50% està agraït i l’altre no. L’has condemnat’
Pere Soms és el jutge de pau de Ripollet. Després de ser escollit la primera vegada com a substitut, l’any 2002, va esdevenir titular l’any 2006, renovant el passat desembre el seu càrrec. D’entre totes les funcions que fa un jutge de pau, com els judicis de faltes o la gestió dels documents per casar-se, Soms admet que el que més li agrada és ser útil als ciutadans. “Encara que vinguin persones amb tràmits que no són competència nostra, jo les atenc i procuro orientar-les”, explica.
RevistadeRipollet: Tota la seva feina és pràcticament altruista?
Pere Soms: Quasi quasi. El sou és simbòlic.
RdR: A vostè li ha d’agradar, doncs.
P.S: Sí. Jo sempre he estat molt interessat en els temes de la justícia. No sóc llicenciat en dret, però he estudiat dret laboral, ja que sóc llicenciat en Relacions Laborals, i després a través de l’Unet vaig estudiar tres anys de dret. Es podria dir que sóc un entusiasta del dret.
RdR: Com a entusiasta, quines conseqüències tindria l’aplicació de l’avantprojecte de llei del poder judicial de Gallardón?
P.S: Ara estem en un moment d’stand by. La llei està aprovada però l’aplicació encara no. Aleshores, com que hi ha hagut un canvi de ministre, tenim confiança que s’acabi raonant. Si la llei s’aplica, però, desapareixerà el registre civil i es privatitzarà. En conseqüència, tot serà pagant: des dels casaments fins a qualsevol document que ara és gratuït, com una fe de vida o algun altre document que fa al registre civil.
Tots els estaments que estan col·laborant amb la justícia, com els col·legis d’advocats, els jutges o els fiscals, estan en contra. No hi ha ningú a favor. Imagini’s, un senyor que visqui a Berga, hauria d’anar fins a Manresa per demanar una fe de vida o tramitar qualsevol altre document. És de bojos. Aquí a Ripollet, si desapareix el jutjat de pau, s’haurà d’anar a Cerdanyola.
RdR: La seva figura és, doncs, clau. Quines altres funcions desenvolupa?
P.S: Tingui en compte que qualsevol comunicació d’un jutjat de fora de Catalunya, cap a un ciutadà de Ripollet, l’envien aquí. Som nosaltres els que estem en contacte amb el ciutadà, comunicant-los el seu judici, la seva sentència, la citació o el que sigui.
També fem conciliacions, és a dir, pactes que no són judicis, però que són un acte previ o de conciliació. Si aquest acte és positiu, el judici queda eliminat i se soluciona el problema.
Després, ens encarreguem dels casaments; s’ha de fer una audiència prèvia i iniciar tota una sèrie de documents per poder-se casar. També fem els casaments, o els judicis de faltes.
RdR: Tenen bastanta activitat, al poble?
P.S: Oi tant. Aquí hi treballem 5 persones, 5 funcionaris. Hi ha una noia llicenciada en dret que porta el registre civil. Després, hi ha dues persones més que són auxiliars; una porta els temes civils i l’altra els penals. Després, una altra persona fa les citacions i les reparteix, entre d’altres serveis d’aquí al jutjat. Hi ha feina, sí.
RdR: Predominen els judicis?
P.S: Va a temporades. Els judicis ens vénen des del jutjat de Cerdanyola. Si considera que és una falta, aleshores ens ho passa a nosaltres. Això no obstant, nosaltres no estem preparats. Segons la llei, els judicis han d’estar gravats en vídeo. Nosaltres ho fem com al segle passat: passem l’acte a mà. Se n’encarrega el secretari. A Cerdanyola hi ha sis sales de judici, i allà sí que ho graven.
RdR: Com és que no es grava a Ripollet?
P.S: No tenim mitjans.
RdR: Quan va decidir involucrar-se en el jutjat de pau?
P.S: Vaig sortir elegit la primera vegada com a substitut, l’any 2002. Llavors, després de 4 anys, vaig ser titular. L’any 2002 vaig parlar amb l’Ajuntament, on em van dir que m’esperés a les properes convocatòries, a les quals vaig presentar la meva sol·licitud. Hi ha un pacte entre la Generalitat i els Ajuntaments; abans, el Tribunal Superior de Justícia era qui nomenava els jutges a dit. Això no obstant, a través d’aquest pacte, els Ajuntaments presenten un candidat, aprovat prèviament pel ple. El Tribunal Superior, llavors, el nomena.
RdR: En la seva feina, costa ser objectiu?
P.S: Bé, els judicis de faltes són complicats: el 50% està agraït i l’altra no, ja que l’has condemnat. Si te’l trobes pel carrer és una mica desagradable. Però bé, s’ha de fer.
RdR: Què és el que més li agrada de ser jutge de pau?
P.S: A mi m’agrada ser útil als ciutadans. Molts cops vénen persones amb consultes o tràmits que no són competència nostra, però jo els atenc i procuro orientar-los. Com a mínim els escoltes i els intentes donar una orientació i ajudar-los. Això és gratificant. Hi ha un desconeixement molt gran dels temes de justícia, que ens afecten a tots.
RdR: En algun moment li va coincidir la seva feina amb la del jutjat?
P.S: Quan vaig començar ja estava jubilat. Els jutges de pau de Catalunya, la gran majoria, són gent jubilada. No és que sigui incompatible, però a vegades et citen a una determinada hora, de manera que hauries de deixar la feina i estar aquí. Després hi ha també activitats professionals que són incompatibles; un jutge de pau no pot ser advocat ni pertànyer a cap partit. La Llei ho prohibeix. Cadascú té les seves idees, però públicament no ho pots expressar ni manifestar-te.
El naixement dels jutges de pau
La figura del jutge de pau tal com la coneixem avui en dia no és cosa del passat, ja que la figura en si va fer acte de presència a la societat espanyola l’any 1812, quan va aprovar-se la Constitució. En aquell moment, els alcaldes eren els qui exercien l’ofici de conciliador, de manera que les funcions judicials quedaven lluny de ser totalment independents.
Cap a l’any 1944, els jutges de pau, així com els seus substituts, eren nomenats per les Sales de Govern de les Audiències Territorials. No va ser fins l’any 1985, amb l’aprovació de la Llei Orgànica del Poder Judicial, que va néixer una nova estructura dins la Justícia. A partir de llavors, els Ajuntaments són els que trien els jutges, entre totes les persones que n’hagin sol·licitat el càrrec.
