Projecte Berracas: “La reconstrucció de Colòmbia serà impossible sense el paper de les dones”
La guerra deixa ferides que queden ben endins de la pell. A Tolima, Colòmbia, les dones han deixat el paper de víctimes per tal de reconstruir una terra afectada per les guerrilles de les FARC. La periodista ripolletenca Helena Rodríguez i les companyes de carrera Laura Meneses, Elena Bulet, Laura Casamitjana i Gisela Martínez es van embarcar en el Projecte Berracas, que consta d’un documental i un reportatge per donar veu a les dones de Tolima.
Revista de Ripollet: Com se us presenta l’oportunitat de fer el projecte?
Projecte Berracas: El Santiago Giraldo, professor de la UAB i el coordinador del projecte, es va trobar amb una proposta de l’Institut Català per la Pau en la qual se subvencionaven projectes relacionats amb la pau. A ell li rondava el tema i ens el va proposar. A poc a poc va anar agafant forma i vam guanyar el concurs. La convocatòria és pública i es fa cada any. Com el Santi és colombià tenia la inquietud de després de molts anys de conflicte armat a les dones els ha recaigut el concepte de víctimes, una etiqueta que les mostra com a dèbils, quan al final les dones han tingut un rol de lluita, empoderament i construcció de pau molt important per la memòria històrica que no se’ls ha reconegut. La idea inicial era canviar aquest paper de víctima pel de supervivents del conflicte. A partir d’aquí va créixer el projecte.
RdR: Com definiríeu el terme ‘berraca’?
P.B: Té més d’una accepció. Hi ha gent que l’interpreta negativament, però alhora té un vessant positiu que significa persona lluitadora, atrevida que no es deixa aixafar… de persona empoderada. El títol de Projecte Berracas el vam decidir al final, arran que totes les entrevistades parlaven d’aquest adjectiu.
RdR: Com vau desenvolupar el projecte?
P.B: El primer pas va ser establir àrees de treball i comissions. El projecte tenia molts vessants: un més teòric i acadèmic molt important i un altre pràctic que era la part d’entrevistes i contacte amb les persones. Entre les dues es complementaven. Ens vam dividir en equips i vam començar a desenvolupar un marc teòric i conceptualització i una àrea de producció audiovisual i el treball sobre terreny que faríem a Colòmbia.
RdR: Aquest va ser el pas previ abans d’embarcar-vos a Colòmbia?
P.B: La idea era saber de primera mà el funcionament tant del conflicte com de les dones.
RdR: Com coneixeu a les protagonistes?
P.B: Aquí juga un paper molt important tot el suport que vam rebre. El projecte està liderat des de la UAB, però també participen altres institucions com la Universidad de Tolima i la Corporación Unificada Nacional de Educación Superior. Des de la universitat colombiana vam treballar amb dues entitats d’allà que són el Observatorio por la Paz y Derechos Humanos i el Centro de Estudios Regionales. Investigadors d’aquestes van formar part de l’equip. A partir del seu treball, que fa anys que el porten a terme, és com fem la selecció de les protagonistes. Sense ells hauríem d’haver estat allà molt més temps.
RdR: Quin altre suport us han ofert les institucions?
P.B: El Institut Català per la Pau va posar part del finançament. A partir d’aquesta ajuda es va pressupostar part del viatge i al projecte. Després cadascuna de nosaltres ha cobert algunes despeses que han anat sortint. També vam comptar amb una beca que concedia la UAB per a investigacions, tot i que la major part era de l’ICIP, vam comptar amb una altra empenta.
RdR: Com va ser el procés de gravació?
P.B: És important tenir en compte que és una zona que no és molt segura. Estem parlant d’una zona que ara mateix s’està produint el rearmament de grups armats. Hem fet el projecte a Tolima perquè és el lloc on històricament va néixer el conflicte armat i les FARC. Ha quedat l’empremta en la memòria històrica d’aquesta zona. Aquest naixement es deu per les mancances socioeconòmiques que viuen els habitants de Tolima: l’Estat mai ha invertit en aquesta zona i pel mal repartiment de la terra, a més és un ambient molt rural. Ens va sorprendre que havíem de vigilar amb els horaris o les carreteres per on ens movíem. Encara és una zona de risc, hi ha moviments i grups armats irregulars, havíem d’anar molt en compte.
RdR: Quin paper tenen les dones de Tolima?
P.B: Creiem que és important tenir en compte que vam anar allà a escoltar i a recollir el que elles volien dir. Va ser una feina complicada perquè abans de les entrevistes vam tenir molt poc contacte. Com a molt vam estar quatre o cinc hores abans de l’entrevista i com a molt una o dues converses telefòniques amb cadascuna d’elles. Va ser un repte. Per això vam anar a escoltar i veure que ens explicaven de tot aquest procés i quina tasca havien tingut en la construcció de pau. Si alguna cosa va quedar clara, sobretot perquè elles feien molt d’èmfasi, és que hi ha una part que les causes del conflicte hi segueixen sent, tot deriva de la desigualtat social i fins que això no s’eradiqui el conflicte no desapareixerà. Però per una altra, la dona té molta capacitat de diàleg, de superació, organització conjunta amb les altres dones i una gran capacitat d’empatia, d’entendre el que l’altra ha viscut. Totes estaven convençudes que es podia construir pau. El perdó és molt difícil, però la reconciliació és quelcom més abastable. Al final es basa en asseure’s, parlar, entendre’s i focalitzar quins punts hi ha en comú i treballar per aconseguir-los. La reconstrucció de Colòmbia com un país democràtic serà amb pau i justícia social, això serà impossible sense el paper de les dones. I també que totes les històries tenen nexes comuns, pel context patriarcal que viuen. Allà, representar un moviment social de dones posa en risc la teva vida, tenen por i reben amenaces, però totes elles accepten aquests riscos i segueixen apostant i ho tiren endavant.
RdR: Quins fruits us ha donat el projecte?
P.B: Per culpa de la pandèmia és una mica hàndicap. Vam anar el febrer de 2020 i vam tornar just abans de l’estat d’alarma, va ser el termini idoni per fer-ho. Per sort la gent que l’ha rebut li ha agradat molt i ens ha donat un feedback molt positiu, però tenim moltes ganes de poder-lo presentar a gran escala. Volíem fer taules rodones o intentar fer videotrucades a les dones que han participat. Estem esperant que aquesta situació millori. Tot i que encara ens queda per fer, els fruits que hem rebut són uns aprenentatges brutals com a persones, com a periodistes i, sobretot, com a dones. Ens sentim privilegiades perquè aquestes dones ens han explicat experiències molt dures i ens han donat la seva confiança. Tot i que fa dos anys vam iniciar el projecte estem a la punta de l’iceberg.
RdR: Algun ens local s’ha interessat pel projecte?
P.B: Hem parlat amb el Comitè de Dones de Ripollet. Estem preparant una projecció del documental amb una xerrada. Estem pendents de saber quan tindrem disponibilitat al Teatre del Mercat Vell.
Fotografia del rodatge cedida per Helena Rodríguez.