‘Pulmons’ puja a l’escenari una conversa de parella sobre el repte de la paternitat
Pau Roca i Carlota Olcina porten aquest divendres al Teatre Auditori l’obra ‘Pulmons’, del dramaturg anglès Duncan MacMillan. Una peça d’actors, on el text i la interpretació són els protagonistes. Recull la conversa d’una parella jove que es planteja si ja ha arribat el moment de tenir un fill i és a partir d’aquí que expressen i reflexionen sobre el futur, els dubtes, les pors i les incertesses. El muntatge que arriba a Ripollet està dirigit per Marilia Samper i es va representar la temporada passada a la Sala Beckett.
Amb aquesta obra es posa en marxa el tercer trimestre de la programació de l’Associació d’Espectadors. Una proposta on el teatre guanya importància. Més enllà de ‘Pulmons’ el 29 de maig arribarà ‘Diagnòstic: Hamlet’ de la companyia Pelmànec i el 5 de juny estaran al Teatre Auditori Jordi Boixaderas i Jordi Bosch amb ‘El Crèdit’, obra de Jordi Galceran dirigida per Sergi Belbel.
CRITICA DE TEATRE – PULMONS
Autor: Duncan MacMillan – Dir.: Marilia Samper
Una parella visita una tenda mobles i allà, mentre pensen si compren aquest llit o aquell altre, comencen a parlar sobre la conveniència o no de tenir un fill; de la responsabilitat de portar una criatura a un món inestable com el nostre, on no hi ha res assegurat, on el futur és un horitzó ple d’interrogants. És una conversa que exposa unes pors ben creïbles, que van d’allò més íntim –la pròpia por de la parella sobre la seva estabilitat com a tal; o la por a nivell encara més personal, de cadascun dels membres de la parella davant la responsabilitat de la maternitat i de la paternitat—fins a les pors més socialment compartides, i no menys devastadores, com pot ser la nostra situació enmig d’un entorn social que no sempre podrem controlar. És un text brillant, commovedor en molts moments, també humorístic i fins i tot, encara que no ho sembli, força profund en alguns fragments. Els protagonistes són uns joves actors, Carlota Olcina i Pau Roca, que tenen molta química entre ells, i que saben establir una gran complicitat en el joc de les rèpliques, els diàlegs i les seves emocions. El muntatge escènic és d’una senzillesa brutal, només un llit en escena, però no cal gaire més. Aquí dominen aquesta complicitat dels actors, hàbilment dirigits per Marilia Samper, que sap controlar el tempo, l’emoció i la incertesa en que viu la jove parella.
Joana Raja
