R. Martos: ‘Volia reflectir el que vaig viure dins el sindicalisme al final del franquisme’
Ramon Martos va viure el final de la dictadura franquista sent un membre actiu en la lluita pels drets laborals. Amb aquesta experiència va començar la seva tesi doctoral i d’aquesta investigació neix ‘Història d’un oblit. Quatre xarnegos i dos desgraciats’, un retrat de la lluita antifranquista a Ripollet i Cerdanyola que presenta divendres a les 19h al Centre Cultural.
.
.
Revista de Ripollet: El llibre neix d’una tesi doctoral. Quan i per què comences aquesta investigació?
Ramon Martos: Quan vaig acabar la presentació de la tesi tenia clar que el següent pas era escriure el llibre. La tesi era una assignatura pendent que tenia de feia molts anys. Em vaig llicenciar fa anys però per la feina mai tenia temps de fer-la. L’any 2009, quan vaig marxar de la Nissan, sabia que era el moment. Amb la llibertat de no haver de ‘fitxar’ vaig poder tancar aquesta assignatura. El motiu que em va engrescar a fer la tesi és que jo vaig viure parcialment aquesta època. Al 69 era el responsable de la Junta Comunista en la Clandestinitat de Ripollet. Al 73 em van acomiadar de la Sintermetal i a partir d’aquest fet va començar una vaga de dotze dies. També vaig ser el responsable del PSUC a Granollers, clandestinament, i vam formar CCOO allà. A la vaga del metall del 76 em van detenir i em volien fer un procés de guerra amb 6 anys de presó, per sort dos mesos després em van alliberar però durant dos anys m’havia de presentar al quarter. Com era una vivència molt personal em motivava fer una foto de l’època amb tot el que vaig viure i tota la gent que coneixia.
.
RdR: Per què el títol ‘Història d’un oblit. Quatre xarnegos i dos desgraciats?
RdR: Per què el títol ‘Història d’un oblit. Quatre xarnegos i dos desgraciats?
R.M: Perquè tota la gent que va donar el millor que tenia era molt modesta, era gent que estava a les fàbriques. Aquests són els que més van lluitar fent vagues, manifestacions, oposició… Recordo sentir que quan es parlava d’aquesta lluita algú deia: ‘Els que estan embolicant la troca són quatre xarnegos’, i la conversa seguia: ‘Si un d’ells és del poble’… ‘Doncs és un desgraciat’. A més, la majoria de gent de la clandestinitat era immigrant, militants de partits d’esquerra. En els meus recomptes fets a Ripollet i Cerdanyola la gran majoria eren de nascuts fora de Catalunya.
.
RdR: En el cens local de víctimes que s’està fent s’ha trobat que tots els executats pel franquisme al poble eren de fora. Guarda certa similitud amb això que dius.
R.M: En la Guerra Civil la majoria de gent que venia d’Andalusia formaven part del comitè revolucionari de la CNT-FAI, que tenia la seu al convent de les monges de Ripollet. Per què aquesta similitud? Molt fàcil, era la gent que estava treballant a les fàbriques.
.
RdR: Que Ripollet fos una àrea industrial la va fer referent en la lluita en contra del franquisme?
R.M: Arran d’això i també altres fets com la mort del Fernández Márquez (obrer mort pel règim en la vaga del 73). Aiscondel va ser la punta de llança. Curiosament la primera que es mou és Aismalibar al 65 amb 38 dies de vaga. Són alguns exemples de la lluita a la nostra zona.
.
RdR: Com s’explica que segons l’últim CEO el 22% dels catalans vegin coses positives en el franquisme?
R.M: El franquisme passa d’un règim de misèria a un més estable on la gent comença a tenir treball i per tant es pot permetre una casa pròpia, el 600… milloren les condicions i sembla que és el que més recorda alguna gent. Tot i que negativament la repressió va ser brutal. No es permetia cap dissidència, va ser una dictadura criminal: matar, torturar, empresonar…
.
RdR: La història serveix per no repetir els errors però sembla que la societat oblida ràpidament, no?
R.M: En contra del que diuen la història mai es repeteix. La gent i les condicions sempre són diferents. Avui la situació no té res a veure amb el que es va viure. Hi ha molta banalitat sobre la dictadura franquista quan es diu que ara l’estem vivint. Qui diu això no sap que és viure-la o no l’ha patit. Sense cap dubte que s’ha d’aprendre de la història. Vist amb perspectiva tot aquest ‘hipersindicalisme’ només va servir per acomiadar, potser s’hauria d’haver fet d’una altra manera.
.
RdR: Hi ha la sensació que les noves generacions oblidin el franquisme?
R.M: Amb Suárez al poder va haver-hi una votació sobre una reforma política. L’oposició va tenir l’opció d’evitar-ho però simplement es va abstenir. Un 78% de la població va votar i d’aquest percentatge el 99% va votar que sí. La gent no volia la confrontació i volia un canvi. Que va permetre la reforma? Es va acceptar la Generalitat o es va legalitzar el Partit Comunista. Per altra banda no es van jutjar als criminals de la dictadura i ministres seus van mantenir-se en la política. Això ha permès que visquem coses tan anacròniques com la Fundació Franco, permetre l’existència de la falange o que es vegin homenatges al dictador. Han passat 44 anys i estem on estem. En els meus estudis he comprovat que un 45% dels nascuts entre el 27 i el 57, de Ripollet i Cerdanyola i que no eren militants de cap partit veuen coses positives de la dictadura. Això significa que tenim un franquisme sociològic present.
.
.
