Ramon Argenté: “Tenim molta sort, les sis palistes poden ser la número u de l’equip”
Si una persona pot representar el Club Tenis Taula Ripollet és Ramon Argenté. Més de mig segle dins del club, aquest any ha estat un dels artífexs de l’ascens a Divisió del sènior femení com un dels tècnics de l’equip. Una gesta que s’ha aconseguit amb sis noies que han après a jugar aquest esport en el mateix club, palistes de qualitat amb segell CTTR.
Revista de Ripollet: Revista de Ripollet: Un altre ascens en el teu historial. Els pots comptar?
Ramon Argenté: He passat per gairebé totes les categories: Tercera, Segona i Primera Territorial, després hi ha Tercera, Segona i Primera Nacional i les més altes, Divisió d’Honor i Superlliga, en aquesta última categoria no he pogut participar mai. I en totes aquestes he viscut com a mínim un ascens, en d’altres han pogut ser dos o tres. N’he viscut molts. El millor és que tots aquests, quan els he viscut, han estat tot un èxit per al club i, així, hem anat escalant a poc a poc fins a arribar a la segona categoria més important en l’àmbit nacional.
RdR: Quants anys portes al club?
R.A: Ara venen els campionats d’Espanya que coincideixen amb el meu aniversari, faré 78 anys i vaig començar al club quan tenia 14. Seran 64 anys dedicats al Club Tenis Taula Ripollet.
RdR: Què té el tenis taula per haver-t’hi dedicat tants anys?
R.A: Es pot dir que va ser com una salvació. De jove, quan jugava a bàsquet, em van detectar en una revisió mèdica un problema al cor que em va impedir continuar jugant. Durant dos anys no vaig poder practicar esport, cada vegada que anava a una pista em trencava a plorar. Quan ja vaig poder tornar a fer esport el metge em va recomanar fer tenis taula o natació. En aquell moment a Ripollet no hi havia piscina, en canvi, sí que hi havia taules. Vaig començar amb catorze i fins ara. Es va convertir en una droga per a mi.
RdR: Tu que has viscut tants anys com explicaries l’evolució de l’entitat?
R.A: Jo vaig començar com a jugador i més tard vaig ser entrenador. En aquelles èpoques entrenàvem al Sant Gabriel. Crec que el canvi més gran va ser quan vam començar a entrenar al Poliesportiu, en aquestes instal·lacions vam tenir més taules i d’aquesta manera el nivell esportiu va poder pujar. És veritat que quan entrenàvem en el Centre Parroquial vam pujar a Primera Nacional amb tres jugadors de casa, però vam sumar molts més èxits quan vam canviar les instal·lacions, l’estructura del club va poder créixer. Era molt difícil anar a més amb només dues taules, no podíem entrenar amb molts nens o jugar algunes competicions.
RdR: Quin paper has jugat tu en aquest equip?
R.A: Sempre he estat lligat a l’equip i molts anys com a primer entrenador, però fa un parell d’anys se’m va caducar la llicència d’entrenador i no l’he renovada. Aquest any el primer tècnic ha estat en Miquel Arnau i jo he fet de delegat, però també he jugat un altre paper. En els partits faig de banda, és aquell tècnic que quan es juga dóna instruccions als jugadors de com han de jugar per intentar guanyar el partit.
RdR: No és la primera vegada que el sènior femení puja a Divisió d’Honor. Com s’ha aconseguit?
R.A: Aquest equip va baixar la temporada de la COVID. Érem l’únic equip que no tenia jugadores estrangeres. Quan un equip pot contractar una palista de fora té dos punts assegurats per partit que la majoria de vegades suposen la victòria, i competir amb això és molt complicat. L’any que vam baixar ens va afectar la pandèmia, en aquella lliga en molts partits no vam poder comptar amb l’equip al complet, sobretot en la promoció de descens, el partit clau. Per exemple la Mireia Peretó, jugadora que aquest any no ha perdut cap dels punts que ha disputat, no va poder jugar. Enguany no ens vam marcar l’objectiu de pujar, la prioritat era que les sis jugadores que conformen l’equip participessin, inclús la Carme Domingo, de categoria aleví, ha arribat a jugar. Peretó ha acabat imbatuda, si sumes que la Lidia Rico només va perdre un punt de tots els que va disputar, són molts punts que hem aconseguit.
RdR: Quina és la clau de l’equip?
R.A: Pocs clubs compten amb sis jugadores amb el mateix nivell. La majoria de conjunts tenen una jugadora que destaca molt, una segona jugadora que no arriba al nivell de la més destacada i després una tercera i, inclús, quarta molt per sota. En el nostre cas no passa això. Nosaltres tenim sis noies que poden ser la número u de l’equip, aquesta és la clau. El més fort és que cada any hi ha clubs que les truquen per fitxar-les, però elles prefereixen seguir amb nosaltres, jugar juntes i ajudar al club. És una sort que pocs equips de tenis taula tenen. Les jugadores ja han fet una reunió per assegurar la seva continuïtat l’any vinent. Són noies de la casa ben avingudes que tenen un gran nivell, això és un regal. Quan eren juvenils les sis estaven entre les dotze millors d’Espanya. La unió entre elles és una altra de les claus de l’equip.
RdR: Per tant, el club no contempla fitxar a cap jugadora.
R.A: L’acord al qual es va arribar en aquesta reunió és que no es faria cap fitxatge si no perilla la permanència a Divisió d’Honor.
RdR: Comptar amb sis jugadores de la casa de tant nivell parla molt bé del club.
R.A: No sé ben bé que passa al club, però sempre hem comptat amb moltes jugadores. Actualment, també tenim moltes palistes al planter de diferents categories amb un gran nivell, i això no passa a gaires clubs. Ja l’any 1966 teníem tres equips femenins. No hem treballat res en especial, hem treballat el millor que podem i sempre hem intentat cuidar-les molt.
RdR: Aquest any sereu un dels equips més humils de Divisió d’Honor?
R.A: Totalment, econòmicament no ens podem equiparar a altres equips, hem de treure diners de sota les pedres. A més dels patrocinadors, cal agrair l’esforç de tots els pares, sense el seu sacrifici el club no estaria on està. A totes les concentracions paguen l’estada dels seus fills, el club només es pot fer càrrec dels entrenadors.
RdR: Quina salut té el club?
R.A: El club té molt bona salut. Tenim molta gent. Cada dia entrenem dos torns, a més de les tecnificacions. Inclús hem de dir que no a gent interessada en jugar perquè ens falta espai, ara per ara ens caldrien set taules més.
RdR: Sempre estàs al peu del canó. Quanta corda et queda?
R.A: La meva idea és deixar d’anar als partits a poc a poc, potser en una o dues temporades fer-ho definitivament. M’agradaria no moure’m de Ripollet i dedicar-me a entrenar als infants del club. Actualment, vaig cada dia al club, menys els dimecres i alguns dies dimarts que vaig a la ràdio, la resta estic al Poliesportiu per tal d’ajudar al club.