Ramón Real: ‘Vaig tenir la sort d’estar a Sanitat. Durant la guerra no vaig arribar a disparar mai’
La gent gran és un pou de saviesa, amb una experiència sobre la vida que gent més jove no pot tenir. Ramón Real tot just va complir 100 anys el passat 24 d’octubre. Originari de Fuente de Cantos (Badajoz) viu a Ripollet des dels anys 60, en Ramón ens explica com va ser la seva infantesa, com va prendre part a la Guerra Civil Espanyola i com va arribar a Ripollet, poble que ja és casa seva.
Revista de Ripollet: Ramón, moltes felicitats! D’on és vostè?
Ramón Real: Jo vaig néixer a Fuente de Cantos, a Badajoz. La meva dona també. Vivíem en un cortijo (casa de camp). Ens vam casar allà i després de la Guerra vam venir a Barcelona, l’any 1966. Totes les dates les tinc apuntades a una cartilla, ja que per canviar-nos de residència ens havíem de donar de baixa d’un lloc i donar-nos d’alta a l’altre. A la cartilla hi posaven la data.
RdR: Com van ser els seus anys d’infància a Fuente de Cantos?
R.R: A mi no m’agradava el camp. Jo volia ser sabater, barber o fuster; hagués preferit un ofici industrial que no ser del camp. El camp no m’agradava, però havia de ser de camp perquè el meu pare també ho era. Llavors et donaven unes terres per sembrar-les, i amb 16 o 17 anys jo me n’encarregava. Administrava les meves terres, ja que el meu pare havia sigut pastor i no n’entenia de tot allò. Jo sí: sabia segar i fer la resta de feines del camp.
RdR: En aquells anys va ser quan va conèixer la seva dona?
R.R: Sí. Tenia 14 o 15 anys quan la vaig conèixer. Llavors anaves a buscar la nòvia als barris, i passejaves per allà amb ella. Jo ja era nòvio d’ella quan vaig anar al servei.
RdR: A quin any ens ubiquem?
R.R: Cap als anys 30. A l’any 35 entrava jo a Quinta, i al juliol següent, just quan havia demanat permís per anar al poble, estavellava la Guerra. Jo la vaig passar tota a Catalunya i a l’Aragó, ja que vaig passar-me amb una caravana a la zona roja.
RdR: I com va acabar a Catalunya?
R.R: Jo estava a Sanitat, i vam marxar al front. Quan va estellar la Guerra ens van portar a Badajoz. Allà la Guardia Civil es va insurreccionar en un quarter, i vam estar tota la nit disparant. Als pocs dies, ens van portar fins a Sierra de los Santos, per donar suport a les tropes de Franco. Després vam tornar a Badajoz, i un avió de Franco va tirar una bomba al pati on menjàvem. Recordo que hi havia un paisà amb mi i, quan va esclatar la bomba, va venir corrent cap a mi dient “paisà, paisà, que ens maten!”. Vam saltar uns quants les tàpies de darrere, i per la carretera que va a Portugal vam fugir.
Llavors vam voltar pels pobles de les muntanyes, fins que vam arribar a un poble on ens volien afusellar, perquè anàvem vestits de militars.
RdR: Com van sobreviure?
R.R: Hi havia una brigada que se n’anava a la guerra, i ens hi vam apuntar. Per sort una dona ens va donar roba perquè no sembléssim militars. Llavors vam arribar a Figueres.
RdR: És dur ser partícep d’una guerra?
R.R: Bastant. Jo no era ni nacionalista ni republicà. Tenia la sort que estava a Sanitat, i que anava tota l’estona amb uns metges que es dedicaven a curar els ferits. No vaig arribar mai a disparar cap vegada.
Van ser uns anys durs. Recordo perfectament els bombardejos. També recordo que solia pensar que tindria molta malta sort l’últim que morís quan s’acabés la guerra. Això sí que seria moltíssima mala sort.
RdR: Després de la guerra, va tornar a Fuente de Cantos?
R.R: Sí, però un cop allà un home va avisar la Guàrdia Civil que es presentessin al quarter. El guàrdia civil em va dur llavors a un camp de concentració. Per sort, només hi vaig ser una setmana, ja que la meva nòvia em va aconseguir un aval. Ella coneixia l’alcalde, que estiuejava en un cortijo prop nostre.
RdR: Com va viure aquella setmana al camp de concentració?
R.R: Allà vaig conèixer moltes barbaritats. Arribaven… I a formar! Ens formaven a tots, i llavors arribava un cura i assenyalava a 3 o 4 persones per a que les matessin. Les barbaritats que es van cometre… Vosaltres no ho heu viscut, però nosaltres ho hem passat.
RdR: I llavors va tornar al poble?
R.R: Sí, però per poc temps. Un dia estàvem per la nit davant la porta del cortijo, i vam decidir escriure tres cartes: una a Sevilla, una a Madrid i una altra a Barcelona. Ens aniríem allà on ens contestessin primer. Així vam acabar arribant a Ripollet.
RdR: On van viure?
R.R: Vam arrendar una habitació a la Rambla al principi, que abans estava plena de camps i vinyes. Però després ja ens van donar el pis on jo vivia abans.
RdR: Quant li va costar el pis?
R.R: Costava unes 50.000 pessetes. Això no obstant, vam anar a una subhasta, i vam acabar pagant uns 20.000 duros.
RdR: A què es dedicava?
R.R: Jo anava a treballar amb els paletes. Em vaig ficar a l’Ajuntament, i allà treballava fent les ceres i voreres dels carrers. Tant jo com un fill meu, però, vam començar a l’Estació de Cerdanyola, fent un mur.
RdR: I últimament, com és el seu dia a dia?
R.R: Sempre m’entretinc. A mi m’agradava anar a caminar i mai havia sigut soci de cap casal d’avis. Per què? Per anar a jugar al domino i enfadar-nos? Sempre volem guanyar, i si juguem al domino ens enfadaríem. Ara m’entretinc a casa amb la ràdio. No m’avorreixo mai!
.
De la misèria a la pobresa
Intercalant converses entre els records d’infantesa de Ramón Real i temes d’actualitat, en Ramón ens explica que, tot i ser d’esquerres, ni uns ni altres poden solucionar el problema de pobresa que viu actualment Espanya. “Som 48 milions, i tenim 40 milions de pobres i 8 milions de rics”. D’acord amb Ramón, actualment som pobres amb sou, que mengem i bevem cada dia. “Si demà ens quedem sense feina, veuríem com en som de pobres”, argumenta.
Abans, però, vivíem entre misèria. Ramón explica que va poder criar els seus fills sense que passessin gana, però que no podien tenir les joguines que a dia d’avui tenen els nens. També recorda, per exemple, que jugaven amb pilotes de drap, o que en èpoques de fam havien d’alimentar-se amb herbes del camp.
.