Ricardo Brau: “Encara m’emociono quan recordo les adversitats de 13 hores de travessa”
Ricardo Brau porta tota la seva vida vinculat a l’esport. Després d’anys de professor d’educació física i de dirigir una empresa va opositar per treballar al Patronat d’Esports. Ja fa 17 anys que treballa en el poliesportiu, entre d’altres activitats fa de monitor de natació, esport que el va portar a cumplir un dels reptes més grans de la seva vida: fer una travessa de Menorca a Mallorca nedant. Després de l’aventura va decidir escriure un llibre sobre l’experiència i tot allò que et passa pel cap mentre estàs 13 hores dins del mar
Revista de Ripollet: Quan comences en el món de la natació?
Ricardo Brau: Des de ben petit he practicat esport. Quan vaig decidir que volia estudiar em vaig decantar per treure’m la titulació de professor d’educació física, que millor que estudiar sobre allò que t’apassiona? He fet de tot una mica. Durant quinze anys vaig tenir un centre d’esport particular però amb la bombolla immobiliària vaig vendre-ho i va ser llavors quan vaig opositar per treballar al PAME. D’aquesta manera vaig començar a fer de monitor de natació, d’entre altres classes i activitats.
RdR: Llavors la natació ha estat oci?
R.B: Mai he nedat professionalment. Quan em vaig proposar el repte vaig dedicar moltes hores a preparar-me. No és el mateix fer una travessa d’aquestes condicions amb vint anys que amb 56 com ho vaig fer jo. Vaig començar a entrenar de zero i vaig fer una preparació de mesos.
RdR: Com t’animes a fer el repte?
R.B: Tot neix amb voluntat altruista. Hi ha gent que no gaudeix d’una bona salut. Però jo em sento afortunat de tenir bona salut i per això col·laboro amb la Fundació Sant Joan de Déu. Ja havia fet un llibre dedicat a l’ensenyament de la natació i els beneficis els vaig dedicar a projectes de la Fundació. Llavors em vaig plantejar fer algun repte per recaptar fons i vaig plantejar-me fer la travessa de Menorca a Mallorca. Van ser pocs diners però estic content perquè alguna cosa vaig poder aportar. Ho vaig fer amb la fundació ‘Mi Grano de Arena’, que s’encarrega de fer crowdfundings per accions com la meva i donen els diners a l’associació assignada. Un any abans havia vist que un grup de tres persones la havia fet i em vaig preguntar: Per què jo no? Va ser una acció solidaria i alhora una experiència personal.
RdR: Quina preparació vas dur a terme per fer la travessa?
R.B: Per la meva feina cada dia faig un entrenament personal, cada matí faig una hora de peses. A més en el meu dia a dia arribo a fer fins a set classes: des de ‘spinning’ a pilates. Això em serveix per estar en forma, al final l’esport és el millor medicament. I per la travessa vaig afegir una preparació específica de natació també.
RdR: I amb les vivències de l’aventura fas un llibre.
R.B: El llibre parla d’aquesta experiència però també de l’altruisme i altres temes personals que em semblen importants com la salut, l’esport o la pedagogia. Al final ho enfoco com si fos un debat. Per tant en el llibre narro la meva experiència però la relaciono amb tot allò que m’importa.
RdR: Segur que durant la travessa vas tenir temps per pensar en tots aquestes temes que comentes al llibre.
R.B: Durant la travessa el cap no para de donar voltes. Em vaig trobar moltes circumstàncies adverses que encara és ara i m’emociono. La llàstima és que per tres quilòmetres no vaig poder completar-la. El vent em va desviar de la ruta i em va portar cap a unes pedres. El suport logístic que m’acompanyava em va recomanar que donés la volta fins a arribar a Capdepera perquè fos oficial. A mi m’era igual que fos oficial o no però al final ho vaig intentar. El problema va arribar quan es va fer de nit. Era tot tan fosc que només veia quatre llums a la costa i dins de l’aigua no es veia absolutament res, tampoc des del vaixell no es veia res. A més em van començar a picar les meduses. Tot això va ser suficient per desistir a pocs quilòmetres del final. Jo hagués estat satisfet passant de la meitat de la ruta per tant vaig acabar molt content amb la travessa.
RdR: Tot i no acabar ja és una proesa.
R.B: El patró del vaixell em va dir que no havia conegut mai ningú que amb la meva edat hagués fet la travessa, que potser no hi havia ningú al món que ho hagués fet. Però com sóc molt autoexigent, quan tingui 65 anys si el cos i la ment m’ho permeten vull tornar-la a fer.
RdR: Com és estar 13 hores seguides dins l’aigua?
R.B: Com ningú pot estar 13 hores practicant exercici sense agafar energia, a cada hora havia de parar a fer un avituallament. Sempre el feia dins de l’aigua, de fet no pots ni tocar el vaixell. Si per qualsevol cosa el toques deixa de ser vàlida la travessa. Jo em vaig posar aletes perquè per la meva edat les cames necessitaven un plus, En canvi, no vaig utilitzar neoprè perquè està mal vist i vaig fer-la sense, quan vaig arribar a un tram d’aigües gelades vaig estar a punt d’aturar-me i deixar-lo.