Rosa Andreu: “Les represaliades han quedat apartades de la història”
El divendres 17 a les 20.30h es podrà veure al Teatre Auditori l’obra ‘Memòria de les oblidades’, escrita per Tecla Martorell, dirigida per Joan Pascual i interpretada per Rosa Andreu. Abans de la representació, a les 20h al vestíbul del Teatre, l’Associació d’Espectadors oferirà una presentació de l’obra a càrrec de Montse Giner, presidenta de l’Associació de víctimes de la repressió franquista a Tarragona i néta d’afusellat.
Tecla Martorell va tenir accés al registre d’entrada del convent de les Oblates de Tarragona que es va reconvertir a presó de dones el juny de 1939. Va triar quatre de les dones presses i amb la informació obtinguda va novelar les seves vides. Ara posa cos, cara i veu a la Maria, l’Annita, la Dolores i la Teodora l’actriu Rosa Andreu en un monòleg que vol explicar una història no prou coneguda.
Revista de Ripollet: Com ha estat el procés de construcció dels personatges?
Rosa Andreu: No va ser un procés gens fàcil. Les vaig haver de fer de dues en dues, no em quedava ni amb el text. Vaig començar pel físic, el posat del cos i la veu per diferenciar-les. Em sembla que al final han quedat quatre personatges prou diferents malgrat que comparteixen un mateix vestit gris molt anodí al qual afegim un element diferent per a cadascuna.
RdR: Expliques quatre històries molt dures tu sola. Com ho afrontes?
R.A.: El monòleg té els seus avantatges i els seus inconvenients. Si et quedes en blanc ningú et dona un cop de mà. Però també és una història teva i ningú et distorsiona, i un cop et fiques… t’ho manegues tu sola. Em sento còmoda fent monòlegs. I tot el que havia de plorar ja ho vaig plorar als assajos, em vaig fer un fart. Perquè sóc una descendent de represaliats i reviure-ho em va tocar molt.
RdR: L’obra és un acte de reparació i explica una història desconeguda, el doble patiment de les dones.
R.A.: El text em va atrapar perquè és cert que de la guerra s’ha parlat molt dels homes i per a ells va ser duríssim. Però s’ha parlat molt menys de les dones, mai hem estat part de la història i en aquest capítol tampoc, han estat apartades de la història. Les represaliades polítiques també patien per ser dones. Se sap que hi va haver dones d’esquerres a qui van rapar el cap, les van purgar amb oli i les feien passejar pel poble per humiliar-les, això no li van fer als homes.
RdR: Per què és important que l’art, el teatre, faci aquesta feina de recuperar la història?
R.A.: Perquè és una manera que la història t’arribi més, perquè arriba per la via de l’emoció. T’explicaré dues anècdotes que he viscut amb l’obra. Al Vendrell vam fer una xerrada amb alumnes d’ESO després de la representació i em vam comentar que havien après més veient l’obra que a l’aula. O a Cabrils, vam fer l’obra per Festa Major, i en acabar em van comentar des de l’organització que com els hi havia dit no era una obra per Festa Major però que al públic li havia encantat. Trobo que la gent anem al teatre perquè ens remoguin, per veure alguna cosa que no ens deixi indiferent, inclús amb les comèdies es poden dir coses interessants, riure per riure no m’interessa massa.
RdR: La gent se sorprèn de veure’t en aquest registre?
RdR: Precisament per això volia fer aquesta obra, és una aposta personal perquè volia mostrar que també puc fer drama. A mi el que més goig em fa és que em diuen que veritablement veuen quatre dones diferents, no la Rosa Andreu que recordaven de Malalts de Tele. A mi m’encanta “fer el tonto” i segueixo fent comèdia però estic contenta del resultat d’aquesta obra. I m’ha costat molt dir-ho però després de tant de temps fent-la i de l’opinió del públic penso que me’n surto força bé.
Fotografia: Cedida