Rosa i Maria José: “Estem invisibilitzades i pagant els problemes de gestió i les retallades”

Les treballadores del SAD estan en lluita per aconseguir millors condicions laborals. Demanen un increment salarial però també deixar de ser invisibles i que les exigències, els protocols i la gestió feta des dels despatxos no els impedeixin seguir fent la seva feina com cal, “oferint un tracte humà” perquè “en cada retallada empitjorem nosaltres però també el servei que donem”

Revista de Ripollet: En què consisteix l’Atenció Domiciliària?
Rosa: Com a treballadora familiar tenim una triple funció, donem assistència, ensenyem i prevenim. És a dir, atenem als beneficiaris però també els hi ensenyem a ells i a les famílies com fer les cures o altres tasques. I també formem en la prevenció i fem seguiment per evitar complicacions. Va molt més enllà d’aixecar-los, netejar-los, fer el dinar o acompanyar-los a fer un passeig, som un suport a la persona.
Maria José: No som només la dona que ve a netejar-te, mentre estem dutxant a una persona estem mirant si hi ha canvis en la coloració de la pell o si sortim fora mirem si camina bé, va més enllà de “netejar culs” com encara hi ha gent que diu.
Rosa: I òbviament també hi ha una vessant psicològica i cal escoltar a les persones que atenem, parlar amb ells, fer seguiment del seu estat d’ànim, en persones que han patit depressió mirem si tornen a caure o inclús en alguns casos que hem tractat amb persones en fase terminal hem estat nosaltres qui hem donat l’avís… I cal tenir present també que no atenem només a gent gran, també hi ha persones amb discapacitat, amb demències, infants…

RdR: Com és una jornada laboral?
R: D’aquí cap allà, força dura tant física com mental i emocionalment. En una jornada complerta atenem unes set o vuit persones. I el que fem depèn de cada usuari perquè estem parlant de persones amb diversos graus de dependència i per tant els hi fem uns serveis o altres. N’hi ha que viuen sols i altres que viuen acompanyats i en aquests casos per als cuidadors l’estona que nosaltres estem és un respir per a ells. Abans teníem 60 minuts per usuari més el desplaçament però des de la pandèmia es va rebaixar a 50 minuts en el domicili.
M.J.: Això vol dir que els usuaris han perdut qualitat i nosaltres també perquè atenem un usuari més al dia. Deu minuts poden semblar poca cosa però no ho són.

RdR: Cada dia set o vuit persones, cadascuna amb les seves realitats, les seves necessitats, sembla esgotador.
M.J.: Ho és. És dur a nivell físic i també a nivell psicològic. Perquè també estan els familiars i els hem d’escoltar i atendre. Però no ens queixem d’això, que és la nostra feina i ens agrada, ens queixem que tot això no es tingui en compte a l’hora d’establir les condicions en les quals treballem.
R: Com tu dius, vuit persones amb vuit realitats diferents i això t’obliga també a tu a canviar d’una a l’altra perquè cadascuna necessita un tractament i una manera de fer diferent, per això necessitem que se’ns tingui en compte i se’ns escolti quan fem propostes.

RdR: Teniu la sensació que socialment no es coneix prou la feina que feu?
M.J.: Així és, som invisibles. Per norma general les famílies entenen el que fem però per part de les administracions hem de ser nosaltres les que hem de trucar per reunir-nos o per demanar millores.
R: I no ens referim al govern local que hi ha ara només, passa amb tots. Per exemple quan ens van reduir de 60 a 50 minuts vam anar a queixar-nos però ens van dir que era necessari per la COVID, que hi havia més demanda, però s’ha quedat així. Les retallades mai es recuperen.

RdR: La setmana passada vau fer vaga perquè s’està negociant un nou conveni del sector a nivell català. Quines són les reclamacions?
R: Millors condicions laborals. Demanem una pujada de salari igual que l’increment de l’IPC però la patronal només accepta fer un 0,5%. També volem que se’ns pagui el 100% quan estem de baixa perquè a més hi ha moltes baixes que no se’ns reconeixen. Anem al metge de la mútua amb mal a l’espatlla i ens diu que és de desgast, que no és per la feina.
M.J.: Cal tenir en compte que amb el salari actual no ens dona ni per poder anar a un fisio. És irrisori, a jornada completa estem ingressant uns 1.070 euros al mes. I les companyes que fan d’auxiliars, les que fan la neteja de la llar estan cobrant encara menys i les seves condicions són pitjors, si nosaltres estem poc mirades elles encara ho estan menys. 
R: També demanem l’eliminació de la bossa d’hores que ens obliga a recuperar hores fora d’horari.

RdR: Explica’ns això. Què és la bossa d’hores?
R: Imagina’t que un dels usuaris que atens ingressa a l’hos­pital i t’avisen que la setmana vinent no hauràs d’anar a casa seva. No et posen una altra persona i l’hora diària que no faràs l’hauràs de recuperar més endavant. La majoria de vegades fora del teu horari laboral, si vas de matins les has de recuperar de tardes, i és cert que tenim un topall màxim, però és injust haver de recuperar-les.
M.J.: És com si estàs de dependenta en una botiga i com durant una hora no ha entrat ningú a comprar et fan treballar una hora més de nit, després del tancament. Paguem nosaltres els problemes de gestió de l’empresa o de l’Ajuntament.

RdR: Entenc que no només reclameu diners, també millors condicions, més facilitats.
R: Poder estar millor per treballar millor. Ens agradaria una reducció de la jornada laboral, de 37,5 a 35 hores setmanals perquè mentalment ho notaríem molt. I algun acord amb l’empresa per no haver d’estar treballant fins els 67 anys. Imagina’t amb aquesta edat cuidar a una persona de 80, és una feina amb molt de desgast i moltes no arribarem en bones condicions físiques.
M.J.: Sí, sembla que demanem moltes coses però és que estem realment oblidades i com no se’ns té en compte per res… Per exemple, hem de fitxar en entrar i sortir de cada casa, fitxem 16 o 18 vegades al dia i no estem en contra de fer-ho però es podria facilitar o controlar d’una altra manera perquè acaba generant suspicàcies en algunes cases perquè escolten la porta quan entrem però com hem de fitxar allà triguem en arribar a la sala on són o t’obliga a quedar-te allà encara que hagis acabat i la persona vulgui estar tranquil·la o descansant.
R: Hi ha casos que necessiten més d’aquests 50 minuts i els has de fer o si els hi passa alguna cosa t’has de quedar. Notem que s’està perdent la qualitat, la humanitat, tant per nosaltres com per a les persones que atenem perquè ens fan anar com en una fàbrica i potser les que portem més temps treballant no ho fem però a les noves contractacions no se’ls hi està ensenyant que si necessites cinc minuts més, els has de dedicar. I si ja érem invisibles, ara amb aquestes noves maneres de fer encara ho som més perquè perdrem el tracte humà.

Fotografia: Cedida – La Rosa i la Maria José amb altres companyes durant la jornada de vaga amb un
pancarta que diu ‘El SAD de Ripollet en contra de la precarietat laboral i per un convnei just’