Ajuda'ns a poder seguir fent la Revista de Ripollet. Oferim un mitjà gratuït però fer informació local no és gratis. Si pots, col·labora.
Sergi Pijuan // AT
Defineix la seva feina com la de treballador de la comunicació. Condueix la comunicació online i offline del restaurant de tapes Cal Pep (Barcelona), on hi són habituals celebritats com Woody Allen, Sigourney Weaver o Penélope Cruz. També treballa com a dissenyador gràfic freelance de l’editorial Planeta i, d’entre les seves aficions, es troba el retoc fotogràfic amb Photoshop, la ràdio i la producció musical.
RevistadeRipollet: Un currículum molt extens! Com comença tot? Sergi Pijuan: Vaig estudiar Publicitat a un centre adscrit a la UB, l’Escola Superior de Publicitat i RRPP, i després em vaig especialitzar en disseny gràfic i web. Quan vaig acabar la carrera, la crisi es començava a notar i em va costar molt treballar d’això. Va ser de casualitat que en Fer, que dibuixa la sèrie ‘Historias Fermosas’ a la revista ‘El Jueves’, em va escollir per dissenyar-li la pàgina web. Li va agradar la meva feina i ho va parlar amb en Pep Montiu, amb el qual tenen una relació molt estreta. Vaig dissenyar la web per al seu restaurant i, com que també li va agradar, em va proposar de gestionar la comunicació de Cal Pep. Amb tot, ja fa 6 anys que treballo en el restaurant.
RdR: Per què publicitat?
S.P: Va ser una mica per casualitat. Jo volia estudiar Traducció i Interpretació d’anglès i japonès, perquè des de molt petit m’encanta la cultura japonesa. El problema és que a la facultat de la UAB has de fer una prova de nivell d’una de les tres llengües vehiculars (anglès, francès o alemany) per entrar a la carrera, i jo vaig quedar a la llista d’espera després de fer l’examen d’anglès. La meva segona opció era la publicitat.
No me’n penedeixo gens. Sí que és cert que m’he quedat amb l’espina d’aprendre japonès, però el món del disseny i la publicitat m’encanta.
RdR: La publicitat, tal i com la vas estudiar a la facultat, deu ser molt diferent a la d’ara.
S.P: Ha fet un canvi radical. No té res a veure el que estudiàvem fa quatre anys amb el que estudien avui dia les noves generacions: comunicació online, noves tecnologies, xarxes socials… El que vaig estudiar queda totalment caducat, així que els publicistes com jo ens hem hagut de reciclar. Per exemple, tres companyes de la universitat i jo hem muntat una agència de comunicació que es diu ‘The Branders’. Ha estat una eina d’experimentació important, perquè els clients et demanen coses que, tu, sobre la marxa, acabes aprenent com fer-les.
RdR: És difícil treballar de la publicitat en temps de crisi?
S.P: Sí. Ja no només perquè la gent en general està més desmotivada i és més desconfiada, sinó perquè, tal i com estan les coses, les empreses se les maneguen com sigui per no pagar la teva feina. M’explico: la tònica s’està convertint en contractar becaris de pràctiques que els fan la feina i no cobren ni un duro. És per aquest motiu que treballar en el camp de la comunicació avui dia és tant difícil.
RdR: Quin és ara el mitjà idoni per llançar un anunci?
S.P: Internet, sens dubte. Internet era el futur fa sis anys, ara és el present. Les campanyes publicitàries amb més ressò s’han fet per Internet. Recordo que una de les primeres campanyes que van demostrar la seva capacitat va ser la de ‘Amo a Laura’. Tothom recorda la cançó i el seu videoclip i, precisament, va ser una campanya de la cadena MTV. Que un canal de televisió s’anunciï fent una campanya viral per Internet diu molt del potencial d’aquest nou format.
RdR: Com sorgeix la idea de fer-te dissenyador gràfic freelance?
S.P: Gran part del que he après sobre el disseny gràfic ha estat pel meu compte: provar amb el Photoshop, l’Illustrator…, simplement perquè m’agrada. Quan vaig decidir fer-me freelance, una de les empreses que compta més amb mi és l’editorial Planeta. Concretament m’encarrego de dissenys pel departament d’infantil i juvenil, com per exemple newsletter, merchandising, punts de llibre… Precisament aquesta setmana passada he fet la newsletter oficial de l’Abella Maya, que l’han renovat i ara és en 3D.
RdR: I d’altres aficions, com la fotografia i la ràdio?
S.P: Són móns una mica a part i que no tenen res a veure amb la meva vocació, per dir-ho d’alguna manera. La meva exparella és fotògraf professional i a mi m’agradava molt retocar les seves fotos. Vam decidir professionalitzar-nos i vam muntar ‘Bar Sky Wave’, el nostre segell personal de fotografia. És simplement un home studio, però anem fent cosetes per grups de música, models… No li dediquem el 100% del temps, ja que ens ho prenem més com una afició amateur, però ens va sortint alguna feina de tant en tant. Pel que fa la ràdio, col·laboro amb LaXarxa, en un programa que es diu ‘Més enllà de la vinyeta’. Tinc una secció pròpia que es diu ‘L’assassí en sèrie’ i parlo sobre sèries de la televisió. La ràdio és un mitjà que m’apassiona, però haig de reconèixer que la publicitat està molt morta.
RdR: La música és una altra afició que tens des de petit.
S.P: Ara em vull estrenar com a DJ, però fins ara he fet producció musical. Em dedico a produir temes de música dance i electrònica amb el meu propi estudi de gravació, ja que una de les meves millors amigues és cantant. També produeixo temes propis amb Miwa com a nom artístic. He tret algun single, he col·laborat amb gravacions, he fet alguna coseta per TV3…, però tot molt com a hobby. L’amor per la música em ve des de fa temps. Quan tenia 5 anys vaig començar a estudiar al centre Diapasó i després vaig passar a l’Escola de Música de Ripollet. Escolto molta música coreana i japonesa des d’abans que es popularitzés tant i m’inspira molt.
Aquesta pàgina utilitza galetes ('cookies'). Si continua navegant dóna el seu consentiment i accepta la nostra política de galetes, clica aquí per a més informació.plugin cookies
