Sergio Montero: “L’ADEFUB em va donar les ganes de viure del futbol”
En els registres futbolístics només apareixen quatre ripolletencs que hagin jugat a Segona Divisió. El primer és Andrés Chico, a la dècada dels cinquanta. El segon i més famós és Manel Martínez. Va ser pitxitxi a més de jugar a Primera i guanyar una Copa del Rei. El tercer va ser Isaias Sànchez que continua fent carrera internacional havent jugat a Austràlia i aquesta temporada a Qatar. I la temporada passada es va sumar el quart, Sergio Montero. Amb 22 anys va debutar amb el Nàstic, tot un somni per ell. Capità i jugador clau de la Pobla de Mafumet, filial grana, ara busca un lloc al primer equip
Revista de Ripollet: Quan fas els primers passos en el món del futbol?
Sergio Montero: Vaig començar a l’escola Tatché quan anava al parvulari. Feien futbol sala extraescolar i vaig estar dos anys. A la llarga vaig veure que m’agradava molt més el futbol i va ser quan els meus pares em van apuntar a l’ADEFUB, actualment l’Escola de Futbol Base Ripollet. Aquest club m’ho va donar tot. Si et sóc sincer, no recordo ni un mal moment d’aquella època. Vaig començar al Prebenjamí B i l’últim any va ser amb l’Aleví A. El millor que m’emporto de l’ADEFUB són els companys. Al final és futbol formatiu i és l’època en la qual cal gaudir a més d’aprendre.
RdR: Que comencessis al Tatché sembla una decisió dels teus pares. És així?
S.M: La veritat és que no ho sé. Potser vaig ser jo que a aquella edat ja pressionava per jugar o els meus pares van creure que era bo per mi. Suposo que va influir que el meu pare hi jugava i a casa són molt ‘futbolers’.
RdR: De tots els records que tens de l’ADEFUB quin destacaries?
S.M: Quedar-me amb un de sol és difícil. Recordo un torneig que vam disputar a Santander. Va participar tota l’Escola, va ser una experiència genial. L’altre gran record són les tres lligues consecutives que vam aconseguir amb el mateix equip.
RdR: Quan deixes enrere l’ADEFUB?
S.M: Amb l’Aleví A vam fer una gran temporada i l’any que passàvem a Infantil el Sabadell ens va trucar a mi i a dos companys més. L’Alberto Aranda i a l’Emilio Martín, dos bons amics que encara conservo. Ens fitxen als tres. Vaig estar nou anys, fins que vaig arribar al primer equip i vaig complir un somni, jugar a la Nova Creu Alta.
RdR: Com va anar amb el primer equip del Sabadell?
S.M: El primer any de sènior vaig jugar al segon equip i amb vint anys vaig estar al primer equip. Aquest últim any no va ser gaire bo, vaig jugar pocs minuts.
RdR: Llavors és quan s’interessa el Nàstic?
S.M: Això mateix. Quan va acabar la temporada em va trucar en Luis, el meu representant. Em va dir que la Pobla, el filial del Nàstic, estava interessada en mi. No ho vaig dubtar gaire, volia sortir i vaig creure que era una bona oportunitat per seguir el meu creixement.
RdR: Com va ser el primer any a Tarragona?
S.M: Doncs bastant bo. És un club professional i es nota en un munt de coses, per exemple en els entrenaments. En la qüestió de classificació va ser normal, vam quedar a mitja taula. Un dels millors moments va arribar al març. El primer equip em va trucar per entrenar amb ells, en aquell moment l’equip estava a Segona. Em van començar a convocar i va arribar el premi, debutar en el futbol professional.
RdR: Contra el Lugo. Com va ser el debut?
S.M: Vaig tenir la sort de debutar al Nou Estadi, el camp del Nàstic. Al final és futbol professional, la gent es dedica únicament a això, i tot l’ambient és molt diferent. És un altre món que no m’imaginava així. Crec que vaig fer un bon partit. Vaig enviar una pilota al pal i vaig donar una assistència a Uche. Vam acabar amb empat però puc dir que va ser el debut somiat.
RdR: Tot i el descens el Nàstic tenia jugadors amb experiència. Et van donar algun consell?
S.M: Sí, a molts d’ells els havia vist per la tele: del Moral, Uche o Javi Márquez. Amb el Javi vaig compartir centre del camp, amb ell al costat tot és més còmode. Em deien que estigués tranquil i jugués com quan era petit.
RdR: Quin estil de jugador és Sergio Montero?
S.M: M’identifico com un jugador que m’associo bé amb els companys, que tinc passada i visió de joc. M’agrada arribar a l’àrea des de segona línia i xutar a porteria.
RdR: Quina és la teva posició preferida?
S.M: Mitjapunta. Interior en un 4-3-3 però m’agrada més jugar de mitjapunta en un 4-2-3-1, on he jugat sempre.
RdR: D’on prové el sobrenom de ‘El Chino’?
S.M: Tinc els ulls xinats i de petit em van començar a dir ‘Chino’ al Tatché. Al Sabadell vaig anar amb dos companys de Ripollet i va continuar el sobrenom. Ara a Tarragona segueix sobretot per part de la premsa.
RdR: Has començat genial la temporada.
S.M: El descens del Nàstic va ser una mala notícia. Vaig pensar que faria la pretemporada amb el primer equip però vaig començar amb la Pobla. De vuit partits hem guanyat set i hem empatat un. Porto quatre gols i ajudar a l’equip sempre és bo. Aquesta setmana passada vaig entrenar amb el Nàstic i em van convocar pel diumenge. Vaig jugar vint-i-cinc minuts i em vaig sentir molt còmode, a més vam aconseguir la primera victòria. No sé com anirà però sóc el capità del filial i estaré a disposició del club. Això sí, tinc la il·lusió d’estar al primer equip.
RdR: A l’Industrial tenen la teva samarreta penjada.
S.M: Tenia clar que si debutava en el futbol professional una samarreta seria pels meus pares i l’altra seria pel club que em va donar les ganes de viure del futbol. Gràcies a ells preservo la il·lusió de quan era un prebenjamí. Saben que els hi dec molt.
NOTA DE LA REDACCIÓ
En la versió publicada d’aquesta entrevista en l’edició en paper 1.073 no s’esmenta a Isaias Sánchez com un dels futbolistes locals que han arribat a jugar en el futbol professional. Lamenten l’errada.
