Silvia Ariza: “Què significa ser un gitano de veritat? Potser volen que siguin lladres o firaires’

En el codi ètic de Silvia Ariza el sí preval al no, i si es troba un no l’ha de convertir en un sí. Amb aquests tòtems, més o menys, va ser com va néixer la seva última exposició fotogràfica anomenada “Gelem, Gelem” que ara es pot veure a la Biblioteca. Ariza, sempre acompanyada de la seva parella Mikel, va visitar una exposició d’AFOCER (Agrupació de Foto-Cine de Cerdanyola i Ripollet) en la que quan sorties et trobaves l’opció d’apuntar-te a un curs de fotografia d’estudi. No va poder negar-s’hi. A partir d’aquí es va comprar una càmera i es va fer sòcia de l’agrupació. Cada mes participava en concursos i alguna exposició ja va poder mostrar-la a les parets de la Biblioteca, però se li va ficar al cap fer-ne una de més atrevida sobre les comunitats de gitanos a Catalunya. Poc a poc va convertir el “no ho aconseguiràs” en “sí, pots venir a fer fotos”. I passet a passet, el que significa Gelem Gelem va construir el seu fotoreportatge.
.
Revista de Ripollet: D’on neix la idea de fer aquesta exposició?
Silvia Ariza: Aquesta exposició va ser com una mena de rampell. Tot neix d’un dia que vaig anar a la Mina perquè el fill de la meva parella entrenava un equip de bàsquet. I des d’una mirada artística em van agradar coses d’aquell barri i se’m va ficar al cap fer una exposició sobre els gitanos catalans. D’això farà cinc anys.
.
RdR: I va ser complicat donar-li vida al projecte?
SA: Durant força temps vaig tenir el rum-rum. Els hi vaig comentar als companys d’AFOCER i em van dir que estava boja, sobretot perquè sóc una dona i creien que em dirien que no. Vaig decidir trucar a una amiga gitana amb qui els nostres fills havien coincidit a classe i també em va recomanar que no. Tots els passos que jo anava fent eren negatius i donaven la raó a la idea de que m’estava posant en un terreny que no toca, que fotogràficament era equivocat. No era perillós però era molt difícil. Vaig pensar en simplement agafar la càmera i fer fotos, que era igual el que diguessin. Però em vaig adonar que no era el camí, i no era el que jo volia, no volia fer fotos robades perquè no aporten res aquest tipus de fotografia. Llavors vaig canviar de xip i un dia vaig decidir que havia de subordinar la càmera per la convivència. Vaig començar a regalar fotos i a conviure amb la gent segons el que em demanessin.
.
RdR: Com et vas oferir a la comunitat gitana?
SA: L’any passat vaig trucar a la FAGiC (Federació d’Associacions Gitanes a Catalunya). Vaig poder explicar que m’agrada fer fotos i volia fer-li a la comunitat gitana. I un dia em van trucar i em van enviar una invitació al Parlament de Catalunya per documentar fotogràficament el Dia Internacional del Poble Gitano que és el 8 d’abril. No m’ho creia, havia estat cinc anys pensant en aquest projecte. Vam conèixer els homes de llei de totes les comunitats de Catalunya, els hi vaig poder explicar i vaig agafar els contactes per poder començar a treballar en la preparació del reportatge.
.
RdR: Com ha sigut la convivència amb la comunitat?
SA: El que més ens va sorprendre a mi i a la meva parella va ser a nivell antropològic, ja que és una comunitat que tenim tant a prop i que en alguns aspectes hi convius amb ells com per exemple anar a comprar al mercat setmanal on ells venen el seu gènere, però que fins que no la coneixes no veus que és tan diferent i tan desconeguda. Per exemple, el primer assentament de gitanos a Gràcia està documentat al 1447, fa una barbaritat d’anys i han aguantat com un nucli estable i tancat.
.
RdR: Perquè l’has anomenat “Gelem, Gelem”?
SA: És diu així perquè és el títol de l’himne internacional del poble gitano. “Gelem, Gelem” significa “caminant caminant” i fa referència a la seva condició de poble itinerant. Aquest himne parla del genocidi als camps de concentració nazi. Vaig pensar que com no sabia cap a on aniria aquest fotoreportatge volia fer meva aquesta idea d’anar creixent sense saber el camí. Com no sabia i no podia controlar el que anava passant tots els dies era una experiència nova.
.
RdR: T’ha servit per trencar estereotips?
SA: He sentit comentaris que no entenc. Primer és que ningú m’ajudava, i després, un cop feta l’exposició, tothom coneixia a algun gitano, que segons ells eren gitanos de veritat. Aquest comentari em sorprèn. Què significa ser un gitano de veritat? L’estereotip dels Gipsy Kings? Em deien que els de l’exposició estaven molt apaiats. En què quedem? Volem que estudiïn? Que treballin com tots? Potser volen que tots els gitanos només siguin lladres o firaires.
.
RdR: Realment va ser tan problemàtic per una dona fer aquest fotoreportatge?
SA: Els problemes sempre me’ls posaven els mateixos paios però quan vaig trucar a la FAGiC es van acabar els incovenients. He estat molt acompanyada per la meva parella però el cert és que no era cap perill per cap de les dues parts. Inclús he estat molt mimada.
.
RdR: Quins projectes tens de cara al futur?
SA: No ho sé. De moment el reportatge es presentarà en el Visa pour l’Image que és un prestigiós festival de fotoperiodisme que es fa a Perpinyà (França), quelcom impensable per a mi.
.
Naís thaj latchibaxt
Aquesta és la frase en romaní que tanca el fotoreportatge que significa “gràcies i bona sort” en agraïment a una comunitat que li ha posat tot tant fàcil per fer realitat un projecte que no semblava possible. Tan fàcil ha estat poder fer fotografies que a Ariza li han sobrat un gran número d’imatges. Aquestes dues que acompanyen el text no han entrat a l’exposició que es pot veure a la Biblioteca.
.