Sonreír es Vivir: “Per part de l’administració tot són pegues, sense suport no podem seguir”

Després de sis anys l’entitat Sonreír es Vivir abaixa la persiana del seu local en el carrer Isabel la Catòlica i deixa de fer les activitats amb les quals donava respir, suport i acompanyament a 26 famílies amb persones amb discapacitat. Ho deixen fartes de trobar-se obstacles i resignades per la manca de suport per part de l’Ajuntament. Senten que les persones amb discapacitat i els seus cuidadors segueixen sense ser tinguts en compte. En parlem amb la Loli, la Mari Carmen i la Maika.

Revista de Ripollet: Per què tanqueu?
S.V.: Pels obstacles que ens posa l’Ajuntament. Entenem que des de l’associació treballem per arribar allà on no arriba l’administració, per fer coses que ells haurien de fer i no fan però el que ens trobem quan proposem alguna cosa és sempre un no o una pega.

RdR: Quan decidiu prendre aquesta decisió?
S.V.: El colofó, la gota que ha fet vessar el got ha estat el copagament del transport adaptat. No entenem com ho han fet ni perquè. No estem d’acord amb com fan els càlculs i ens han reconegut que no està bé i que estudiaran millorar-ho però no ho volen arreglar aquest any, que ho estudiaran pel vinent i, és clar, aquest any a pagar.

RdR: Us heu reunit i heu tingut contactes amb el govern per aquest tema. Com han anat?
S.V.: Doncs ens vam reunir perquè les famílies ho vam sol·licitar després de rebre les cartes que ja aquest any havíem de començar a pagar per un servei que fins ara era gratuït. Vam parlar amb la regidora Sònia Martín i també amb l’alcalde. I primer el Luís Tirado ens va dir que ja estava aprovat i que li donéssim uns mesos per mirar de canviar-ho però poc després, en una altra conversa ja no hi havia cap possibilitat de revertir-ho, “és el que hi ha” em va dir, literal. Però el cert és que podrien haver posat un altre barem, com el que tenen a Cerdanyola o en altres municipis, per exemple, més favorable per a les famílies.

RdR: Però no tanqueu només per això?
S.V.: No. És per una acumulació, per la sensació d’estar xocant sempre contra un mur. Al setembre o octubre de l’any passat vam tenir una reunió amb el nou govern i pensàvem que ens farien alguna proposta però no, ens van dir que ells no en tenien cap i que el que volien era conèixer-nos i que demanéssim. D’acord, doncs demanem. Vam demanar que organitzessin al Nadal una activitat d’anar a buscar tions al bosc i ens van dir que això era cosa de les entitats. Vam demanar també que es tornés a fer pel Dia de la Discapacitat, ja que des de l’Ajuntament no s’organitza res, l’espectacle de Focs artificials sense soroll, que va ser un èxit, i tampoc. Que és massa car que es podria buscar un altre taller més barat. Vam reclamar, una vegada més, que facin activitats per als menors amb discapacitat encara que sigui un cop al mes i tampoc, que és massa complicat organitzar coses per aquests infants, que ho mirarien però de moment res. Vam plantejar si ens podrien facilitar algun tipus d’assessoria jurídica o suport per a les famílies que ho necessitin, que no són moltes perquè en els últims anys han estat un parell de casos només, i ens van dir que ho busquéssim a internet, que allà hi és tot. I també els hi vam plantejar que el nostre local se’ns queda petit i que necessitaríem un espai on poder estar separats els pares i els fills, si potser el centre cívic de la Maragall que té pati podria ser una opció però la resposta va ser que hi ha altres activitats i altres entitats i que no seria fàcil. Així que amb aquest panorama creus que podem continuar? Tot són pegues, negatives i un munt de papers per qualsevol cosa, així és impossible.

RdR: Considereu que no es valora tot el que heu fet des de l’entitat?
S.V.: Som gent que dediquem hores, sense cobrar, a cobrir mancances que hi ha al poble i coses que l’Ajuntament hauria de fer i no fa però mai se’ns té en compte. Això sí, el lema que Ripollet és inclusiu no falta. I no hi ha dret. L’Ajuntament ha trigat sis anys en posar jocs inclusius en un parell de parcs, imagina’t. A Ripollet seguim sense tenir activitats. Un infant amb discapacitat no pot gaudir d’un taller de pintura al Centre Cultural o d’un curset de natació com la resta dels seus companys.

RdR: Expliqueu quines activitats feu des de l’entitat, és a dir, què es perdrà quan tanqueu?
S.V.: Doncs deixarem de fer les sortides de cap de setmana i les excursions que servien de respir a les famílies, deixarem d’oferir les teràpies i les teràpies en grup, ens trobàvem al local i fèiem manualitats com activitat de trobada i el que fèiem ho veníem per treure diners i també fèiem pels avis de la residència i els hi portàvem. Celebràvem festes com el Pare Noel amb els nens i els focs artificials sense soroll. I vam reivindicar les hores sense soroll a la fira de Festa Major i els jocs adaptats als parcs i quan alguna família es trobava amb algun problema si podíem fer cap gestió per ajudar-la la fèiem. També organitzàvem anualment un espectacle de monòlegs solidaris per obtenir fons. Cal destacar que l’entitat es finançava amb una ajuda de la Fundació ‘La Caixa’ i els recursos que obteníem. Dels sis anys que hem estat en funcionament només un cop hem demanat subvenció municipal i vam rebre uns 1.400 euros.

RdR: Què és el millor d’aquests sis anys?
S.V.: Sis com associació i dos més ja funcionant com a grup de famílies. I el millor és que entre tots hem creat una família. De fet, els pares no volíem que tanquéssim, però així no podem seguir. El millor és el que hem viscut i les experiències compartides entre tots.

RdR: Al 2018, en la primera entrevista que us vam fer com a associació, afirmàveu que viure a Ripollet amb discapacitat “a vegades pot ser realment horrible”. Ha canviat la situació?
S.V.: No. Queden moltes coses per fer. A la via pública, en el transport públic, en les activitats, en el tracte amb l’administració…

RdR: Digueu tres millores concretes que es poguessin fer per solucionar aquesta situació.
S.V.: Treballar per posar fi a les barreres arquitectòniques tant al carrer, on moltes voreres són impracticables, com en els accessos als comerços i no només és fer obres també conscienciació ciutadana de no aparcar on no toca, no deixar excrements de gos o les bosses de les escombraries al bell mig de la vorera. La segona escoltar més a les entitats i a les famílies i atendre-les com cal. I que es tingui en compte a les persones amb discapacitat a l’hora de fer activitats, això seria inclusió.