Taisiia Ivanchik: “Estic enamorada de Ripollet, no he tingut cap mala experiència amb gent d’aquí”

D’un dia per l’altre va haver de deixar casa seva per buscar un lloc segur on viure amb el seu fill. I fa gairebé dos anys i mig que viu dues vides. Una aquí on està aprenent castellà i ha trobat gent amable i acollidora, un lloc segur. I l’altra en contacte permanent amb Ucraïna on hi ha el marit, el pare i amics vivint “un horror” que encara no deixa veure el final.

Revista de Ripollet: Com era la teva vida a Ucraïna abans de l’atac rus?
Taisiia Ivanchik: Sóc de la capital, Kíiv, i tenia una vida molt normal allà. Treballava de directora de càsting en cinema, una feina que m’agrada molt perquè té un component artístic important. I vivia amb el meu fill en una casa al mig d’un bosc però molt a prop del centre. Tota la meva família és de Kíiv i sempre he viscut allà, és una ciutat molt verda i m’agrada molt perquè també tenia allà al meu marit i una xarxa important d’amistats, per a mi els amics són molt importants.

RdR: Quan decideixes deixar Kíiv?
T.I.: Al febrer de 2022 feia ja un temps que hi havia gent que parlava de la possibilitat que comencés una guerra però a mi em costava molt de creure. Dos dies abans de l’inici de l’atac vaig veure un vídeo de Putin que em va preocupar. Amb el meu marit vam preparar una motxilla amb la documentació per si de cas i amb el meu exmarit i pare del meu fill vam fer també papers per si havíem de marxar. I el dia 24 de febrer de matinada una amiga em va trucar i em va dir que ja havia començat la guerra. Vaig sortir al jardí i ja vaig escoltar bombes. Així que va venir el meu marit i vam començar a planificar com podríem sortir. Vam buscar un cotxe de lloguer, perquè jo no tenia, i vam haver d’utilitzar quatre cotxes perquè ja no hi havia accés a benzina. Vam marxar sense res, amb una motxilla però sense roba ni res. Vam sortir cap a Txerkassi, al centre del país, la meva mare, el meu marit, el meu fill, el meu gos i jo. Allà vam recollir també a la mare del meu marit i el seu gos i és quan vam pensar que podíem fer. No estàvem preparats per aquella situació.

RdR: I com arribes de Txerkassi a Ripollet?
T.I.: Portàvem allà tres o quatre dies quan em va trucar la meva amiga Alisa. Ens coneixem de tota la vida i fa anys que viu aquí. Em va preguntar en quin punt de la frontera ens podia recollir i ens va venir a buscar amb el seu marit. Ella i la seva família ens van acollir, vam arribar aquí 10 refugiats. En arribar també ens va ajudar amb tot perquè era tan aviat que els països encara no havien començat a preparar els dispositius d’acollida. Em va ajudar amb les cites per fer papers, amb l’escola per al meu fill, buscant casa, targetes sanitàries, joguines, roba… Ella i la seva família, la família Osuna, és una de les meves dues famílies santes aquí a Ripollet.

RdR: Després de l’ensurt de passar de cop i volta d’una vida normal a convertir-te en refugiada. Com són els inicis de viure aquí?
T.I.: Molt difícils. Sense poder parlar la llengua i sense feina, ni entorn de família ni amics és molt dur. La meva prioritat era la seguretat del meu fill i retornar-li la seva vida infantil. Afortunadament Alisa em va ajudar molt.

RdR: L’estada s’està allargant i malauradament no es veu el final. Com es viu amb aquesta incertesa?
T.I.: Vaig llegir un article d’un psicòleg de Donetsk que havia marxat per la guerra de Crimea i parlava que ell va cometre l’error de “seure a la maleta” esperant poder tornar. Un error, deia, perquè la vida no es pot aturar. I va ser una sort llegir-ho perquè em va fer decidir que havia de seguir fent coses pensant en el futur. He fet un pla A i un pla B i així podem seguir vivint aquí i el dia que puguem tornar, si volem, ho farem. Per exemple si em regalen unes sabates molt grans pel meu fill no penso que ja no estaré aquí, les guardo i prou. I el meu fill estudia aquí i fa vida aquí però també s’examina per passar de nivell d’estudis allà. Mira, aquest passat cap de setmana li he comprat un llit nou més gran, de segona mà, perquè aquest estiu farà deu anys i ja necessita un espai diferent a l’habitació i vaig pensar en això que parlem. És la primera cosa gran que compro aquí. I és dur, perquè suposa recordar que no podem tornar, acceptar que encara no podem tornar.

RdR: Aquí teniu casa i feina?
T.I.: Vivim en una casa de la segona família santa que tinc aquí. La família de Jordi Guiu que cedeix un habitatge per acollir refugiats i que vam conèixer a través de la família Osuna. És un senyor intel·ligent i molt bo que ens ha donat suport en cada pas i m’ajuden a cuidar del meu fill. Té un cor que no li cap en el cos. Malauradament poder treballar és molt difícil. Perquè en arribar aquí tota la meva experiència s’ha convertit en zero. Estic estudiant espanyol a l’Escola d’Adults, on he trobat una professora magnífica i un centre que m’ajuda molt.

RdR: T’agrada viure a Ripollet?
T.I.: Estic enamorada de Ripollet. No he tingut cap mala experiència amb gent de Ripollet, he trobat gent molt amable i que s’esforça en entendre’m i en ajudar-me. Viure en un poble petit és molt bo per a nosaltres perquè és més fàcil conèixer l’entorn, els carrers i la gent i podem estar més segurs i tranquils que en grans ciutats com Barcelona. La gent no té cap obligació d’ajudar-nos i ho fa, estic molt agraïda. I hi ha tot el que es necessita per viure. Hi ha mercat, botigues, bones escoles, equipaments esportius, metge… El meu fill ha trobat en l’escola Pinetons un entorn on desenvolupar-se amb seguretat i hem tingut una molt bona acollida de professors, companys i famílies i ara fa judo i també ha trobat un gran professor.

RdR: Quin contacte mantens amb Ucraïna i quina és la situació allà?
T.I.: Cada matí quan em llevo miro les notícies per saber on han estat els bombardejos de la nit. Tinc allà al meu marit, el meu germà, el meu pare, que ha tornat al país després d’uns anys a Turquia, i molta gent que estimo. Allà la situació és molt dolenta. Hi ha talls de llum de deu o dotze hores, no funciona la cuina, la nevera, has de buscar bateries per a poder treballar… és difícil trobar feina, els sous han baixat i els preus dels productes han pujat. Viuen en alerta permanent, i això durant més de dos anys fa mal. La gent no pot dormir bé, no saber si sonarà l’alarma i hauràs d’anar al refugi, si tot canviarà en minuts, afecta molt. És fàcil embogir i hi ha cada cop més suïcidis. He intentat tornar a veure el meu marit cada sis mesos, més o menys, perquè ara és més difícil anar, és més d’un dia de viatge i a més els homes no poden sortir, ni tan sols arribar a la frontera. Mantenim la relació a distància i intentem buscar formes de cuidar-nos online. De fet ara els homes s’han de registrar per a poder ser reclutats com a soldats i tots volem tenir soldats que protegeixin el país però és molt dur imaginar que hi pot anar al front el teu marit o el teu germà. Estan vivint un horror.

RdR: On veus el teu futur?
T.I.: No sé quin és el meu futur. Aquí no tinc feina i el meu marit no ha vingut mai a Espanya. Però tampoc sé quin futur podem tenir a Ucraïna. Necessito garantir la seguretat i el futur del meu fill i no sé quan acabarà la guerra ni com acabarà. No sabem com quedarà Ucraïna, si serà segura tenint un veí al costat com Putin, que ja ha demostrat de què és capaç, ni en quin estat estarà el país després del conflicte.