Txell Teixidó: “La gent gran està fent les coses bé, és d’admirar com han afrontat la situació”
Durant el confinament un gran nombre de persones grans van fer front a la COVID-19 amb un factor afegit, la soledat. Amics de la Gent Gran és una entitat que vetlla perquè els més grans no pateixin aquest mal d’una societat que els hi dóna l’esquena. Txell Teixidó va començar la seva tasca l’agost del 2017 i ha viscut la pandèmia com a tècnica de desenvolupament al Vallès, ella ens explica com s’han readaptat i com viuen els més grans la soledat
Revista de Ripollet: En què consisteix la teva feina?
Txell Teixidó: La meva tasca es basa a desenvolupar el projecte. Que vol dir això? El projecte d’Amics de la Gent Gran té varies branques. per una banda rebre a les persones grans que ens arriben. Potser des de Serveis Socials o el CAP o bé per demanda directa. Quan ens arriba la sol·licitud en posem en contacte i li fem una entrevista per veure si compleix amb els indicadors de soledat. Normalment el 90% de les persones que entrevistem els compleixen. Llavors aquesta persona entra en el programa i se li assigna una persona voluntària. Per altra banda fem el procés de selecció de les persones voluntàries. Se’ls hi fa una benvinguda i una petita formació i si els hi agrada el projecte es fa una entrevista individual segons la delegació on pertanyin. Una vegada tens persones grans i voluntaris fas l’enllaç, busques una persona gran i un voluntari que per territori i afinitats puguin quallar. Es presenten i comença així l’acompanyament emocional, això vol dir que només fem companyia. No fem neteja, ni higiene, ni compra… la persona gran ha de tenir els recursos.
RdR: Quins requisits han de complir les persones a les quals acompanyeu?
T.T: Sobretot el sentiment de soledat que tenen. Molts tenen moments d’angoixa en certs moments del dia quan estan sols a casa, és molt fàcil de detectar. Aquest és el factor determinant. Per a ells es vertiginós.
RdR: Quins perfils us trobeu?
T.T: El perfil és molt ampli: tenim casos de gent que ja no els hi queden familiars o no tenen fills però a vegades també acompanyem a persones que viuen amb els seus familiars. Potser viuen amb els seus fills però aquests treballen tot el dia i no poden parlar de tu a tu. A vegades els fills cuidem als pares però no atenem a altres necessitats com parlar de coses més personals. És un perfil molt ampli. De fet tenim una parella que acompanyem a la senyora perquè el senyor és molt sord i ella necessita parlar amb algú.
RdR: Com va afectar la COVID?
T.T: La COVID ha afectat a nivell de soledat. I nosaltres treballem amb un perfil de persona gran que ja de per sí en pateix de soledat. És difícil. Tenim uns mitjans de comunicació que no paren de donar dades de la situació tan complicada que estem vivint, sobretot durant el confinament. I a més vam haver d’interrompre les visites durant el tancament, això els va afectar molt tant anímicament com psicològicament. De cop i volta aquestes persones es van quedar sense algú que venia a passejar amb ells, els acompanyava en l’esmorzar o que els hi feia una visita. Van passar a no tenir res i s’havien de quedar a casa sent un col·lectiu de risc. Va ser dur. Des d’Amics de la Gent Gran ens vam reinventar i vam crear plataformes telefòniques des de cada delegació. Hi havia voluntaris i podien fer tantes trucades com volguessin. També vam tenir un suport psicològic des de DKV amb professionals voluntaris.
RdR: Van trobar a faltar el fet de moure’s?
T.T: És difícil poder-ho quantificar, un gran percentatge de gent gran que acompanyem és gent dependent però estar clar que ha afectat molt. En general afecta el no poder sortir, el no poder caminar. Les autoritats recomanaven poder-se moure. Però moltes de les persones grans d’aquest país tenen problemes de mobilitat no únicament físiques sinó perquè han perdut visió o oïda. Per molt que et diguin que et moguis per casa és difícil, en canvi amb el nostre acompanyament és més fàcil perquè se senten molt més segures. El confinament ha afectat a tots els nivells. Ara la por és amb aquest possible segon confinament, hi ha gent molt afectada, no saben si el podran afrontar emocionalment.
RdR: Que s’hauria de tenir en compte en un possible nou confinament per aquesta gent?
T.T: S’hauria d’evitar fer-lo. Està demostrat que determinades àrees de la societat s’han portat bé i han fet bé els deures. La sensació és que paguen justos per pecadors. Està bé fer-ho de forma esglaonada com el toc de queda o el cap de setmana perquè es pugui mantenir una certa normalitat per moure’s en aquesta situació d’emergència.
Que la gent pugui fer més o menys una vida normal dins d’un paràmetres, sobretot perquè la gent gran es cuida molt i tenen clar que són població de risc, són molt curoses. Es cuiden, prenen totes les mesures que han de prendre… s’ha d’admirar com actuen en aquesta situació. S’hauria d’evitar el confinament total i tenir en compte una mica cada sector de la societat. Ells són molt conscients que si agafen el virus no tothom se’n surt.
RdR: Amb quants casos treballeu?
T.T: Entre el Vallès Oriental i Occidental treballem amb 120 persones grans.
RdR: I a Ripollet?
T.T: A Ripollet no acompanyem a ningú.
RdR: Com és això?
T.T: Ho vam estar parlant, també amb Serveis Socials. Després de diverses converses i reunions no ha acabat de sortir. Ara està en ‘standby’, a més, ens va enganxar la COVID. Però espero que en algun moment puguem treballar a Ripollet.
RdR: Com els hi millora la vida la vostra tasca?
T.T: Millora la qualitat de vida i aquesta millora és molt notable. Les primeres setmanes de l’acompanyament solen ser d’adaptació. Però a mesura que es consolida la relació es construeixen vincles molt bonics, poden haver-hi molts anys de diferència però es crea una relació molt especial. Per una altra banda ells en saber que tindran una visita es preparen, s’arreglen, això també els hi apuja l’autoestima i els fa sentir millor. Fa que tinguin ganes de fer coses.
RdR: El paper de la gent gran a la societat no està desconsiderat?
T.T: Com a gerontòloga puc dir-te que la nostra societat té un problema, i és que invisibilitza la vellesa en determinades situacions. No vol veure l’envelliment, no volem veure que ens fem grans i que en algun moment haurem de morir, de fet tenim els cementiris fora de les ciutats. Si tu vas pel carrer i t’hi fixes les persones grans semblen invisibles, sembla que no les vulguem veure. De fet tenim un gran nombre de campanyes comercials i missatges per lluitar contra l’envelliment. Tenim un problema i és un problema greu. És la banalització de l’envelliment i això afecta les persones grans. Es coneix com edatisme, és la tercera causa mundial de discriminació segons l’OMS, és la discriminació per edat.
Fotografia: D’esquerra a dreta Cèlia Garolera (98 anys), persona gran de Sabadell; Txell Teixidó, i Gracia Ortega i Victòria Casas, voluntàries de l’Espai Caixa Sabadell.