V. Martínez: ‘L’èxit no és obtenir béns materials o estatus social, sinó fer allò que estimes’

Vanessa Martínez no pot parlar de la seva vida sense utilitzar la paraula superació. El seu somni era ser ballarina i sortir per la televisió. Amb catorze anys li van dir que no podria tornar a ballar però no es va rendir i ho va aconseguir. Després va
començar a triomfar en el món empresarial. Però el seu somni era ajudar al màxim de gent possible, així va entrar en el món del ‘coaching’ i ha escrit tres llibres de superació personal que presentarà el dijous 27 a la Biblioteca municipal.
.
Revista de Ripollet: Com recordes el moment que et diuen que no podràs tornar a ballar?
Vanessa Martínez: De petita el meu somni era ballar, a l’escola estar tot el dia asseguda era un càstig. La pressió de l’escola i la família perquè estudiés i no pensés tant en el ball, la meva ment no ho acceptava. Quan no estem alineats amb ment i ànima el nostre sistema immunològic reacciona. Amb 14 anys vaig agafar la motxilla i em vaig quedar clavada. Em van diagnosticar que tenia una desviació de la columna i que les cervicals em tocaven la medul·la. Em van prohibir l’esport i havia de portar una faixa ortopèdica. Tothom es reia de mi i em vaig sentir molt sola. Va ser molt dur.

V.M: Em van apuntar a gimnàstica correctiva. Ho portava Irene Quiles, que encara és la meva entrenadora. Ella competia en aeròbic, quan jo la veia entrenar em moria de ganes. Per això buscava moments per estar sola, treure’m la faixa i fer el que feia ella. Tenia dolors increïbles però a poc a poc vaig aprendre a superar-ho i al final vaig aconseguir competir en els campionats d’aeròbic, inclús vaig guanyar campionats.

V.M: Va ser la primera vegada que vaig demostrar que si poses la teva passió per sobre de tot ho pots aconseguir. Has de convèncer a la teva ment que pots, jo li dic la divina obsessió. En allò que t’enfoques s’expandeix, si t’enfoques en l’èxit el tindràs, que l’èxit pot ser allò que cadascú consideri.

V.M: Sí. Després de guanyar campionats vaig començar a ensenyar en gimnasos d’alt rendiment. D’aquí em va sorgir l’oportunitat de treballar en una discoteca. Vaig començar al guarda-roba i en poc temps vaig revolucionar la discoteca, vaig començar a fer actuacions i a canviar maneres de fer. Dels 16 anys fins als 21 vaig coordinar diferents sales. Després vaig deixar el tema dels espectacles i vaig començar a treballar en una important empresa. En poc temps vaig ascendir ràpidament. Vaig demostrar que l’actitud val molt més que els títols.

V.M: No. Estava ben posicionada i amb un bon sou però no era feliç, no tenia progrés personal. Quan tu no estàs connectat amb el teu propòsit de vida es pot dir que estàs mort. L’èxit no és únicament obtenir béns materials o estatus social, sinó fer allò que estimes.

V.M: Amb 21 anys em vaig comprar un local de 90 metres quadrats. El que a mi em fa feliç és  veure com grups de persones gaudeixen i s’ho passen bé. Moure estadis de persones en estat de felicitat. Amb aquell local tothom em deia que no arribaria enlloc. Era com una discoteca penosa. Però jo no pensava en l’ara sinó en el demà, visualitzava allò que arribaria a ser. La visualització creativa és imaginar-te on vols arribar i viure i sentir-ho com si ja ho haguessis aconseguit. Ser aquella persona que vols ser, atrau allò que vols. A poc a poc vaig créixer i tenir millors sales.

V.M: No, per temes de parella vaig agafar una altra feina. Era de directiva a Endesa i coordinava equips. El meu despatx semblava un gabinet de psicologia. Em sentia tancada. Tot semblava molt bonic de cara a l’exterior però quan anava a dormir no em sentia bé. Però quan va morir el meu pare tot va canviar.

V.M: En aquell moment em vaig preguntar quin seria el meu llegat. Aquí va començar el canvi i en un esdeveniment amb un ‘coach’ molt famós vaig fer el canvi. Amb l’experiència a les discoteques, el ball i coordinar persones vaig veure clar com volia dirigir la meva vida. A partir d’aquí em vaig encarregar de crear esdeveniments de superació personal.

V.M: Això mateix. A més sempre m’havia interessat saber perquè hi ha gent que viu molt bé la seva vida i altres que no. Sempre m’he preguntat quina era la diferència. He vist que tot és mental. Un 90% és mental i l’altre 10% és acció. No estem destinats sinó programats, si canvies la teva programació. Normalment a l’escola et subratllen el que està malament i això es grava en l’inconscient. Si ho fas conscient pots canviar-ho com tu vols. A partir d’això i el que he viscut he pogut escriure els tres llibres.
.