Valentina Berr: “L’esport és salut i si un col·lectiu necessita aquesta salut, és el nostre”
Ser la primera no és fàcil, la societat moltes vegades no està preparada per la gent transgressora. Valentina Berr ho ha estat. Va ser la primera jugadora trans que va estar federada a Catalunya. Quatre anys d’esforços l’han portat a aconseguir un ascens històric amb l’Europa, però just en un moment tan important de la seva carrera s’ha retirat, millor dit l’han retirada
Revista de Ripollet: T’han fet penjar les botes. En quin cas hipotètic no ho hauries fet?
Valentina Berr: La societat està construïda amb unes normes molt rígides i disciplinaries sobre què ha de ser el gènere, inclús en altres aspectes socials com la raça o la classe. Això provoca que les persones que sortim d’aquesta norma ens veiem castigades i sotmeses a certs correctius per tal que no sortim d’ella. La societat per la qual lluitem va en contra de totes aquestes normes per tal d’alliberar-nos d’elles. Seria possible que no les hagués penjat en una societat que avui en dia no queda a prop.
RdR: Aquestes normes es pateixen en molts aspectes. En l’esport són més restrictives?
V.B: En l’àmbit del gènere les violències que se sofreixen, es pot dir, que s’amplifiquen en el món de l’esport. Al final, per alguna raó que a mi se m’escapa, és cert que en l’esport els cànons són molt estrictes. Tant en l’esport femení com en el masculí. S’entén que només hi ha una manera de ser home. Sense voler les dones trans sofrim les conseqüències d’aquesta idea.
RdR: Quin tipus de violències has patit?
V.B: Sempre dic que hi ha tres arestes que sofrim les dones transgènere, perquè jo les he viscut. Per una banda, tenim l’institucional. No em refereixo a una federació en concret, desconec si hi ha una norma dintre de la FCF o la RFEF. Aquestes venen regides pels organismes internacionals que estableixen normatives a certs tipus de dones, per exemple mesurar la testosterona. No deixen de ser polítiques aleatòries, si una persona té un aspecte similar al que s’espera d’un noi i està jugant a futbol femení ràpid se la assenyala i es demana que es comprovi la seva testosterona. Què passa si té els nivells més alts? Són accions arbitràries que succeeixen quan surts de la norma. Qualsevol companya que té una aparença més femenina no tindrà aquests problemes, ningú pensarà que “és un noi”. Establir aquests tipus de límits és una violència que s’hauria d’erradicar. L’altra ve pels mitjans de comunicació. Es produeix l’amplificació dels missatges d’odi cap al nostre col·lectiu, això produeix que estiguem en una situació molt més vulnerable i ens trobem en moments molt més hostils, això fa que la percepció de les dones trans sigui una amenaça quan és tot el contrari. La tercera seria l’assetjament a les xarxes, al carrer o a d’altres àmbits. És una violència estructural, si en els mitjans es dona veu a persones amb un discurs contrari al nostre i a la nostra existència fa que altres s’encoratgin i treguin comportaments arcaics a relluir. Jo m’he topat amb insults que fa 15 o 20 anys es deien a les lesbianes. Tot plegat genera un deteriorament de la salut mental que en el meu cas s’ha fet insostenible.
RdR: Si el gènere és una construcció social com és que es mesura la testosterona?
V.B: Inclús et diria que la part més científica és una construcció social, en el fons perquè la medicina es fonamenta en l’àmbit occidental. Per altra banda, sense parlar de gènere ni identitat, sinó parlant de biologia, les persones es desenvolupen amb diferent testosterona. Dos homes poden créixer amb nivells molt diferents de testosterona. En el cas de les dones també passa, hi ha algunes que no tenen capacitat de gestar o tenen més testosterona de la que s’espera per una dona. Per tant, el sexe no és binari, hi ha molts matisos entremig. És difícil establir què és una dona biològicament quan la biologia et diu que les dones som molt diverses.
RdR: Com va ser l’inici quan vas començar a jugar?
V.B: Quan començo a entrenar amb el Terrassa ja tenia una barrera per la burocràcia estatal, avui dia la llei que existeix per a les persones trans ens obliga a sotmetre’ns a un tractament hormonal que dura dos anys i, per altra banda, que una persona professional de la psicologia ens diagnostiqui com a persones que patim un trastorn per poder accedir a un canvi de nom i de sexe en els documents. Quan vaig començar estava enmig d’aquell procés i no podia jugar a la lliga amb el Terrassa, això va ser una mostra de què la societat no m’ho posaria fàcil.
RdR: Com va ser la rebuda de companyes i rivals?
V.B: El primer partit que vaig jugar amb el segon equip del Terrassa va ser en un camp de terra de Manresa en la categoria més baixa que hi ha. Per tant, un matx totalment amateur, però per la incidència no ho semblava pas. El camp estava ple de drons de mitjans de comunicació estatals gravant el partit, això va fer que perdés la sensació de normalitat que volia, ser una més. Per sort tant les companyes com les rivals, ja des d’aquell primer dia, m’han donat sempre tranquil·litat i m’han fet sentir-me una més. Em quedo amb aquesta companyonia.
RdR: Amb una altra futbolista estaria parlant dels seus èxits esportius, quins són els teus millors moments futbolístics?
V.B: Sempre tindré una data marcada, el 26 de juliol de l’any passat. Va ser el dia que vam començar la pretemporada, va ser tota una declaració d’intencions. Feia poc més d’un mes que havíem acabat la lliga. No vam tenir gairebé descans, però va ser la llavor del gran any que hem fet i d’haver sortit campiones de la tercera categoria més alta. He gaudit molt d’aquest any, de la feina feta des del primer dia, de la serietat, compromís i professionalitat tant de les companyes com dels tècnics que ens han fet aconseguir un èxit tan gran.
RdR: Sobta que pengis les botes després de guanyar amb el CE Europa la lliga de Primera Nacional i haver aconseguit l’ascens a Segona RFEF Femenina?
V.B: És cert que ha estat una gran temporada, però per a mi ha sigut molt difícil. He estat durant quatre anys intentant absorbir el màxim de coneixements per arribar en les millors condicions a aquesta temporada. Vaig poder formar part d’un èxit així i ha sigut el més important per a mi, justament haver de deixar-ho ara és encara més frustrant. És simptomàtic, si quan estic assolint fites tan rellevants no puc estar bé, com puc continuar jugant?
RdR: Com poden ajudar les institucions a millorar la situació?
V.B: Seria interessant plantejar a les institucions fer un estudi per veure quantes persones trans hi ha dins del món de l’esport i demostrar perquè hi ha tan poques com sembla. He conegut moltes que no practiquen cap esport, ni anar al gimnàs. Al final els entorns són molt hostils. Estaria bé estudiar perquè no ho fan i veure quines mesures es poden prendre. L’esport és salut i si un col·lectiu necessita aquesta salut, és el nostre.
RdR: Ara que has deixat el futbol, seràs un altaveu per a què altres persones no pateixen el mateix en el futur?
V.B: Totalment. La meva idea era jugar i volia que tot el focus estigués en això, rendir i millorar. Ara que ja no ho faig ho vull aprofitar. No únicament per denunciar allò que he viscut sinó també per educar a través dels mitjans que tinc, com per exemple el projecte ‘La Respuesta a Todo’. Crec que tinc coses que puc aportar i és vital que ho faci, hi ha moltes companyes que no ho poden fer, no es poden arriscar a alçar la veu. Jo estic en una posició que puc i vull.
RdR: En què consisteix ‘La Respuesta a Todo’?
V.B: Al final és mostrar que hi ha més enllà de l’etiqueta social. V.B: Sí, i veure quines il·lusions té, per quins somnis lluita, quins són els seus talents… moltes vegades s’associa el relat d’una persona trans amb el patiment i el drama, amb les dificultats que té la vida, que en part és cert. Però tenim moltes altres coses positives que normalment no es parlen. Volem sortir de la llagrimeta, per exemple podem parlar amb una actriu que és espectacular i la seva faceta com a treballadora.
RdR: Al final és mostrar que hi ha més enllà de l’etiqueta social.
V.B: Sí, i veure quines il·lusions té, per quins somnis lluita, quins són els seus talents… moltes vegades s’associa el relat d’una persona trans amb el patiment i el drama, amb les dificultats que té la vida, que en part és cert. Però tenim moltes altres coses positives que normalment no es parlen. Volem sortir de la llagrimeta, per exemple podem parlar amb una actriu que és espectacular i la seva faceta com a treballadora.
RdR: Et podrem tornar a veure jugar a futbol?
V.B: No ho sé. Tendeixo a dir que és una etapa que he tancat, no tinc la ment posada en si tornaré o no. Però la vida m’ha ensenyat que no puc dir que mai tornaré. Ara mateix el millor per a mi i la meva salut és desconnectar del futbol. El canvi que hem de fer com a societat és tan gran i tan lent… no és només el canvi d’una llei. És estructural, polític i social. Cal canviar la dinàmica hostil cap a les dones trans. Però no vull que s’entengui que és impossible que les dones trans estiguin dins del món de l’esport perquè l’esport també ens pertany a les dones trans.
Fotografia: CE Europa – (Àngel Garreta)
