Vanessa García: ‘Trobo que el circ, per la importància que té, està molt oblidat: cal més difusió’
Un clown és la traducció anglesa de la paraula pallasso, un personatge de circ que és l’expressió màxima de qui l’interpreta. Vanessa García és clown a més d’actriu, bufó i una pila de disciplines relacionades amb el circ, a La Careta Teatre. Aquest cap de setmana ha estat animant als més petits a les festes de la Maragall i ens vol explicar més curiositats relacionades amb aquest personatge i amb el sorprenent món del circ.
.
Revista de Ripollet: Quines impressions t’emportes de les actuacions aquest cap de setmana a les festes de la Maragall?
Vanessa García: Molt bones. El divendres, el freak show –circ obscur– va sortir molt bé. Teníem una mica de temor perquè mai actuem en aquest ambient, sempre a sales. Per aquest motiu no vam poder portar a tothom. Va sortir la dona amb barba, el clown Antonio, un home extraordinari de 92 anys, o la Marina, que feia majorette. També es va fer “El Sueño de Dulcie”, on surto també com a actriu, i el diumenge els titellaires i els clowns. Estem molt contents, perquè va sortir molt bé, tenim un bon públic.
.
RdR: Vas actuar amb el teu fill, fent la part d’animació com a clown, no?
V.G.: Era la primera vegada. Representàvem al pallasso blanc, jo era la versió ximple i el meu fill la versió llesta, que em reganyava constantment per la meva actitud. M’encanta actuar amb el meu fill, i és curiós perquè amb les nostres habilitats ens complementem molt. No se’ns donen bé les mateixes disciplines. A ell se li dona bé tot allò que sigui de risc, com els equilibris. A mi se’m donen bé, per exemple els malabars. M’encanta que compartim la mateixa passió. Si s’hagués decantat per una altra cosa, jo encantada, però s’ha decantat pel circ.
.
RdR: Com reacciona el públic a aquest tipus d’espectacles, tant espontanis i propers?
V.G.: Hi ha de tot, hi ha reaccions bones i reaccions que no ho són tant. La gent gaudeix molt, en general, perquè ells participen de l’espectacle. Hi ha gent, però, que davant d’aquesta actuació reacciona amb timidesa o inclús amb por. Sempre, però, se t’apropen al final per felicitar-te i per dir-te que els hi ha agradat molt.
.
RdR: Per què creus que és una por recurrent la que es té envers la figura del pallasso?
V.G.: Crec que un dels motius és la màscara que porten. Els pallassos porten una indumentària recarregada, com és el nas, el maquillatge, amb la cara blanca i el gran somriure, la perruca, el barret, les robes amples i les sabates. És massa informació, sobretot per un nen, i pot provocar-li temor.
.
RdR: Com et vas formar?
V.G.: Jo vaig estar uns anys a l’Escola d’Actors de Barcelona. Quan vaig descobrir el clown, vaig estar a la Rogelio Rivel dos anys. Més tard vaig estar al Forn del Teatre Pa’tothom.
.
RdR: Com descobreix una persona al seu clown?
V.G.: Al clown no se l’ha de forçar mai. Sempre es poden aprendre coses, però quan un comença a buscar el seu clown se n’adona de com ha de ser. Es pot tirar per la banda dolça, divertida, despistada, dolenta. Això cadascú ho acaba sabent, depèn de la personalitat. Hi ha clowns que parlen més, com el meu, però hi ha d’altres que s’expressen millor mitjançant gestos i expressions amb la cara. Jo tinc una cara més fosca, quasi bé grotesca, perversa, assassina. És la versió per adults. Després està la meva faceta pels espectacles amb nens, bona i propera a la gent.
.
RdR: Es tracta d’un procés introspectiu?
RdR: Es tracta d’un procés introspectiu?
V.G.: Molt. Un va buscant en les seves emocions, tant les bones com les dolentes. Això té avantatges i inconvenients, ja que si que per un costat ajuda a conèixer-se millor, si el que treus de forma descontrolada són drames personals, et pots quedar estancat en aquesta emoció negativa. S’ha de saber controlar i canalitzar, no deixar-se emportar gaire. El procés et pot deixar desconcertat un temps, s’ha d’anar amb compte.
.
RdR: Com ho treballes amb els nens del teu taller de circ de La Careta?
V.G.: És molt divertit. A ells els hi ensenyo actuacions de Pepe Viyuela, l’actor, que molts no sabran que els seus inicis són com a clown. O a Charlie Rivel, a qui no coneixien. Es fixen en les seves actuacions i, seguint uns patrons o unes formes ja recurrents per fer riure, ells fan el seu espectacle. M’agrada molt, es fiquen al paper i col·loquen inclús la veu i la fan diferent. Algunes vegades si que són idees que agafen d’altres, però això és bo, no és copiar-se. Altres vegades se’ls acut a ells, i se n’adonen del riure que provoquen en els seus companys que els miren: aprenen a repetir conductes que diverteixen al públic.
.
RdR: Quin és el paper del circ a la societat?
V.G.: El circ té com un paper social. A mi, quan se m’apropa la gent dient-me “feia temps que no em reia així” veus la recompensa. I trobo que el circ, per la importància que té, està molt oblidat. Als anys 80 el circ era a tot arreu. Als 90, no se ben bé quina és la causa, va patir una decadència. Els circs s’havien de renovar per continuar atraient al públic. Hi ha molts nens dels 90 que no han trepitjat mai un. El Circ Raluy, en aquest sentit, ho ha fet molt bé, i també el Circ del Sol, encara que ells són més bé gimnastes que desenvolupen les seves activitats físiques a un altre nivell, al nivell espectacle.
.
.
Filosofia
El circ és una filosofia de vida. Segons la Vanessa, “Una de les coses que més m’agrada és que som una família”.
Al circ és normal trobar famílies senceres, com pares i fills. A més, l’edat no importa, no es nota la diferencia quan actuen, per exemple nens de cinc anys amb els de tretze, com passa al seu grup de circ.
Una cosa que al teatre si que es sol fer és separar per edats, però a les classes de circ de La Careta, ajuntar a tots els nens, independentment de l’edat que tinguin, flueix.
“Això es va fer així perquè no hi havien tants nens com per formar grups d’edat, i el resultat és espectacular”, apunta.
El circ és una filosofia de vida. Segons la Vanessa, “Una de les coses que més m’agrada és que som una família”.
Al circ és normal trobar famílies senceres, com pares i fills. A més, l’edat no importa, no es nota la diferencia quan actuen, per exemple nens de cinc anys amb els de tretze, com passa al seu grup de circ.
Una cosa que al teatre si que es sol fer és separar per edats, però a les classes de circ de La Careta, ajuntar a tots els nens, independentment de l’edat que tinguin, flueix.
“Això es va fer així perquè no hi havien tants nens com per formar grups d’edat, i el resultat és espectacular”, apunta.
.