Veus: A contracorrent

Tot i que sóc de ciències, a l’institut m’encantava l’assignatura de filosofia. De totes les històries que ens explicaven, recordo sobretot la que parlava del “mite de la caverna”. Amb aquest mite, en Plató exposava la seva teoria del món. El mite deia, resumit de manera molt barroera, que hi havia unes persones que vivien recloses dins d’una caverna i que l’única cosa que veien eren les ombres, projectades dins de la cova, dels objectes que hi havia a l’exterior. Per a ells, la seva realitat eren contorns foscos de quelcom, sense saber que fora de la cova hi havia els objectes reals i tangibles que, il·luminats, projectaven la seva ombra cap a l’interior de la caverna. Seguint la dissertació d’en Plató, el que veiem nosaltres de la realitat que ens envolta és només una projecció del que hi ha en una altra dimensió (i que ell anomenava “idees”). Quan morim, deia finalment Plató, la nostra ànima viatja al país de les idees i és aleshores quan podem prendre realment consciència de com són els conceptes, ja que els percebem amb tota la seva plenitud.

Doncs amb permís d’en Plató, agafo el seu mite de la caverna per fer una reflexió d’un tema molt més mundà com és l’estat del riu Ripoll quan passa per Ripollet. A veure si me’n surto!

Ningú que tingui menys de cinquanta-cinc anys pot recordar com era el riu i el seu entorn al seu pas per Ripollet abans que el canalitzessin. Malgrat que als darrers anys la qualitat de les seves aigües ha millorat moltíssim, el paisatge de la seva llera poc ha canviat, de manera que podríem arribar a pensar que sempre ha estat així. També les referències documentals que fan referència al riu Ripoll sempre han estat negatives (un riu industrialitzat, deteriorat, contaminat, sotmès a una gran pressió demogràfica…), la qual cosa ha ajudat a fer-nos una idea col·lectiva concreta del nostre riu. Arribats a aquest punt és quan aplico el mite de la caverna d’en Plató: l’entorn del riu que veiem és només la projecció de la idea de riu que hi ha en una altra dimensió, de manera que el paisatge fluvial real, en aquella dimensió, és molt millor del que percebem… Però, lògicament, no és ben bé així i no cal morir per veure-ho! Només cal que sortim una mica de la “caverna” i que passegem alguns centenars de metres pel camí paral·lel al riu, per darrere del poliesportiu. El passeig ens servirà per comprovar que de mica en mica la fesomia del riu es torna més bonica i que els entorns pels quals circula el riu estan molt més naturalitzats.

Riu amunt trobem indrets amb una qualitat paisatgística força diferent de la del riu a Ripollet: a poc més d’un quart d’hora en bicicleta ens trobem el pas del torrent de Botelles, a Barberà del Vallès; en trenta minuts ens plantem en el parc fluvial del riu Ripoll a Sabadell; i en menys d’una hora ensopeguem amb el paratge on les aigües del bucòlic torrent de Colobrers es barregen amb les del riu Ripoll. Però on resideix la idea platònica del riu Ripoll és a partir del poble de Castellar del Vallès, quan entrem al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Allí el riu va travessant entorns dignes de ser emmarcats, com ara Les Arenes, un espai envoltat d’un bosc de ribera molt ben conservat; o la riera d’Horta, on el petit torrent que encara és el riu Ripoll va rebent aigües de diferents rierols i fonts que troba al seu camí. Passat el nucli urbà de Sant Llorenç Savall, i a uns 660 metres d’altura, finalment podem trobar la font del Llogari, l’indret que des de l’any 2010 és considerat l’origen geològic del riu Ripoll: allà s’hi troba una fractura que talla en profunditat la sèrie estratigràfica de la zona i que afavoreix la surgència de les aigües subterrànies per aquella font. El lloc és digne de visitar!

És per això que quan contemplo el riu Ripoll des de Ripollet i penso en l’origen noble de les seves aigües i en els bonics paratges pels quals ha viatjat fins arribar a casa nostra se’m fa difícil entendre que entre Ripollet i la font del Llogari hi hagi poc més de trenta quilòmetres. L’entorn del riu i el paisatge que conforma a Ripollet no és una projecció tipus “mite de la caverna” sinó que és quelcom real, igual que era real el paisatge que hi havia fa més de cinquanta-cinc anys i que en alguns llocs encara és conserva. Per aquest paisatge, o per un de semblant, és pel que hem de treballar.

I si he començat l’article fent al·lusió a un autor clàssic, no m’agradaria haver-lo d’acabar mencionant-ne a un altre, a en Calderón de la Barca, quan va escriure allò de “Y los sueños, sueños son”…
.
Eloi Isern
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors