Veus: Benvinguda República

Des de l’aprovació de la Llei del referèndum i la fixació de la data fins avui han passat moltes coses. L’estat ha pres la determinació d’impedir per “terra, mar i aire” el dret a l’autodeterminació del nostre país. Per contra el poble ha decidit defensar la democràcia, les urnes i el seu resultat.

L’1 d’octubre ha quedat gravat a foc en la ment del nostre poble. Té a veure amb una confrontació radical: la democràcia i la no democràcia. Per no entrar en més detall i no ser altisonant, la democràcia va ser destrossada i torturada. Destaco un parell de detalls, a Ripollet és varen sentir càntics de “votarem!” durant tot el dia, i no va ser fins les nou de la nit que no vaig escoltar a ningú cridant “independència!”. És significatiu. I per altra banda, la gent gran, sovint molt oblidats en la nostra societat, van ser protagonistes de la diada. Tot són coses bones. Somriures i clavells, si no ens haguessin vingut amb la repressió, es clar. Aquesta política repressiva dissenyada pel PSOE-C’s-PP i el “a por ellos” i “dejarnos actuar” em va recordar a Lorca en el seu romancer a la Guardia Civil: “Tenen, per això no ploren, de plom les calaveres. Amb l’ànima de xarol vénen per la carretera. Geperuts i nocturns, per on animen ordenen silencis de goma fosca i pors de fina sorra. Passen, si volen passar, i oculten en el cap una vaga astronomía de pistoles inconcretes”.

Quan sortit aquest article haurem sortit de dubtes del que ha passat el dimarts 10 d’octubre al Parlament (l’article està escrit el 8 d’octubre), s’han creat varies incerteses sobre si es declararà la independència, sempre he cregut que no feia falta demanar permís. Es veu que el Tribunal Constitucional ara actua amb una celeritat mai vista, suspèn la convocatòria eventual d’un ple del Parlament, fins i tot sense estar convocat. Això de parlar és dolent, i debatre ni t’explico. A veure, el ple eventual de dilluns que era per comunicar els resultats del referèndum. I si el president Puigdemont parla dimarts dirà el que hagi de dir.

Això de la DUI és per mi inexacte, ara és una DI: ja vàrem votar, ja vàrem aprovar lleis al Parlament (de referèndum, de transitorietat jurídica) i el que cal és proclamar la independència. Unilateral? Què vol que li digui? No es pot estar tot el dia esperant permís. Ja és fisiològic: marxem. Respecte per tothom i farem un nou país profundament democràtic, just i solidari. Però ja cal marxar, ho hem votat i ens han pegat. No cal gaire més.

Que si la Unió Europea (que no Europa) es posa de perfil, que si el Vaticà o Suïssa faran de mitjancer, que si el Parlament, que si el rei, que si la convivència a la plaça Urquinaona… Tot va ràpid. Tants tertulians criticant el processisme i ara lamenten la velocitat supersònica del procés. Tanta opinió publicada donant lliçons. Tants analistes profetitzants que no hi hauria 9N ni Junts pel Sí, i encara van augurant la gran hecatombe. I no. Tots seguim comprant el tortellet el diumenge i parlem amb els companys de la feina del Barça i fem conyes de Catalunya i Espanya. Serem independents aviat, sense massa tràfec, i molta gent ho sabrà per Whattsapp.

És clar que tenim pressa. Una cosa no treu l’altra. Tenim pressa perquè l’hem de tenir. Portem com a mínim set anys tenint pressa. Set anys és molt veloç? En què quedem?

No estem en una maleïda finestra d’oportunitat. La nostra tàctica ha de respondre a l’estratègia: a mi no em ve d’un mes tenir la República, per entendre’ns. Però cal que la tinguem ja mateix, per les nostres escoles, hospitals i llibertats. M’és igual ara el cognom, però hem de tenir el nom: actuar com a República catalana i no estar tan pendent de Madrid. De Madrid només poden venir pals (literals i metafòrics) fins que certifiquin que som un país que fa de país. Tenim pressa per deixar de tenir-ne.

.
Nicolas Castellano
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
.