Veus: Club Handbol Ripollet: Un club de ‘hooligans’?

Era 1969. Només tenia sis anys, quan un dissabte a la tarda, una colla -mitja dotzena de joves- varen trucar a la porta de casa demanant pel meu pare. “Hola. Que hi és el Narcís?”. Aquella colla d’adolescents, d’uns disset o divuit anys, venien a convèncer al meu pare perquè els hi fes d’entrenador. Deien que havien vist jugar a Handbol, un esport que estava donant-se a conèixer amb força al sud d’Europa i que volien formar un equip. Que algú els hi havia dit que en Narcís, el meu pare, havia jugat de porter a la Salle Montcada i a l’Arrahona de Sabadell -el porter de goma li deien- i volien començar a entrenar amb ell a la pista de bàsquet del Centre Parroquial. Com no podia ser d’altra manera, vaig ser present en aquell primer entrenament del meu pare amb els seus nous i joves amics. Tampoc va ser l’últim. Va ser el primer de la llista infinita d’entrenaments que vindrien després. No oblidaré mai aquesta història.

Crec que després de tants anys en aquest esport i també al club, tinc dret a fer-me la pregunta que encapçala l’article i demanar una resposta que serveixi perquè la meva vergonya no em mossegui l’àni­ma. Quina és la resposta al titular? Sense cap dubte, la resposta és: No. El Club Handbol Ripollet no és un club de ‘hooligans’. Però ho sembla.

En aquests mesos, el club de què he estat simpatitzant, soci, jugador i president, ha arribat a tal nivell que, la imatge que dispensa, no és la més adequada. El passat mes d’abril, vaig assistir al partit del primer equip, dins del conjunt de celebracions del cinquantè aniversari de l’entitat. Un cop més, vaig haver d’assistir a una tarda vergonyosa i plena de situacions de violència verbal inacceptable. I no ha estat la primera. Mal exemple per a les criatures que comencen la pràctica de l’Handbol i mala imatge per a l’esport en general.

Les oportunitats en què he presenciat algun dels partits del primer equip, sempre hi ha hagut algun tipus de violència verbal de molt mal gust i sempre des de la banqueta, des de la graderia i des de tot arreu. Tot és protestat de manera airada, amb crits i amb insults. Crispació, nervis i la incapacitat de fer una anàlisi serena de les decisions arbitrals i de les accions dels equips rivals i que fan que s’arribi a aquestes situacions tan viscerals. Una situació que, al final, ho converteix tot en un disbarat majúscul que, a cada segon que passa, et submergeix en un estat de vergonya tan gran, que t’empeny a buscar la porta de sortida del pavelló i no tornar mai més.

Sé que aquesta situació, preocupa a alguna gent de la junta i també a gent propera al club. Sé que, el principal objectiu d’alguna d’aquestes persones és solucionar aquesta problemàtica que l’està marcant com un club conflictiu. L’Handbol Ripollet no ho mereix. Ni el club ho mereix, ni la seva història ho mereix, ni ho mereix la memòria d’aquelles tardes i vespres de dissabte on l’handbol ocupava la màxima atenció dels ripolletencs en un pavelló ple com un ou. Un pavelló que mostrava l’excel·lent nivell del nostre club a les més altes categories d’aquest esport, tant catalanes com estatals.

Aquest “Veus” d’avui, no pretén ser l’inici de cap batalla per a aconseguir el control del club, ni el principi d’un torcebraç contra ningú, ni contra cap junta directiva present o futura. Aquest “Veus”, només busca, des del posicionament més neutral, esperonar públicament a totes les persones del club, que segueixen treballant per l’entitat. Vull animar-los a iniciar un replantejament dels valors i del comportament del club i la seva gent. Voldria que es comprometessin de valent amb l’entitat i es posessin en marxa per a resoldre aquesta situació tan insostenible. Si tot plegat ha de seguir com ara, seria millor deixar-ho estar. Aquest no és l’Handbol Ripollet que imaginava i que vaig ajudar a refundar fa uns anys. Aquest tampoc és l’Handbol Ripollet que tants i tants cops ha passejat amb dignitat el nom de la Vila.

M’ho comentava un directiu de l’actual junta: “Fa anys, el club va rebre de mans de la Federació, el trofeu al “Fair Play”. Caldria fer honor a aquest guardó”. Efectivament, caldria fer honor a aquest trofeu i caldria fer honor a la nostra esportivitat i a la nostra educació davant dels nostres fills i filles, amics i amigues i també dels adversaris esportius i de la mateixa Federació Catalana.

Cal posar fil a l’agulla i començar a gestionar aquest problema de manera ràpida i eficaç. I feu-li un favor al club i als colors del seu escut, retornant de nou el pantaló blanc als equipaments. Que fins i tot amb això, s’ha perdut el nord.
.
Jordi Allepuz
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
.