Veus: De bruixes i de trens
Malgrat representar la cara més comercial de la festa i no aportar cap element cultural significatiu, el cert és que la fira és un element molt important a la Festa Major de Ripollet, tot i que, per sort, aquesta importància s’ha anat relativitzant a mida que han anat sorgint altres elements participatius a la festa. En ella hi veiem cada any noves atraccions que lluiten per ser la més espectacular de totes, per ser la que ofereix sensacions més atrevides i per ser aquella en la que els més joves no poden deixar de pujar-hi per demostrar vés a saber què, vés a saber a qui… La visita a la fira té uns codis de conducta i uns ritmes que varien segons el moment vital del visitant, doncs segons siguem nens, joves, pares o avis l’estada a aquell lloc d’esbarjo la viurem d’una manera o d’una altra. Pel meu gust us diria que els millors moments per anar-hi segurament són el divendres per la nit, estona de descoberta, i el diumenge pel vespre, en el que les atraccions són ocupades sobretot per públic local. Potser el dissabte per la nit, després dels focs, millor no acostar-s’hi, doncs tot està ple de gom a gom, amb molta gent vinguda de fora de Ripollet atreta per la seva diversitat; el moment més melancòlic, al menys per a mi, és el dilluns cap al tard, quan la gent s’allunya de la fira i deixa enrere les seves estridències i les experiències viscudes fins l’any que ve.
Des de fa ja molts anys la fira s’instal·la al recinte firal (quin nom tan poc original però alhora tan descriptiu i encertat), allunyada del centre del poble; abans, durant el temps que durava la Festa Major, les atraccions i el seu públic compartien espais on ara seria impossible fer-ho. Els primers records que em venen al cap de la fira són les tres grans tómboles alineades a la Rambla Sant Esteve, davant de la façana de l’antic camp de futbol; els “autos de choque” i el “làtigo” a l’esplanada que ara ocupa part de l’escola Anselm Clavé; l’enorme “tio vivo” que rodava al centre de la cruïlla dels carrers Berguedà, Canigó i Jacint Verdaguer; la “barca” i les “olles” que em deixaven del tot marejat al carrer dels Afores si hi pujava… I el Tren de la Bruixa, que tancava l’accés al que ara és el darrer tram de la concorreguda Rambla de Sant Esteve, però que aleshores era només un tros de carrer sense asfaltar que portava als afores del poble.
El Tren de la Bruixa… Em deixeu que en parli una mica? No sé ben bé perquè però aquesta atracció em té el cor robat. Ja quan era petit hi passava llargues estones acompanyat amb algú de casa (de tant pujar-hi, el maquinista ja ens coneixia i, quan ens veia, ens donava fitxes de regal!). Després, de jovenet, amb la colla ens ho passàvem d’allò més bé prenent-li l’escombra a la bruixa (bé, al menys intentant-ho…). Ara, ja de pare, sempre que puc procuro que els meus fills hi pugin algun cop.
Potser és la senzillesa de l’atracció una de les coses que la fa especial: un trenet que dóna voltes arrossegat per una lluent locomotora i un paio disfressat de bruixa repartint cops d’escombra als que hi pugen. El seu nom és bonic i encisador, doncs conjuga l’evocació a uns éssers fantàstics i irreals, les bruixes, amb un element real i mecànic, però també ple de màgia per a molts, com és el tren. “El martillo”, “El gusanito”, “La rana show”, “El pulpo”… estareu d’acord que són noms comercials que defineixen de manera més o menys correcte cadascuna d’aquestes atraccions però que ni de bon conformen un nom amb tanta musicalitat com ”El Tren de la Bruixa”, veritat? El que també m’atrau d’aquesta atracció, i que la diferencia de moltes altres, és que no cal pujar-hi per gaudir-la: des de que l’engeguen fins que fa el darrer viatge de la nit es conforma un espectacle participatiu en el que els actors són tant els viatgers del tren com també ho són les bruixes que intenten sorprendre’ls i els que s’ho miren des de fora, a vegades també víctimes d’alguna dolenteria de les bruixes.
La feina de qui fa de bruixa no és gens fàcil. S’ha de ser un professional de l’escombra per saber-la manegar entre els dits, fer-la girar damunt la mà i estampar-la al cap dels passatgers sense tocar-los un cabell de més, mantenint, viatge rere viatge, les expectatives de diversió del públic que observa. Sota la màscara de vella fumant tabac, o de calavera malforjada, i del vestit estrafolari de bruixa amb que va guarnit, endevino la presència d’un esportista que és capaç de plantar-se, amb tres gambades, de l’entrada d’un túnel a l’altre; d’algú molt àgil, doncs se n’ha de ser per saltar des del damunt d’un vagó del tren cap a terra sense prendre mal; i d’una persona amb molts reflexes, per no entrebancar-se per les vies i ser atropellat per la locomotora. A vegades, la humanitat d’aquesta simpàtica bruixa de pega es fa present quan s’aixeca la màscara per guinyar l’ull a un nen que plora de por, arrapat a la seva mare, fent-li veure que tot és un joc, o, simplement, quan converteix en protagonista del viatge a una persona que endevina que ho necessita.
Pujar-hi amb nens és gairebé un ritual iniciàtic: no heu sentit res d’especial quan heu entrat per primer cop a l’interior de l’atracció amb els vostres fills o filles i heu pujat al vagó, mentre els abraceu i contempleu la cara que posen quan veuen la bruixa de prop? I a ells, heu vist la seva expressió quan els deixem pujar sols (“ja sou grans”) o quan els confiem que hi acompanyin a un nen més petits que ells?
Però us vull confessar una cosa: el que més em fascina d’El Tren de la Bruixa és el misteri de la màgia que sens dubte deuen irradiar el ulls de la figura central de l’atracció, fent que qui la rep esdevingui immutable per sempre, com li passa al conductor de la locomotora… En mi, però, la seva màgia ha fet un efecte diferent: donar-me el do d’entendre que, quan m’allunyo melancòlic de la fira el dilluns cap al tard i distingeixo la melodia inconfusible de la locomotora d’El Tren de la Bruixa ressonant per entre els altres sons del recinte firal, la bruixa m’està dient: molta sort i fins l’any que ve!
.
Eloi Isern
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors