Veus: El cap ens diu que fem servir els peus
N’hi ha d’altres, però un gran problema a Ripollet és la mobilitat interna de vehicles combinada amb la falta d’aparcament. Segons a quina hora, la circulació de vehicles a l’entorn d’alguns carrers del centre (rambla Sant Esteve, rambla Sant Jordi, carrer Padró…) és força dificultosa. La furgoneta que deixa passar als vianants, l’autobús que s’atura a la parada, el semàfor que es posa vermell, el turisme que s’atura per ocupar la plaça d’un altre que se’n va… La suma de totes aquestes accions, correctíssimes, comporta pèrdues de temps, incrementa els nivells de contaminació atmosfèrica i, també, augmenta el nivell general d’estrès. Sobre això, vaig llegir fa dies un article que em va cridar l’atenció i que deia que, segons un estudi, el 17,8 % dels conductors que circulen pels carrers de Barcelona en un dia laborable busquen lloc per aparcar (i és un percentatge baix, doncs la mitjana a d’altres ciutats europees és del 30%!). Jo no sé quin és el valor a Ripollet del “trànsit d’agitació” (així anomenen els experts al trànsit existent en un moment donat que busca aparcament) però sí que sé que moltes vegades n’he format part.
Fart de queixar-me cada vegada que arribava a casa després d’haver aconseguit deixar el cotxe ben aparcat, vaig voler fer una prova i vaig cronometrar el temps que trigava en dur al meu fill a una activitat extraescolar dins del municipi, des del davant de casa meva, en cotxe, i fins a la porta de l’activitat. Des de la porta de casa fins a la porta del centre extraescolar vaig trigar només cinc minuts, però en vaig necessitar tres per trobar un lloc on deixar el cotxe per baixar i acompanyar-lo. Per tornar cap a casa vaig destinar set minuts per arribar de nou al davant del meu domicili (vaig passar per la rambla Sant Jordi…) però no vaig poder aparcar el cotxe fins al cap d’onze minuts. En total vaig dedicar al desplaçament vint-i-sis minuts. Per anar-lo a buscar un cop acabada l’activitat vaig fer servir la bicicleta i vaig trigar set minuts en arribar de nou fins la porta, on vaig poder deixar la bici lligada a un arbre del davant; per a la tornada fins a casa vaig estar només quatre minuts (fa baixada..) i en vaig destinar dos a desar la bicicleta dins el garatge, de manera que aquest cop tot el desplaçament em va ocupar només tretze minuts, la meitat de temps que abans!
Aquesta prova em va servir per adonar-me de dues coses. Per una banda, per veure que realment necessitava fer una mica d’exercici, doncs tot i ser un desplaçament molt curt, pels batecs tan accelerats del meu cor semblava que havia recorregut quilòmetres! Per altra, vaig poder comprovar que fent servir el cotxe en els desplaçaments per dins el poble no només no estalviava temps si no que, a més, molts cops en perdia. Per això em vaig proposar no fer-lo servir en els petits desplaçaments i utilitzar, en canvi, la bicicleta; des d’aleshores la utilitzo per anar a comprar a la plaça els dissabtes al matí, per anar a la piscina del poliesportiu a l’estiu, per pujar fins el parc dels Pinetons amb els nens o apropar-me al quiosc si he d’anar a buscar el diari. Anar a peu també és una opció vàlida, però la bicicleta davant de l’anar a peu m’ofereix més rapidesa, em permet fer més coses, és més descansat, puc dur paquets o al meu fill al darrera. I a part de guanyar en salut i en temps, em captiva la idea que guanyo… en llibertat. Efectivament, les estones que dedico als desplaçaments depenen només de mi (bé, del meu estat físic) i no estan condicionades per les vicissituds del trànsit creades per altres.
Estic convençut que la qualitat ambiental a Ripollet canviaria cap a bé si molta gent agafés la bicicleta per desplaçar-se pel poble, però també sóc conscient que la disposició de molts dels habitatges existents al municipi hi juga en contra. És molta la gent que potser s’animaria a agafar la bicicleta, però el fet de baixar-la i pujar-la al pis cada vegada que un s’ha de bellugar pot esdevenir un fet desmotivant. En aquest sentit, l’accesibilitat directe al carrer és determinant perquè l’ús de bicicleta sigui realment pràctic. Es podrien proposar solucions a nivell de comunitats de veïns, trobant espais morts als pàrquings dels edificis on poder deixar algunes bicicletes o, fins i tot, habilitar algun racó de les porteries, si hi hagués espai. A nivell municipal cal aplaudir la iniciativa d’instal.lar un “bicibox” a la plaça Pere Quart, i estaria bé aprofitar l’extensa xarxa de parcs existents a Ripollet per ubicar més aparcaments segurs per a bicicletes, fent-ho extensiu així a molts més veïns del poble.
En fi, que si veieu a un home de mitja edat una mica panxut amb bicicleta, esbufegant amb la llengua fora mentre pedala per la pujada del carrer Padró, no en tingueu cap dubte: segurament seré jo!
.
.
Eloi Isern – Natural de Ripollet
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors