Veus: El relat del procés

Són diferents els relats que s’han fet sobre el que ha passat des del 2010 fins a la data d’avui al voltant del procés. Es diu que tot va iniciar-se quan la sentència de l’estatut va tombar una bona part del que ja s’havia referendat pel poble de Catalunya, és cert. Se segueix amb la gran manifestació del juny de 2010 que va posar en l’agenda política que el poble de Catalunya vol anar més enllà de tenir un estatut retallat, raspallat, i referendat, i és veritat.

Dins d’aquest relat s’expressa que la direcció política, ha seguit les aspiracions del poble en les seves manifestacions multitudinàries, que es fa eco d’elles i comença a posar la política institucional a aquest servei.

Fonamentalment s’argumenta que l’actitud de l’estat, la seva repressió ha impedit consumar la independència i que hem d’esperar a trobar altra oportunitat, construir altre embat, ja que no som suficients, que cal ampliar la base per poder aconseguir la cima de la República.

Tot sembla tenir un cert sentit i un relat creïble, possible i justificatiu de l’acatament actual. Recordem que a les eleccions del 21 de desembre es va dir que es restituiria el govern i tot ha quedat en posar en marxa el govern.

Segueix el relat que aquesta posada en marxa del govern (acatament en definitiva de la repressió de l’estat) ens portarà a una negociació amb el govern. Negociació que millorarà les relacions entre Catalunya i l’estat, en termes econòmics, polítics i socials.

La idea d’aquest relat és tornem a posar en marxa les institucions autonòmiques que aconseguirem el dret a decidir, amb un referèndum pactat i amb totes les garanties d’acceptació de l’estat espanyol i de la comunitat internacional. Tot sembla lligat si no fos perquè ja hem passat per això: “aprovaré l’estatut que aprovi el parlament de Catalunya”.

La realitat del moment actual és altre relat que consisteix en l’aclariment que la sentència de l’estatut i la gran mobilització ha forçat als partits del règim del 78 a l’àmbit de Catalunya a posicionar-se a favor de la independència, però que mai l’han volgut, que el seu objectiu ha estat el de forçar una negociació amb l’estat, com va aconseguir el PNV després del Pla Ibarretxe. Es va veure en les grans mobilitzacions dels últims anys l’oportunitat de posar a l’estat espanyol sobre les cordes per negociar un model de més autogovern i pacte fiscal com volia i ha volgut sempre Artur Mas. El PNV en el seu embat amb l’estat amb el Pla Ibarretxe li va donar bon rèdit i li ha possibilitat de mantenir-se governant la seva autonomia sense problemes. Un fet que l’última CIU sempre ha desitjat.

Igual l’embat ja s’ha fet en tot això que es diu el procés i ara toca qui serà el partit que es farà amb el govern que gestioni els propers 5, 10, 20 o més anys. En aquesta disputa es troben el partit de Junts Per Catalunya (hereus de CiU) i ERC.

Però aquest relat no ha mesurat ni valorat suficientment l’empoderament del poble de la causa per la República. Aquest 1 d’octubre hi ha hagut un toc d’atenció i s’ha posat en evidència que no s’acceptarà cap renúncia ni cap acord que no sigui el d’implementar el mandat popular del referèndum de l’1 d’octubre i ratificat pels vots sobiranistes en les eleccions del 21 de desembre de 2017.

I com diu repetides vegades una dona lluitadora, malgrat trobar-se a l’exili, “hem de lluitar un segon més que ells. Hem de quedar-nos la victòria”.
.
Nicolás Castellano
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
.