Veus: En aquesta hora greu

Els polítics han sofert, a casa nostra, un descrèdit evident. Tot va començar quan fa quaranta-set anys el pas, de molts d’ells, de la clandestinitat a la vida pública o als càrrecs oficials, els valgué una aurèola més o menys mítica. El desencís provocat per la no consecució de les fites promeses ha endegat malestar col·lectiu i desconfiança envers als nostres polítics. Aquest recel engendra el desinterès per la política, l’apatia sobre els problemes col·lectius i el passotisme electoral.

Penso, d’entrada, que una part del desencís era quasi previsible: quan s’ha anhelat molt, quan les il·lusions han estat molt altes, quan la fe ha estat dipositada, instintivament, gairebé sense discerniment, en uns homes i unes dones o en uns partits, és inexorable la conseqüent decepció, perquè la realitat no encaixa mai amb l’esquema preestablert o somniat. Cal afegir, també, que la falta d’educació cívica pot fer avorrir la política.

Jo mateix, que he viscut, fa uns anys, prop de la política, he de confessar que molt sovint em fastigueja, m’exaspera, quan no m’és hostil o repel·lent. Avui se’m fa difícil compaginar ètica i política. La quantitat de giragonses, de concessions, d’exigències, d’obstacles entre els quals es mou el món polític arriba a ser tan complex i asfixiant que provoca el rebuig total. El rebuig d’aquest tripijoc és el que ha conduït a voler tornar a la puresa primigènia, a les solucions netes i pelades, sense concessions ni mitificacions, és a dir, al feixisme com a eina per tornar a la simplicitat de l’obediència o al “bonisme” de la credulitat. En aquesta hora greu, el país necessita polítics ben definits que creguin el que prediquen, que ho demostrin i que no pensin en el compte corrent a finals de mes.

Miquel Estapé
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors