Veus: Escoltar Ripollet

No disposo de dades objectives i, per tant, no puc precisar amb certesa el nivell de contaminació acústica que afecta a Ripollet. Que n’hi ha és obvi; la contaminació acústica és el soroll provocat per l’activitat humana que altera les condicions de so normals del medi ambient d’una zona i, a Ripollet, n’hi ha molta, d’activitat humana! El soroll, quan és excessiu i continu, pot produir efectes negatius sobre la salut de les persones. Per sort, podem dir que el nostre no és un poble massa sorollós. Escoltant amb atenció amb els ulls clucs, i una mica entrenats, podríem identificar sense equivocar-nos massa a quin lloc de Ripollet som, doncs cada zona del poble té una empremta sonora pròpia, resultat de les activitats que hi tenen lloc. Per exemple, molts veïns sabran situar al plànol de Ripollet on es troba la següent barreja de sons: música de ball que s’escapa d’un gimnàs, el so d’una melodia interpretada per un piano que surt d’una acadèmia de dansa i els crits emesos pels aspirants a cinturó negre mentre entrenen en un altre gimnàs proper…

El soroll tipus de Ripollet segur que és el del trànsit, amb més o menys intensitat segons quina sigui la zona, l’hora o el dia de la setmana. El moment més sorollós, probablement, és la tarda d’un dia laborable qualsevol: el so dels vehicles de la gent que arriba de treballar s’afegeix al soroll provocat pel trànsit intern del poble. Aquesta punta de soroll va desapareixent a mida que arriba la nit; a Ripollet les nits són silencioses i és a primera hora del matí quan es torna a intensificar el trànsit, i per tant el soroll, als principals carrers de sortida del poble. Segur que els veïns dels carrers Pau Casals, Molí d’en Rata, Rambla Sant Jordi, Sant Jaume, Pizarro… em donen la raó!

Però també podem escoltar altres sorolls a Ripollet, com ara els esportius.  L’agut xiulet de l’àrbitre provinent del pavelló d’esports ens indica que allí s’hi juga algun partit de bàsquet o handbol. O quan juga el Barça un partit important (però també quan ho fa el Madrid o la selecció espanyola…), planeja damunt Ripollet un silenci impactant; la gent, que ha fet via cap a casa per seguir el partit per la tele o la radio, el trenca de sobte quan el seu equip marca un gol. Llavors, la cridòria surt per les finestres i sentim més d’un xiulet de coet que s’allunya fins esclatar al cel… Hi ha sorolls festius, com el de la inconfusible musiqueta del tren de la bruixa transportat per la brisa nocturna des de la fira fins als carrers de Can Mas, durant la Festa Major. I les tonades que podem endevinar d’algun concert a la fresca. També escoltem sorolls molestos, com el de les motos que travessen la Rambla amb el silenciador trucat i que ens fan tenir mals pensaments (Déu ens guard que es compleixin!) envers qui les condueixen quan estem agafant el son.

A la finestra de casa hi arriba sovint algun so tradicional, com el que ve del campanar de l’església que anuncia, amb més o menys puntualitat, els quarts i les hores del temps que va passant. Hi ha sorolls injustos, com ara els que sentim quan travessem la passarel·la del riu i creuem l’autopista. Quan arribem a la banda del Pont Vell la vista es fixa a les finestres dels edificis i pensem amb els pobres veïns que han de conviure contínuament, nit i dia, amb el soroll d’aquesta via de comunicació. O podem escoltar sorolls angoixants, com aquella sirena que, de mica en mica, es va fent forta fins que s’atura a prop de casa i ens fa sortir al carrer per veure quin infortuni ha passat. Els sons esperançadors ens animen; el remor dels nens que entren o surten de les escoles (al sortir fan més xivarri perquè estan més contents…), la cridòria dels més menuts quan juguen als parcs o fins i tot la música a tot volum dels joves que s’escola per les finestretes dels seus automòbils (qui estigui lliure de culpa…). I encara en podem enumerar dos més: el soroll queixós, aquell que només és cridòria que no porta enlloc i que hem d’eliminar de les nostres vides i el so reivindicatiu, aquell que emeten les persones per fer sentir la seva veu col·lectiva contra les injustícies i que ens fa moure cap a l’acció.

Però de tots, sense cap mena de dubte, els més agradables són els sons de la natura, que també els podem escoltar a Ripollet. Cada vespre d’estiu desenes d’orenetes sobrevolen els nostres caps mentre emeten el seu llarg crit característic, primer competint amb el soroll del tràfic fins que, emmudit  ja aquest, el seu es proclama guanyador. O apropeu-vos a la vora del riu, a l’estiu: el cant de les granotes us evocarà vells records infantils o idíl·liques nits de vacances…
.
Eloi Isern
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors