Veus: Eskerrik asko

Dissabte, 16 de juny de 2018. Dos quarts de set del matí. Fa més de mitja hora que estic ajagut al llit escoltant l’inici de l’emissió del programa d’en Ricard Ustrell a Catalunya Ràdio, “El Suplement”. Decidit a què aquell sigui un bon dia, agafo l’aigua i el sabó, i desperto del tot amb una dutxa que m’ha de servir per a tot el dia. Mentre preparo l’esmorzar la meva dona fa el mateix. Enllestits, baixem al pàrquing a buscar el cotxe i sortim direcció Sabadell. Cal arribar en uns vint minuts, tot esperant que no hi hagi cap embús a la C-58. És dissabte. A aquesta hora del matí la gent no va a cap lloc, si de cas tornen. Un autocar ens espera a la plaça de l’Alcalde Marcet, prop de l’Eix Macià, la part més ‘chic’ de la capital vallesana. En arribar, i després de poder aparcar de franc miraculosament -el miracle és aparcar i no haver de pagar- ens trobem amb la gent que compartirà amb nosaltres unes llargues hores de viatge.

“Bon dia! Bon dia! Eh? Ah, sí! Bon dia! Que, serà llarg? Molts quilòmetres, no? No hi pensis, i tampoc es fa tan llarg! Esperem-ho! Deixa, deixa, que si t’agafa de mal peu, tants quilòmetres es fan un mal tràngol! Vols dir? Arribarem baldats”. Arrancada i carretera! C-58, direcció Bellaterra per a enllaçar amb l’AP-7, direcció Martorell. Objectiu: Arribar sencers a la primera parada, Lleida.

La següent estació, Saragossa. Parada, fonda i foto de record de tots els expedicionaris… No, no es tracta de cap viatge de l’IMSERSO al “Monasterio de Piedra”, no? La cosa era més seriosa i més solidària. L’objectiu final del viatge és: Iruña, la capital de Navarra. A les cinc de la tarda, davant de l’estadi de futbol El Sadar, la gent compromesa té una cita amb la manifestació en favor de la llibertat dels nois d’Altsasu. Uns joves, injustament empresonats per terrorisme i només per una esbroncada de bar.

Després d’uns pinxos amb bona cervesa en una de les excel·lents tasques del centre de la ciutat, ens disposem, la meva dona i jo, a caminar cap a la capçalera de la manifestació. Una riuada de gent baixant per l’Avinguda Saragossa, més de 80.000 persones -impensable a la ciutat d’Iruña- caminant al mateix pas cap a l’estadi de futbol, inici de la protesta i escenari de les millors, i també les pitjors gestes del Club Atlético Osasuna. Adults, joves, nens, gent gran… la majoria parlant en euskera, altres en castellà -pocs- i sorprenentment, també en català.

A Navarra, no hi ha punt intermedi. O ets d’una banda, la unionista espanyola, o ets de l’altre, la independentista-annexionista. Al pas d’una colla de catalans, una nombrosa família espanyola, molt espanyola i “mucho española”, vestida de vint-i-un botons, etzibava: “¡Ya están aquí los catalanes a meter bulla!”. Doncs sí, a “meter bulla”? A manifestar-nos tranquil·la i pacíficamente contra la prepotència i la supèrbia d’un estat amb una justícia massa afí amb l’estructura neofranquista i involucionista que governa aquest territori, tot i que ho intenten dissimular.

Ho deia una de les mares dels joves empresonats, la mare de l’Adur de Alda, la Bel Pozueta, tot agraint la presencia de la gent navarresa i de les persones vingudes de fora, principalment d’Euskadi i Catalunya, afirmava: “Un eskerrik asko gigante. Lo agradecemos un montón. ¿Recordais que la solidaridad es la ternura entre los pueblos? Aquí lo vemos claramente. Nos están cuidando, nos hacen sentir arropados y queridos. Como “Gurasos” -pares i mares en euskera- pero el foco no podemos ser nosotros, sino nuestros hijos que están viviendo en la cárcel esta historia que no es la suya. Y además de este eskerrik asko, me gustaría decirles que aunque nos sintamos pequeños ante una injusticia, juntándonos todos los pequeños podemos convertirnos en algo grande”.

I és que, quan ets pare o mare, ets capaç d’empassar-te els quilometres que calgui per a acompanyar a altres pares o mares que pateixen. I és que, quan ets pare o mare i vius en un estat amb una situació política, judicial i policial com la nostra, saps que qualsevol dia, li podria tocar al teu fill/a.
.
Jordi Allepuz
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors