Veus: Honestedat? Vols dir?
Fa unes setmanes llegia a les xarxes aquesta història: “Un turista del sud d’Europa va entrar a una estació de metro d’Estocolm. Allà va veure que entre els accessos de pagament giratoris n’hi havia un que permetia el pas de franc. Molt sobtat, li va demanar a la venedora de tiquets el perquè d’aquell accés lliure. La venedora amb una gran rialla li va explicar que aquell torn estava destinat a les persones que per qualsevol circumstància no tenien diners per pagar el passatge.
El viatger, al·lucinat, no va poder estar de fer-li una pregunta que per a tots nosaltres seria òbvia:
I si la persona tingués diners i simplement no volgués pagar? La venedora va obrir els seus ulls blaus i sense perdre el somriure li va espetar:
Però… Per quin motiu hauria de fer això?
Mentre tenia lloc la conversa, la multitud continuava picant el seu passatge de manera religiosa mentre aquell torn obert continuava desert, sense que ningú hi passes”.
D’altra banda, i en un punt del món molt allunyat del primer, vaig poder viure en persona la responsabilitat i l’honestedat de la gent, en una qüestió també molt quotidiana i relacionada al mateix temps amb el transport públic. En un dels dos viatges que he fet a l’illa de Cuba, vaig utilitzar com a usuari les populars ‘guaguas’, els autobusos públics del país. A l’hora de pagar l’import del bitllet, els viatgers es passaven els diners dels tiquets uns als altres, fins que la totalitat arribava a mans del xofer encarregat de la recaptació total. Increïble! els meus diners i els de la resta d’usuaris, de mà en mà fins al seu destí final. Aquí? Impossible!
I traslladant tot això a la pandèmia que ens tenalla, també he llegit això altre: “Hi ha gent dient que semblava mentida que no hi haguera controls policials evitant els desplaçaments davant del confinament de cap de setmana. Bé, és que no en caldria ni un. Oi que ens han dit que no anem al poble del costat si no és imprescindible? Doncs no s’hi va i punt final. És com quan van tancar els restaurants a Catalunya i la gent de Lleida i de l’Ebre se n’anaven a l’Aragó i a Castelló a fer dinars i sopars amb familiars i amics. Què no havien entès de la prohibició? Es tractava d’evitar trobades de gent que no eren de la mateixa bombolla per evitar riscos. I, sí, ja m’ho sé, que per un dinar no passa res, que el metro de BCN va més ple. Però és que es tracta d’evitar desplaçaments innecessaris. I no passa res fins que passa”.
L’escrit seguia: “¿Que qui mana i decideix ho faci malament, ha de convertir-nos en uns irresponsables? Crec que no. Encara que només fos per l’egoisme de la nostra salut. Però, sobretot, per la dels nostres. Perquè suposo que a qui més qui menys li deu importar la família i els amics, no? Encara que sigui una miqueta. Doncs si és així, per què no ens comportem amb responsabilitat? Potser set milions i mig d’actituds individualment responsables sumen prou com per ajudar a combatre el virus. Potser…”
Crec que l’honestedat és el valor més alliberador que un poble pot arribar a tenir. No oblidem que cada país disposa de la solidaritat, el govern i la justícia que ha estat capaç de construir.
Amb tot plegat, si de cas les ‘cervesetes’… les deixem per un altra ocasió i Bon Nadal i profitós 2021!. Fins hi tot… Bon Carnaval 2021!. I que ja ens veurem…! O no!.
Jordi Allepuz
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
