Veus: La Puta i la Ramoneta dels Comuns
Els “Comuns” ja han fixat la seva posició sobre el procés i el referèndum de l’1 d’octubre. És important perquè, vista la determinació de no fer marxa enrere del Govern i la CUP i la inflexibilitat de Mariano Rajoy per no perdre el suport del PSOE, el 2 d’octubre serem en un nou escenari. Si es fa el referèndum i es guanya amb una alta participació, Catalunya serà a les portes de la independència. Si es vota però és un fracàs, el procés tornarà a la casella de sortida. Per contra, si l’1-O no es fa serà perquè ens situarem en escenaris repressius similars als que es van viure als anys 30 del segle passat, amb una sortida incerta.
.
Davant d’això l’espai dels Comuns que lideren Ada Colau i Xavier Domènech ha optat per fer seves les tesis d’ICV (la puta i a Ramoneta hereva de la de CiU) que considera que aquest no és el referèndum que Catalunya “es mereix i necessita” i que tracta de forma displicent els que s’hi vulguin implicar menyspreant-lo com un anar contra el PP que, passi el que passi, no serà vinculant. És una posició que s’ha anat covant en els darrers mesos al nucli dur dels “comuns” malgrat els esforços de l’estat major del procés per integrar-los i que, sobretot, dista molt del que abans d’arribar a l’Ajuntament i en els seus primers passos com a alcaldessa defensava Colau. Ella, assegurava, creia en el dret a decidir fins al punt d’estar disposada a jugar-se-la i desobeir per fer prevaldre drets universals, a diferència dels “falsaris” convergents. Però aquest passat cap de setmana han aprovat tot el contrari. L’acord indica que serà precisament al revés. La posició dels “Comuns” tindrà, però, conseqüències.
La credibilitat “revolucionària” de l’alcaldessa queda tocada. Colau va arribar a l’Ajuntament prometent canvis de fons si calia “desobeint les lleis injustes”, i els “comuns” plantegen el seu projecte polític com una lluita “per totes les sobiranies”. Tot això, però, no inclou passar a l’acció per superar el bloqueig a què el PP, el PSOE i C’s ens estan portant. L’alcaldessa ja no vol desobeir ni jugar-se-la i prefereix esperar un pacte i, si la conjunció astral mai arriba, doncs a una altra cosa. Ha passat l’equador del seu mandat i, després d’aprovar uns pressupostos amb dèficit zero, no ha tancat el CIE, no ha aconseguit contenir el turisme, tampoc ha liderat amb èxit iniciatives efectives per frenar la bombolla del lloguer i, per ara, no ha remunicipalitzat cap gran servei i fins i tot ha retirat fer-ho de l’agenda, com és el cas de l’atenció domiciliària a la gent gran. Dient no a l’1 d’octubre (no cedirà locals) es queda sense cap revolució a la que aferrar-se.
.
Als “Comuns” no els sortirà de franc l’equidistància entre els que se la jugaran perquè es voti l’1-O i els que ho reprimiran. El seu document aposta per “aliances” amb les forces que “aposten pel canvi” a Catalunya, Espanya i Europa. A la pràctica, però, els pactes es reduiran al PSOE, que com el PP és guardià del “règim” del 78. Colau ha de saber que no tindria els 11 regidors que té sense vot independentista i alguns dels seus votants es poden sentir ara estafats amb raó. En l’actual context, que els “Comuns” no ha triat però que no poden revertir, la passivitat amb l’1-O és una onada d’aire fresc per a l’unionisme.
Com s’explica aquests canvis dels Comuns? Tot indica que els Comuns volen jugar més a la política en clau del Palacio de la Moncloa que de la Generalitat de Catalunya i els hi fa més nosa que servei implicar-se en un referèndum que s’interpreta com un desafiament a l’Estat, fins i tot per part de Pablo Iglesias, que defensa una idea plurinacional. No aporten cap solució real a curt o mitjà termini per tancar un assumpte que, a més, els tiba internament i que, com es va constatar a les eleccions plebiscitàries del 27-S, no els afavoreix quan presideix l’agenda.
.
La posició de partida dels “Comuns” dona la raó als que, de bon principi, pensaven que tota l’apel·lació a allargar la mà a l’Estat i esgotar la via i a les garanties i la transparència eren només excuses per acabar-se despenjant. Les garanties que els “Comuns” demanen no són possibles. Una comunitat autònoma no pot organitzar com si res un referèndum d’independència amb un Estat en contra (per això està en joc un alt cost polític i personal) i transitar aquest camí en un context d’excepció obliga a no poder-ho fer sempre tot bé. Els “Comuns” no poden dir que no ho sabien ni intuïen: Domènech és historiador. Poden dir, si de cas, que els ha anat molt bé que cap conseller comparegui al Parlament per explicar com farà el cens contra la llei espanyola o que la Casa Blanca no s’hagi compromès a reconèixer l’1-O per desmarcar-se’n. Però sabien que tot això era impossible i fer-se ara els indignats és poc noble.
.
Totes aquestes conseqüències, raons i matisos dels “Comuns” poden saltar pels aires per dos motius. D’una banda, una reacció desproporcionada de l’Estat (la pressió a Rajoy anirà en augment) que provoqui una resposta extraordinària amb un resultat que no gestionarà “la confraria del però”. I de l’altra -i tenint en compte que els elements descrits pesen bàsicament en la presa de decisió dels dirigents- que els votants són una altra cosa, que s’escolten els líders però tenen criteri i que, sobretot, no són propietat de ningú. Les relacions obertes, ja se sap, estan a l’ordre del dia.
I per ser, el que es deia en les places i carrers en el 15 M era que la veu l’ha de tenir el poble. Els “Comuns” quan diuen que aquest referèndum és una mobilització i no serà vinculant és subrogant una potestat que no li correspon. L’1 d’octubre serà el poble el que determinarà la realització del referèndum i la seva vinculació.
.
Nicolás Castellano
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors
.
Nicolás Castellano
Article d’opinió. La REVISTA DE RIPOLLET no es solidaritza necessàriament ni es fa responsable de l’opinió dels col·laboradors